dijous, 29 de juliol del 2010

Revisió de l'epidemiologia dels atacs de gossos a persones i mesures de prevenció per evitar les mossegades

El problema de comportament més important, en termes de freqüència i conseqüències per les persones i pel benestar animal , són les agressions canines (Fatjó et al., 2007). Els experts recalquen que molts dels atacs es podien haver previngut (De keuster et al., 2006; De Munnynck, 2002; Mills 2003).

Les mossegades de gossos són un problema real?
 
Les mossegades de gos són un greu problema de salut i seguretat pública. Als Estats Units, més de la meitat dels nens fins a 12 anys informaran que han estat mossegats per un gos alguna vegada (Spiegel, 2000). Al Regne Unit, 1 persona de cada 100 necessita atenció mèdica a causa d'una mossegada (Overall & Love, 2001). Un altre país, com Bèlgica, té una freqüència anual de 22 mossegades per cada 1000 nens (De keuster et al., 2006), i als Països Baixos més de 136.000 incidents succeeixen anualment (Cornelissen & Hopster, 2009).

Les dades mostren que l'agressivitat és invariablement el problema de comportament més consultat als especialistes de comportament de petits animals (Beaver 1999).

A qui mosseguen els gossos?
 
En un estudi realitzat a Aragó, es van registrar un total de 4.186 incidents relacionats amb mossegades de gos en 9 anys (1995-2004). En el 30% dels casos les víctimes eren nens d'entre 0 a 14 anys, i el risc de ser mossegat en aquest grup era 3 vegades superior a les persones majors de 15 anys. Entre els nens, l'edat de major risc apareix entre els 5 i 9 anys (Rosado et al., 2009).

Diferents estudis representen dos patrons de localització de les ferides segons l'edat de la víctima. Les víctimes majors de 14 anys tenen un risc major de ser mossegats a les extremitats (Benson et al., 2006), mentre que les criatures presenten un major risc de ser mossegades al cap i el coll, especialment entre  els 0 i 4 anys (Rosado et al., 2009). 


De qui eren aquests gossos? Eren gossos "de carrer"? Es tractava de gossos "salvatges"? 

El 97% dels gossos de l'estudi de Rosado et al (2009) tenien propietari, i en la majoria de casos es tractava del propi gos de la família (Benson et al., 2006; De Keuster et al., 2006; Schalamon et al., 2006). 

En un altre estudi realitzat a Espanya sobre 1040 casos d'agressió canina, el 38,55% dels gossos mostraven comportaments agressius cap a membres de la seva família (Fatjó et al., 2007).

La literatura suggereix que la majoria de nens són mossegats pel gos de casa després d'haver estat interactuant amb ell (De Keuster et al., 2006). 


I no ha servit de res l'actual llei de gossos perillosos per prevenir els casos de mossegades?

No. De fet, en un estudi a Espanya es van comptabilitzar els casos d'agressions 5 anys abans de la llei 50/1999 i R.D. 287/2002 i 5 anys després, sense trobar cap diferència significativa. És a dir, l'actual llei espanyola no ha estat efectiva a l'hora de protegir la gent de les mossegades de gossos. A més, del total d'agressions durant aquests períodes (sense legislar i legislat), menys del 4% dels incidents van ser provocats per les suposades "races perilloses" que es troben a la llista (Rosado et al., 2007). En el mateix estudi, es va comprovar que el Pastor Alemany és la raça amb més incidència de mossegades, tal i com corroboren altres estudis (Schalamon et al., 2006; Rosado et al., 2007).

La idea d'incloure les races de "lluita i presa" en lleis BSL (Breed Specific Legislation, o Llei específica de raça) degut a l'ús original que se'n feia s'està tornant obsoleta, gràcies als recents descubriments que suggereixen que el comportament típic de les races en l'actualitat no te relació amb les funcions originàries de la raça degut a l'actual pressió de selecció genètica (Svartberg, 2006). Si us interessa aquest tema, trobareu més informació estudiant l'experiment Belayev. 

A més, cal tenir en compte que la raça (el factor genètic) és un factor poc fiable a l'hora de predir l'agressivitat, si ho comparem amb altres factors com el grau de socialització, l'aprenentatge, i la salut física i mental (Heath, 2005). 
Com que molts autors corroboren que les BSL que s'apliquen en altres països tampoc són efectives (Ledger et al., 2005; Collier, 2006; Kuhne & Struwe, 2006), està augmentat el recolzament cap a les lleis nBSL (Lleis No específiques de raça, que regulen la tinença responsable dels propietaris sense tenir en compte la raça de l'animal) (Sacks et al., 2000; Overall & Love, 2001; Ledger et al., 2005; De Keuster et al., 2006; Schalamon et al., 2006). 


