dilluns, 28 de març de 2011

Reactivitat davant gats: consideracions i vídeo exemple

M'agradaria comentar varis aspectes sobre el que hem de fer quan tenim un gos que és reactiu als gats. Què vol dir reactiu? doncs que els persegueix, que els borda, que sembla que els vulgui matar, i una llarga llista d'etc. I dic "sembla", per que en la major part dels casos aquesta aparent agressivitat no deixa de ser conseqüència d'una mala socialització del gos, d'un mal maneig del propietari, i de la conducta natural dels gats quan es senten amenaçats: córrer. Molts d'aquests gossos reactius deixan de ser-ho si canviem algun d'aquests factors.  

Socialització als gats insuficient o nul·la

És molt important que qualsevol gos, convisqui amb gats o no, se li permeti observar i conèixer els gats quan és un cadell. Igualment important és relacionar aquestes trobades amb un estat d'ànim tranquil. Si l'animem a empaitar-los o a buscar-los, li estarem ensenyant al cadell que un gat és sinònim d'excitació desmesurada, de carreres, de descontrol, i això ens pot portar molts problemes. 

Si el gos ja és adult, encara estem a temps d'acostumar-lo als gats. La nostra actitud serà crucial a l'hora de fer entendre al gos que un gat no és ni un problema ni una presa. 

Mal maneig del propietari

L'actitud del propietari i el maneig de la corretja són dos punts molt importants a l'hora de treballar amb gossos reactius als gats. Com ja s'ha comentat, no hem d'animar mai a cap gos a perseguir gats, però tampoc l'hem de renyar quan ho faci. Cridant i renyant al gos en plena persecució no solucionarem el problema, i el que és més greu, el gos ràpidament associarà el nostre malestar amb els gats, i el problema es farà més gran. Si el nostre gos reacciona quan veu gats, hem d'evitar les zones on n'hi hagi i només anar-hi quan estiguem disposats a treballar el problema.

Per fer-ho, es imprescindible tenir un bon maneig de la corretja i control del gos. Hem d'esbrinar a quina distància el nostre gos pot estar amb un gat sense reaccionar. Si al principi són 20 metres, no passa res. Mica en mica, i amb un bon treball, la distancia anirà disminuïnt. A part, haurem de treballar que el gos sigui capaç de prestar-nos atenció quan li demanem, per poder-lo ajudar si en algun moment la situació el supera. I recordeu: les estrebades de corretja disminueixen el llindar de reactivitat i augmenten la intensitat de l'agressió: vull dir que si el vostre gos us tiba de la corretja i vosaltres el castigueu donant-li estrebades, posareu al gos més nerviós, i serà més reactiu quan es trobi amb un gat.


L'instint de persecució


A molts gossos se'ls hi fa irresistible perseguir qualsevol cosa que es bellugui, i ràpidament aprenen que si s'acosten un gat, aquest es posarà a córrer i començarà un "joc" de persecució. Per això, resulta molt útil  pel gos adonar-se que no sempre els gats s'escaparan (un cop el propietari tingui un bon maneig i el gos sigui capaç d'acostar-se a zones amb gats mantenint el control i la calma). Per treballar aquest aspecte, necessitem un gat que estigui a prop d'un cau o d'una "area que consideri segura". Es preferible treballar amb un gat conegut, però si aquesta opció no és possible, podem fer-ho amb gats de carrer, sempre i quant extremem les precaucions. Deixarem que el gos observi, fins i tot que provoqui al gat bordant-lo. Si el gat es troba en la seva zona segura, no fugirà, i el gos començarà a inquietar-se: "com és que no s'escapa?". En aquest moment, la nostra actitud de calma és molt important. Quan el gos ens demani ajuda, l'ajudarem a sortir de la situació i li donarem un merescut descans.

Altres consideracions

Recordeu que sempre hem de tenir present l'estat d'ànim general del gos. Un gos massa nerviós durant el seu dia a dia, tendirà a reaccionar d'una manera nerviosa davant situacions noves o estímuls puntuals. A més, serà més difícil ensenyar-li altres comportaments.
Canviem el xip al nostre gos, ensenyem-li a divertir-se amb exercicis mentals i evitem les activitats físiques compulsives i sense cap tipus de control.

