dilluns, 23 de novembre de 2009

Cesar Millan a South Park: una interpretació

-->
Avui m’agradaria presentar-vos d’una manera molt gràfica com una situació determinada es pot interpretar i malinterpretar, i quines conseqüències té cada versió per a la vida del gos i dels seus propietaris.

El següent vídeo és un fragment estret d’un episodi de “South Park” on apareix Cesar Millan intentant “educar” a un dels protagonistes de la sèrie.


He trobat molt interessant aquest vídeo per que reflexa bastant bé algunes realitats que passen a les famílies que tenen un gos, i com de fàcil és creure que són els altres que tenen el problema quan hi ha alguna cosa que no funciona. Parlaré del video, però m’agradaria que penséssiu que cada cop que em refereixo al protagonista, l’Èric, em puc està referint a un gos en aquesta situació.

Anàlisis de les escenes
Comencem pel final: l’últim fragment explica la majoria de problemes que té l’Èric. La mare de l’Èric té un buit (manca d’afecte, d’atenció, etc...) que intenta omplir amb l’atenció del seu fill. Tot i que ho fa sense cap mala intenció, inconscientment està ensenyant a l’Èric que tot el que ell li exigeixi ho aconseguirà, ho demani bé o malament. Qualsevol cosa val per cridar l’atenció. I l’Èric, com que no és tonto, aprèn que actuant d’una determinada manera la seva mare el deixarà en pau quan ell ho desitgi, o farà el que ell vulgui quan li demani. Una vida fàcil a la que qualsevol de nosaltres ens hi acostumaríem ràpidament.

Partim d’aquesta base: tenim l’Èric (o un gos) al qual, per diversos motius (per que no tenim temps suficient per estar amb ell, per que necessitem companyia, per que és “una monada”...) hem consentit i li hem ensenyat que és el nostre centre d’atenció. Arriba un punt en que la situació supera la mare de l’Èric i decideix posar-hi remei amb l’ajuda d’un professional. Aquest ràpidament culpa l’Èric de tots els problemes classificant-lo com a individu dominant. Omet tot lo anterior, els problemes d’atenció, la possible part de culpa que pot tenir la mare (propietaris), i ho engloba tot amb l’adjectiu “dominant”, en comptes del de "malcriat", responsabilitzant totalment l’Èric i exculpant el seu entorn.

Home, evidentment aquesta explicació alleuja la mare de l’Èric. Ella no té la culpa de res, i tot el que ha de fer és “curar” al seu fill d’aquesta malaltia que pateix, la “dominància”, que fa que es comporti de la manera que es comporta. Així doncs, comença a actuar com una dictadora. Tot el que abans consentia al seu fill ara li nega, no per que entén que el seu fill ha d’aprendre a respectar les coses, no per que entén que ha de millorar la comunicació amb el seu fill, sinó per que ha de demostrar que ella mana, que és superior a ell, que el domina.

I què fa qualsevol persona quan se li nega una cosa que creia que tenia el dret a posseir? Revelar-se. I què succeeix després? Que la mare, assessorada pel professional, el “sotmet” amb dolor. Cada cop que et reveles, et faré mal ("no razone con él, solo dominelo!).

Bé, quan arribem a aquest punt amb un gos, poden passar dues coses, que m’agrada molt com s’il·lustren en el vídeo.

Podem arribar a un estat on veiem que, fem el que fem (revelant-nos o intentant fer les coses bé) de totes maneres ens faran mal. Per lo tan ens rendim, ens és igual tot el que fem, només esperem “rebre” el menys possible. Aquest estat s’anomena indefensió apresa, un estat que ja va descriure el psicòleg Martin Seligman curiosament amb gossos sotmesos a descàrregues elèctriques. És el que, en el món de l’ensinistrament, molta gent confon amb “submissió”, i que tant bé il·lustra l’Eric quan se’n va a seure al costat de la seva mare al sofà.