Què pot haver portat al gos a arribar a mossegar algú de la seva mateixa família?

Un estudi de 1078 casos als Països Baixos mostra que el 90% de casos en que un gos mossega a un familiar, aquest estava interactuant amb el gos (Cornelissen & Hopster, 2009). 

La majoria de problemes de comportament dels gossos (inclosa l'agressivitat) són ocasionats (almenys al principi) per conductes totalment normals i funcionals per als gossos (Mills, 2003). Per exemple, manipular el gos d'una forma aversiva causa una gran proporció de casos de mossegades (Bamberger & Houpt, 2006; Fatjó et al 2007).

Actualment hi ha estudis que suggereixen que la majoria d'agressions dirigides al propietari estan més relacionades amb la por que amb la dominància (Bamberger & Houpt, 2006).
M'agradaria fer un petit comentari sobre aquest últim punt.  Una de les autores de l'article citat, Katherine A. Houpt, és l'autora d'un dels llibres de referència en etologia, el Domestic Animal Behavior, amb 4 edicions. En aquest llibre es diu, per exemple, que si un gos ronca o mossega al propietari si aquest s'acosta al seu jaç es tracta d'un cas claríssim de dominància. En el mateix llibre, i cito textualment, l'agressivitat dirigida al propietari es basa en la hipòtesis de que el gos es considera a ell mateix (i el gos és un mascle en la majoria de casos) dominant sobre els humans. Tot i que el llibre esmenta que hi ha dues causes per les quals un gos pot mossegar al seu propietari, la dominància i la por, es deixa molt clar que, i torno a citar textualment, tots els gossos semblen buscar un lloc més elevat en la jerarquia. L'agressivitat causada per la por no s'esmenta més en l'agressió dirigida als propietaris i queda rellevada únicament a l'agressivitat per dolor que es presenta al veterinari.

Explico això per que trobo molt interessant que una autora a la qui clarament considera els gossos animals dominants, en permanent estat d'alerta per poder guanyar una posició en la jerarquia de la família, comenci a citar en els seus articles que la dominància no explica la majoria de casos d'agressions, sinó tot el contrari. És la por al propietari, la por als crits, als càstigs, la por a que el tractin malament el que fa que un gos es trobi entre l'espasa i la paret, i a contracor hagi de mostrar comportaments agressius cap a aquesta persona que l'intimida i no el deixa tranquil. Els gossos sempre intentaran evitar els conflictes. La confrontació en la majoria de casos sempre la comença una persona.


Per què als nens? No és veritat allò de que "als gossos els hi agraden els nens?"

La majoria d'accidents succeeixen dins de casa i involucren a nens menors de 7 anys mossegats pel propi gos de la família  (Lakestani et al, 2006; Schalamon et al., 2006).  A més, la gran majoria succeeixen els mesos d'estiu (Schalamon et al., 2006; Rosado et al., 2009), coincident amb les vacances escolars i sovint el menor control dels pares.

Segons un informe de l'American Veterinary Medical Association  (AVMA, 2001), és el propi comportament natural dels nens (córrer, cridar, pressionar, moviments ràpids i inesperats, mantenir el contacte visual...) el que els fa susceptibles a ser mossegats per un gos.
Acostar-se al gos mentre està menjant o sorprendre'l mentre està dormint semblen ser els desencadenants de  més del 86% d'aquests accidents. En la majoria de casos no hi havia cap supervisió per part d'un adults (Kahn et al., 2003).

Si els comportaments inapropiats dels nens són tant freqüents, fins i tot ens podríem sorprendre de que no hi hagi més casos de mossegades. A més, si la majoria de les mossegades són infligides per gossos "normals" que expressen una reacció "normal" provocada per la por, totes les intervencions destinades a canviar el comportament del gos, en comptes de canviar el comportament de la persona involucrada, estaran condemnades al fracàs (Wilson et al., 2003).

I què podem fer per canviar la situació? com podem protegir els nostres nens?

Educant. Com apuntaven Wilson et al., (2003), no es tracta de canviar el comportament natural del gos sinó d'ensenyar a les persones, i sobretot als nens, a reconèixer el llenguatge corporal dels gossos i a respectar-los. 