Exemple: el cas de la Kira

El següent vídeo recull fragments del procés d'adaptació de la Kira a un gat en concret. La Kira és una gossa que va ser rescatada d'una granja. Estava lligada amb un cordill que li estrangulava el coll, i podia veure com els gats passejaven lliurament davant seu sense poder fer-hi res. Si ho sumem al seu instint caçador, obtenim una gossa molt reactiva a qualsevol cosa que es belluga, especialment els gats.

El vídeo mostra, a més, alguns aspectes a tenir en compte quan treballem amb gossos, sigui quin sigui el motiu. 

8 comentaris:

Su ha dit...

Ai mariona, què difícil tot plegat!
Aquí al voltant hi ha alguns gats dels veïns, i amb cadascun fan coses diferents... N'hi ha un, que passa pel jardí, i la Denali el segueix, talment com si ella mateixa fos un gat, sigilosament, i quan el gat surt del "nostre" jardí, ella s'atura i ja està. En altres casos, pot arribar a creuar la carretera (ja saps que la tenim aquí mateix), empaitant-ne un... Amb el gat dels meus sogres, no fem res, perquè ell ja es posa en lloc segur, encara que jo si que m'asseguro d'on és el gat, abans de deixar entrar els gossos... Però bé, vull dir que els gossos, com a mínim els meus, reaccionen de formes diferents segons el que els gats fan. A això cal sumar que tots dos tenen un instint de cacera considerable, la qual cosa els motiva més... Ah! I una cosa que jo faig, és anticipar-me. Si veig un gat, els crido i distrec abans que ells el vegin, per evitar una mica el lio...
susanna
(quin rotllo!!)

Mariona Monrós ha dit...

Aviam estimada Su, què t'he de contestar... xD com que suposo que no m'escrius el comentari per a que et digui què fer (tens coneixements de sobres per provar mil i una coses i invents) et faré una petita reflexió sobre el que m'has comentat.

Sí, els gats i els gossos es comuniquen entre ells, i s'entenen. No se si està descrit en algun llibre, o està provat científicament, però és així (si ho està se m'ha passat :P). Què vull dir amb això? doncs que tens tota la raó del món: els teus gossos reaccionaran diferent amb cada gat, igual que reaccionen diferent amb cada gos que es troben. I haurà gats amb qui serà més sencill que es relacionin (un exemple, la meva gateta, que estic pensant què més puc "pagar-li" per tot el que m'ajuda) i n'hi haurà d'altres de més complicats. Potser et sona tant obvi que sembla absurd, però he vist molts propietaris de gossos (jo inclosa) que tendeixen a veure els gats com un objecte, i no és així.

Un altre punt interessant del que has comentat és el fet d'anticipar-te quan hi ha gats (i suposo que ho apliques en altres situacions). Compte! És llarg d'explicar i es mereix un altre post, però per fer-te'n cinc cèntims: de vegades, equivocar-se és necessari per completar l'aprenentatge. ;)

Su ha dit...

Si mariona :-) ja sé que l'evitació no és un mètode d'aprenentatge jeje però l'apliquem quan no hi ha temps per altra cosa, vull dir que anticipo que si es foten a córrer segur que acabaré cridant com una boja perquè haig de marxar a treballar o quelcom similar, i això no mola.
Per cert, aquesta gata, és de guix? (no he pogut veure tot el vídeo per culpa de la connexió, però m'ha fet aquesta impressió :-p).
I la Kira, està enorme!

Mariona Monrós ha dit...

Ho fas perfecte doncs!

I la gata és de carn i ossos i es mereix un post com una catedral! Llàstima que no li vaig fer prous vídeos al principi... es va passar 3 setmanes que no es movia de sota la taula, no volia saber res de ningú, no coneixia a cap gos. Amb 7 anyets que té, jo em pensava que seria sempre així. Però li vam donar el seu temps i espai, i ara mira-la... es passeja amb la cua dreta davant de qualsevol bèstia que un dia passejant pel càmping se me la menjaran!

girona ha dit...

