dilluns, 25 de gener de 2010

Pirena 2010: entrevista a Pep Parés

Com cada any comença la Pirena, la prova esportiva amb gossos més reconeguda al nostre país. Us adjunto l'entrevista de la contraportada del Periódico a Pep Parés, director d'aquesta cursa, on parla sobre els seus inicis al múixing i sobre algunes normes "étiques" de la cursa que desconeixia fins ara, com per exemple que "insultar a un gos és motiu de desqualificació".

Els gossos nórdics han estat seleccionats al llarg de molts anys per córrer, i ho fan d'una forma única, inimitable per a la resta de races canines. Porten aquest treball a les venes, i ens semblin bé o malament aquestes curses, no hem d'oblidar que els gossos nórdics són corredors, a l'igual que els mastins són protectors del ramat, que els pointers són caçadors, que els retrievers són cobradors...

http://www.elperiodico.cat/DEFAULT.ASP?IDPUBLICACIO_PK=46&IDIOMA=CAT&IDNOTICIA_PK=681041&IDSECCIO_PK=1011&H=

Pep Parés: «Insultar un gos és motiu de desqualificació»

Ahir va començar la segona prova de trineus més important del món. Els seus protagonistes, els gossos; el seu espai, el Pirineu; la seva ànima, aquest actor aventurer.

Pep Parés. Foto: SERGIO LAINZ

JORDI TIÓ

Pep Parés (Sant Feliu de Codines, 1949), llicenciat en Història, actor, guionista i director teatral, va canviar l’escalfor dels aplaudiments per les muntanyes gèlides. Com a Capità Enciam (TV-3), ens va alliçonar als anys 90 sobre el medi ambient i la sostenibilitat al crit de: «Els petits canvis són poderosos». Ha complert dos dels seus somnis: recórrer amb els seus gossos i el trineu el mar de Norton, a Alaska, i consolidar Pirena. Però es continua emocionant cada cop que torna al teatre.

–¿Què veu quan mira un dels seus nou gossos nòrdics als ulls?
–La fidelitat que ens uneix, els grans moments viscuts i, sobretot, que mai em deixaran d’estimar.

–Doncs en segueix estimant un que ja no és d’aquest món.
–Es deia Txao. Era un gos llop alemany fantàstic que havia tingut el pare del meu sogre. L’hi havia regalat el comte de Lavern. Aquell animal em va despertar l’interès pels gossos nòrdics.

–Tant que se’n va comprar un.
–Uns veïns van tenir cadells d’a-laskan malamute. Vam anar amb els nens a veure’ls sabent que tornaríem amb un. I, és clar, li vam posar Txao. A partir d’aquí vaig començar a interessar-me per aquestes races, vaig buscar bibliografia, vaig arribar fins a Jack London i vaig descobrir les aventures en trineu. I vaig pensar: ‘¿Per què no al Pirineu?’.

–I caram si ho va fer. Pirena Gran Premi Advance compleix 20 anys convertida en la segona prova de trineus més important del món després de la Iditarod, que se celebra a Alaska.
–Bé, aquí no tenim els milers de quilòmetres que tenen allà, però sí que la nostra prova és més professional i té més repercussió en els mitjans de comunicació.

–Té conquistades les cadenes de televisió.
--La visualitat del nostre esport ha contribuït a l’èxit de Pirena, que cada any és capaç de reunir més de 10.000 persones en la festa final que fem a La Molina.

–Però no vol morir d’èxit. Per això no tots els que ho volen poden competir a la prova.
–Això la fa més especial. Hem apostat per la qualitat i no per la quantitat, tant en aspectes esportius com mediambientals. Si fóssim un monstre d’organització, no podríem anar a indrets màgics com Montgarri i Portainé.

–Paratges on es palpa l’aventura que segueix sent Pirena.
–Una sortida de sol al Pla de Beret, a Portainé, o un capvespre a l’Ariège és una cosa única, sobretot quan els gossos comencen a udolar de cop i es crea una atmosfera que et trasllada als orígens del món. Hi ha coses molt màgiques a Pirena, com l’esforç dels participants, gent que dedica la seva vida als gossos i al múixing (trineus).

–Els dos grans protagonistes d’a-questa aventura sobre la neu en què, per damunt de tot, preval el respecte i la cura pel gos.
–El simple fet d’insultar agressivament un gos pot ser motiu de desqualificació. Afortunadament, no hem hagut d’aplicar mai aquesta regla. És que, a més, seria impossible que a casa maltractessis els teus animals i després vinguessis a la Pirena i t’obeïssin amb bones paraules, perquè el gos no entendria res. La gent que participa en la carrera ha de tenir sempre un comportament extraordinari amb els gossos.