Els programes de prevenció de mossegades a les escoles s'estan duent a terme des de fa dècades (Coleman et al., 2008; Overall & Love, 2001). Exemples de programes a les escoles als quals se'ls hi ha avaluat la seva efectivitat per prevenir mossegades en nens serien:
  • BARK (Be Aware, Responsible, and Kind; "sigues conscient, responsable i amable") Dog Bite Prevention Program: realitzat a escoles d'EEUU, després de l'avaluació del programa es va concloure que els nens que hi havien assistit aconseguien un nivell més elevat de seguretat a l'hora de tractar amb gossos i sabien com reaccionar davant de situacions amenaçants davant d'un gos (Spiegel, 2000

  • "Prevent-a-Bite" ("impedeix que et mosseguin"): dut a terme a Sydney, consistia en una lliçó de 30 minuts dirigida a nens de 7-8 anys. Els nens practicaven com acariciar un gos de forma correcte (demanant permís, acostant-se a poc a poc, evitant el contacte visual, etc...), què fer quan se'ls hi acostava un gos, etc... Després de l'avaluació, els nens que havien rebut aquestes lliçons mostraven apreciablement un comportament molt més previngut que els nens que no hi havien assistit: al veure un gos es mostraven prudents i l'obsevaven a certa distància. Els altres nens acariciaven el gos sense contemplacions i intentaven excitar-lo, mentre que la majoria de nens que havien assistit al programa només l'acariciaven després d'un període d'atenta observació (Chapman et al., 2000).


  • "The Blue Dog" Bite Prevention Program ("El gos blau": programa de prevenció de mossegades). L'objectiu del programa és ensenyar als nens i als pares la manera segura de tractar amb els gossos en l'ambient familiar. El programa consisteix en un CD interactiu, que es pot utilitzar a qualsevol lloc i moment, amb diversos tests al final de la lliçó per comprovar el nivell d'aprenentatge. Després d'haver estat treballant amb el CD, els nens contestaven correctament les preguntes dels tests, demostrant el que havien après mitjançant el programa (Meints & de Keuster, 2009).  

I què s'està fent aquí per prevenir les mossegades de gossos als nens?

Malauradament m'ha estat impossible trobar algun programa de prevenció de mossegades que s'estigui duent a terme a l'estat espanyol, i veient els resultats que s'estan obtenint en altres països és una llàstima... Tampoc he trobat cap associació dedicada exclusivament a la difusió de mitjans per prevenir mossegades de gos.

Per aquest motiu, i per començar a construir una muntanya de granets de sorra amb el meu granet, vaig posar-me en contacte amb Joan Orr, president de l'organització DOGGONESAFE (EUA i Canadà) dedicada a la prevenció de mossegades de gossos i al suport de les víctimes. Des d'aquí vull expressar la meva sincera gratitud a Joan Orr per la seva amabilitat y per oferir-me part del seu material per a que el pogués traduir a l'espanyol i començar a difondre el seu missatge.



Referències
 
American Veterinary Medical Association (AVMA). (2001). Task Force on canine aggression and human-canine interactions. A community approach to dog bite. Veterinary Medicine Today 218:1733-1749

Bamberger, M., Houpt, K.A. (2006). Signalment factors, comorbidity, and trends in behavior diagnoses in dogs: 1.644 cases (1991-2001). Journal of the American Veterinary Medical Association 229, 1591-1601

Beaver B.V. (1999). Canine Social behaviour. Canine Behaviour: A Guide for Veterinarians pp 137-199. WB Saunders Company: Philadelphia, USA. 

Benson , L.S., Edwards, S.L., Schiff, A.P., Williams, C.S., Visotsky, J.L. (2006). Dog and cat bites to the hand: treatment and cost assessment. Journal of Hand Surgery 3, 468-473

Chapman, S., Cornwall, J., Richetti, J., Sung, L. (2000). Preventing dog bites in children: randomized control trial of an educational intervention. British Medical Journal 320: 1512-1513

Coleman, G.J.,  Hall, M.J., Hay, M. (2008). An Evaluation of a Pet Ownership Education Program for School Children. Anthrozoos, Vol 21 n(3): 271-284

Collier, S. (2006). Breed-Specific legislation and the pit bull terrier: are the laws justified? J. Vet. Behav. 1, 17-22

Cornelissen, J.M., Hopster, H. (2009) Dog bites in The Netherlands: A study of victims, injuries, circumstances and aggressors to support evaluation of breed specific legislation. Veterinary Journal  Oct 28

De Keuster, T., Lamoureux, J., Kahn, A. (2006). Epidemiology of dog bites: a Belgium experience of canine behaviour and public health concerns. The Veterinary Journal 172, 482-487