A casa tenim en Donald, que és un cas com un cabàs!! És capaç d'estar-se hores cridant desesperadament sota un arbre perquè hi ha un gat enfilat. I el gat no pot estar més quiet. I presenta una conducta totalment obsessiva, perd el món de vista: ja pots oferir-li el premi més suculent, que no li fa ni cas, i si intentes agafar-lo comença a donar voltes a l'arbre sense perdre mai de vista la seva "presa".
Normalment els gossos s'activen amb el moviment, però en Donald encara que el gat estigui dissecat!!
He treballat amb ell metòdicament la desensibilització durant un temps, però no he obtingut mai un resultat fiable (ni al 30% diria jo).
Arribat aquest punt, ja he optat per la solució de la Su: l'evitació.

Mariona Monrós ha dit...

Ha estat mai bordant un gat arran de terra?

Has deixat mai que arribi fins on era el gat? i què a passat?

Ha arribat mai a tenir un "conflicte" amb algun gat? (el Donald el vol tocar i el gat li fa alguna bufada, fins i tot li dóna una bufetada...)

Es comporta de manera obsessiva en alguna altra situació?

T'ho pregunto per que és diferent bordar a un gat que està a dalt d'un arbre que un gat que el té just davant; en un cas sap que no hi haurà conflicte, i en l'altre és quasi segur que n'hi haurà.

I el tema de si té altres obsessions és per que a vegades perseguir gats és només la punta de l'iceberg (tot i que en el teu cas, ja m'imagino que ho tens controlat).

Jo en el post explico "més o menys" la desensibilització per treballar el tema, però el mètode que he utilitzat amb els meus gossos (i la Kira encara, el difícil era el Nus!) és més semblant a l'habituació que no a la desensibilització.

Nosaltres també evitavem sempre als gats. Un dia, el Nus es va posar a perseguir un parell de gats (com sempre) i com que eren adults, vam pensar "Nus, tens 5 anys, ja ets grandet. Espavilat". Un dels gats es va girar, i li va donar un parell de plantufades. El Nus es va quedar paralitzat. Corríem el perill que la mala experiència li fes agafar més "ràbia" als gats, però en aquest cas no va ser així. Crec que era el que necessitava per completar l'aprenentatge. A partir d'aquí, vam tornar a rependre els exercicis, i el pas final va ser posar el gat a casa xD. Igualment continua perseguint algun gat pel carrer si li surt just al davant o quan el Nus està molt nerviós... però ni molt menys té la conducta obsessiva del principi.

Què bé que per fi tinguem un tema de debat al blog!:)

Mariona Monrós ha dit...

Ai perdoneu, i afegiré una cosa més que és molt susceptible de debat :)

crec que pel Nus, rebre les "plantufades" d'un gat no li va suposar una mala experiència per que no deixa de ser "comunicació interespècie". Igual que un gos que ronca (fins i tot que marca) a un altre gos, si ho gestiones bé, no li ha de suposar cap trauma si no que es part de la comunicació "he molestat un gos i m'ho ha fet saber", amb el cas gos-gat crec que passa el mateix. Ho dic per que fa temps que observo, amb diferents gossos i gats, com interpreten i responen a les senyals d'amenaça que es fan entre els uns i els altres. I s'entenen a la perfecció.

I no m'interpreteu malament, no sempre és així, hi ha casos més "greus" (igual que hi ha casos que si un gos ronca a un altre es desencadena un conflicte greu). Però passa per que el gos està en un estat en que és incapaç d'entendre i gestionar la informació que rep.

Tania ha dit...

Hola Mariona! La meva chihuahua es un bebè encara i m’agradaria socialitzar-la amb gats. Per que una amiga meva s'ha ofert a cuidar la Tequila quant estigui de vacances o pel que sigui però ella té 3 gats a casa i son molt mes grans en tamany que la meva gosseta. I no se com ha de ser la introducció/presentació.

Tània.