–I el veterinari és el qui mana.
–La seva paraula és sagrada. Si un gos no es troba en condicions de córrer, no corre. Els animals han de passar uns controls exhaustius. És una tasca fonamental que porten a terme quatre especialistes i 15 estudiants en pràctiques de diverses universitats.

–¿Què li diria a qui, veient aquests gossos tirant un trineu sobre la neu, pensa: ‘Pobre animal’?
–Doncs que aquests gossos viuen per córrer. És el que més desitgen. Quan són cadells ja veus quin val per a això i quin no. Jo tinc alguns gossos que per edat, tenen 9 i 10 anys, no els trec a córrer. Doncs la llauna que em donen quan veuen que me’n vaig amb els altres a entrenar. Si fos per ells, seguirien corrent.

–Fa dos anys es va suspendre la carrera per falta de neu. ¿Quan comença a mirar al cel?
–El meu pare era pagès i sempre em deia que no em dediqués a res que m’obligués a mirar al cel. Una mica més i... La neu que ens serveix és la que cau la setmana anterior a la carrera i la que ho fa durant la prova. Però la d’abans o després, en un país com aquest, pot desaparèixer ràpidament.

–Les nostres gosseres estan plenes.
–Per això fa cinc anys vam decidir que la festa de presentació a la platja de la Nova Icària també fos la de l’adopció. Fa dos anys es van adoptar un centenar de gossos, però no creiem en l’adopció a cop calent, instintiva, sinó que esperem quatre o cinc dies, perquè la gent s’ho pensi bé.

–Ha lluitat perquè el múixing sigui esport olímpic. ¿Se l’imagina a Barcelona 2022?
–No em costa imaginar-m’ho. És il·lusionant pensar que d’aquí 12 anys hi pot haver uns Jocs d’hivern que revitalitzin el Pirineu.



Per últim, us recomano un dels millors llibres sobre gossos que he llegit, es titula "PERROS: una nueva interpretación sobre su origen comportamiento y evolución", de Raymond i Lorna Coppinger. Són els creadors del projecte de gossos protectors del ramat, una idea innovadora que va introduir a gossos protectors del Vell Món a Nord Amèrica per protegir els ramats. Durant els últims deu anys Raymond ha treballat en el món dels gossos d'assistència amb l'objectiu de millorar els programes d'ensinistrament i d'enriquiment de les gosseres en les quals es desenvolupen els cadells.

Per que us acabeu de decidir a llegir-lo, us escriuré la dedicatòria que fan els autors, que em sembla francament emocionant.


Dedicamos este libro a ocho grandes perros y a Jane.

A Smoky, un perro de rehala de los poblados, que fue seleccionado para seguir a una bicicleta por el pueblo durante todo el dia.

A Robbie, un collie de granja que debe su nombre al héroe de la película Tres camaradas, porque por aquel entonces éramos tres. Le encantaba venir en el maletero de nuestro pickup pero tenía la desconcertante costumbre de gruñir cuando menos lo esperábamos a los agentes de tráfico en medio de los cruces.

A Sitka, casi una perra de trineo, con el mejor sentido del humor de todos los perros que hemos tenido y que ignoraba tranquilamente todas nuestras ambiciones tempranas de convertirnos en etólogos.

A Scrimshaw, una pequeña (bueno, enana) welsh corgi, que no tenía ningún sentido del humor pero a la que conseguimos adiestrar mediante el condicionamiento clásico para "ponerse cara a la pared", lo que divertía a los invitados que venían a cenar a casa.

A Scoter, una amistosa Chesapeake Bay retriever, que perseguía pelotas de béisbol y nos las traía a la mano (pero se negaba a distinguirlas de los puercoespines). Solía ser muy dulce excepto cuando teníamos que quitarle las espinas.

A Tsrna, una perra guardiana de ganado Sarplaninac, que cuando la llamabas parecía tener sólo dos conductas en su repertorio: podía mirarte o no mirarte.

A Lina, una perra guardiana de ovejas italiana, a la que pusimos ese nombre por la tía Angelina Gentile que, al enterarse de que le habíamos puesto su nombre a la perra italiana, estalló en llanto y exclamó: "¡Es lo más bonito que alguien ha hecho por mí!".

A Perro, un border collie que nos hacía difícil pensar que sólo era un perro.

A Jane, una border collie que nos recordaba constantemente que sólo era un perro.