De Munnynck, K., Van de Voorde, W. (2002). Forensic approach of fatal dog attacks: a case report and literature review. International Journal of Legal Medicine 116, 295-300

Fatjó J., Amat M., Mariotti V., de la Torre J. L., Manteca X. (2007). Analysis of 1040 cases of canine aggression in a referral practice in Spain. Journal of Veterinary Behavior, 2(5) 158-165

Heath, S. (2005). Why do dogs bite? Eur. J. Comp. Anim. Pract. 15, 129-132

Houpt, K, A. Domestic animal behavior for veterinarians and animal scientists Ames : Blackwell, cop. 2005, 4th ed.

Kahn, A., Bauche, P., Lamoureux, J., Dog Bites Research Team (2003). Child victims of dog bites treated in emergency departments. European Journal of Pediatrics, 162, 254-258

Kuhne, F., Struwe, R. (2006). Dangerous dogs in Berlin in comparison to the dog population - ways to reduce the dangerousness of dogs. Berl. Munch. Tierarztl. Wochenschr. 119, 445-455

Lakestani, N.N., Donaldson, M., Verga, M., Waran, N. (2006). Keeping children safe: how reliable are children at interpreting dog behavior? Proceedings of the 40th International Congress of the International Society for Applied Ethology, 233. ISAE committee: Cranfield University Press

Lang, M. E., Klassen, T. (2005). Dog bites in Canadian children: A five-year review of severity and emergency department management. Journal of the Canadian Association of Emergency Physicians, 7(5), 309-314

Ledger, R., Orihel, J.S., Clarke, N., Murphy, S., Sedlbauer, M. (2005) Breed specific legislation: considerations for evaluating its effectiveness and recommendations for alternatives. Can. Vet. J. 46, 735-743

Meints, K., de Keuster, T. (2009). Brief report: Don't kiss a sleeping dog: the first assessment of "the blue dog" bite prevention program. Journal of Pediatric Psychology 34(10): 1084-90

Mills, D.S., Levine, E. (2006). The need for a co-ordinated scientific approach to the investigation of dog bite injuries. The Veterinary Journal 172, 398-399

Overall, K.L., Love, M. (2001) Dog bites to humans- demography, epidemiology, injury, and risk. J. Am. Vet. Med. Assoc. 218, 1923-1934

Rosado, B., García-Belenguer S., León M., Palacio J. (2007) Spanish dangerous animals act: effect on the epidemiology of dog bites. Journal of Veterinary Behavior 2: 166-174

Rosado, B., García-Belenguer S., León M., Palacio J. (2009) A comprehensive study of dog bites in Spain, 1995-2004. Veterinary Journal 179(3): 383-91

Sacks, J.J., Sinclair, L., Gilchrist, J., Golab, G.C., Lockwood, R. (2000). Breeds of dogs involved in fatal human attacks in the Unites States between 1979 and 1998. J. Am. Vet. Med. Assoc. 217, 836-840

Schalamon, J., Ainoedhofer, H., Singer, G., Petnehazy, T,. Mayr, J., Kiss, K., Hollwarth, M.E. (2006). Analysis of dog bites in children who are younger than 17 years. Pediatrics 117, 374-379

Spiegel, I.B. (2000). A pilot study to evaluate an elementary school-based dog bite prevention program. Anthrozoos 13, 164-173

Svatberg, K. (2006). Breed-typical behavior in dogs - Historical remnants or recent constructs? Appl. Anim. Behav. Sci. 96, 293-313

Wilson, F., Dwyer, F., Bennet, B.C. (2003). Prevention of dog bites: Evaluation of a brief educational intervention program for preschool children. Journal of Community Psychology, 31(1), 75-86 



5 comentaris:

Jobove - Reus ha dit...

donant una ullada el teu blog
una abraçada des de Reus

Unknown ha dit...

gràcies!
una abraçada des e Manresa ;)

Cris ha dit...

Molt interessant,

Fa reflexionar sobre el perque un gos mata a un nen... i em fa l'efecte que el motiu principal no son els gelos.

Aixi q pugui em llegire l'altre post, que vai una mica de bolid ultimament :)

Unknown ha dit...

molt be expresat i no olvidem que no solsament ells denominats perillosos son perillosos pues no es el cas ni molt menys cadell de doberman de segur de calafell!!

evaqui ha dit...

Hola Mariona,

Molt interesant el teu blog. Nosaltres desde Educanimals sí que tenim un programa de prevenció que duem a terme a les escoles.