Pot ser que, en comptes de reaccionar d’aquesta manera, decidim que aquesta situació no la podem aguantar, que és superior a nosaltres, i que hem de posar-hi remei o persistir en l’intent. L’Eric, tot i estimar la seva mare, decideix que la de matar, no veu cap més sortida que l’agressivitat a aquest conflicte (recordem que tot això començava per una mala comunicació mare-fill (gos-propietari) i un mal enfocament de les demandes d’atenció).

Aquesta decisió és encara més freqüent en els gossos, que no són capaços d’entendre el per què els estan castigant (cosa que els humans, en un principi, sí). Entre que ja hi ha una mala relació gos – propietari, i que el propietari no para de crear conflictes intentant “dominar” al seu gos, el gos es sent amenaçat fins a tal punt que opta per defensar-se d’una manera més “agressiva” que les anteriors per protegir-se.

El que un gos no pot fer (o almenys no s’ha demostrat), és el que li succeeix a l’Eric quan està a punt de matar la seva mare. Reflexiona sobre la seva vida, entén per que la seva mare el castigava i la perdona. Un gos no pot entendre que bordar per cridar l’atenció és dolent per que molesta als veïns i li posaran una denuncia al seu propietari. No canviarà la seva actitud reflexionant. Per tant, si ometem aquesta última seqüència amb l’Eric, ens quedaríem que el gos veu com a última escapatòria a la seva situació l’agressivitat.
Conclusió
-->
Tot per voler englobar en un sol nom una sèrie de problemes. Tot per aquest adjectiu, “dominant”, que sembla que ens haguem tret de la màniga les persones per exculpar-nos quan tenim un problema amb el nostre gos. Realment creieu que el problema de l’Eric és la dominància? O és la suma de petits errors i falta de comunicació que dia a dia han augmentat el problema fins a crear una situació injusta per a tothom? Esteu disposats a començar un tractament maquiavèlic per obtenir com a resultat un gos sense personalitat, infeliç, desconfiat, igual que mostrava l’Eric al vídeo? O acceptareu la vostra part de responsabilitat i començareu a fer un treball conjunt amb el vostre gos, escoltant-lo, intentant entendre’l i ensenyant-li una altre manera de comportar-se. La decisió és vostra.
Reflexió final
Se que en tema de defensa i dret dels animals estem a 25 o 50 anys enrera respecte als humans. És lògic. 50 anys enrera no ens plantejàvem el mètode, sinó el resultat. Per les persones les coses han canviat, per a la majoria d’animals (i gossos) les coses segueixen igual.

El 1971 Stanley Kubrick rodava, per mi, la seva obra mestra, “La Naranja Mecánica”. Suposo que qui més qui menys coneix la trama de la pel·lícula, on l’Alex (un jove violent i totalment descontrolat) és sotmès al tractament Ludovico. Aquest tractament estava basat amb la psicologia conductual proposada pels psicòlegs John B. Watson y B.F. Skinner. Skinner argumentava que la modificació de la conducta (aprendre tècniques de recompensa sistemàtica i càstig) era la clau per a la societat ideal. El tractament Ludovico és la forma de modificació de conducta que els científics apliquen a l’Àlex, condicionant-lo a associar actes de violència amb malestar físic, prevenint-lo de ser violent. En altres paraules, priven l’Àlex de tota opció, el converteixen en una màquina.


D’aquest film, que tanta controvèrsia va generar a la seva època, ara fa 38 anys. Avui dia entenem que aquests mètodes són amorals i inhumans. Ho entenem si fem referència a les persones. Espero que no passin gaires més anys per entendre que també ho són quan els apliquem a un gos.


2 comentaris:

Piga ha dit...

JA em delia per un post nou...i no m'ha decebut gens, al contrari. Gràcies un altre cop, Mariona!

Mariona ha dit...

Mil gràcies a tu per llegir-me ;)