El programa de televisió “Dog Whisperer” (El encantador de perros) té legions de fans, entre ells ensinistradors canins. Però un grup de veterinaris etòlegs no hi està d'acord.
L’American Veterinary Society of Animal Behaviour (Societat americana veterinària de comportament animal) ha publicat un document destinat a contrarrestar la influència d’aquest programa, emès a la cadena National Geographic Channel (Cuatro a Espanya), i els mètodes de Millan, basats en la obsoleta “teoria de la dominància”.
“La AVSAB recomana als veterinaris no referir clients a ensinistradors o etòlegs que apliquin les teories de jerarquia i dominància i el posterior ensinistrament basat en la confrontació que es deriva d’aquestes teories” diu la declaració.
“Vam allunyar la teoria de la dominància i les tècniques d’ensinistrament amb càstig per un moment però, desafortunadament, el Cesar Millan les ha tornat”, diu ella.
Com mostra en el seu programa, Millan utilitza correccions, normes de “líder” (el gos ha de baixar en la “jerarquia” cap a una posició submisa) i inundació (el gos és exposat a un estímul que li causa ansietat sense poder escapar-ne, per tal de desensibilitzar-lo).
També es mostra en el seu programa ofegant un gos fins que aquest cau al terra, panteixant per agafar aire (vídeo en anglès).
Segons els veterinaris etòlegs, aquest és el problema de Millan. Les seves tècniques només tenen un efecte temporal i poden ser perjudicials en alguns casos.
L’Associació Americana Humana va enviar una carta a National Geographic el 2006, queixant-se que les tècniques de Millan són “cruels i perilloses”. L’associació va demanar que es retirés el programa.
La declaració de l’AVSAB diu que la idea de que els gossos actuen com a animals de “manada” que tenen una jerarquia estricta amb gossos dominants-alpha és errònia.
D’altra banda, la noció de que les manades de llops tenen un agressiu mascle alpha que domina la resta es va originar en estudis de llops en captivitat. Les noves reserques de llops lliures suggereixen que les manades no estan controlades per un únic mascle dominant, segons L. David Mech, un experimentat científic del servei Geològic dels EE.UU, que ha estudiat llops salvatges a Michigan i Nord de Minnesota des de fa més de 40 anys.
Segons Mech, la manada normalment té una parella alpha, i la major part de la resta de la manada són els descendents de la parella. Això significa que el líder mascle mai lluita per dominància, sinó que simplement és el que es reprodueix. El líder no sempre dirigeix en les caceres ni en coses per l’estil. De fet, Mech no utilitza el terme “maslce alpha”, per que el que implica no és exacte.
La teoria de la dominància porta a una relació antagònica entre els humans i les mascotes, i a uns mètodes d'ensinistrament negatiu i aversius, segons AVSAB. El càstig pot ser contraproduent.
------------------------------------------
L'artícle de
L'AVSAB recomana que l'ensinistrament s'ha de basar en reforçar comportaments desitjats, retirar el reforçament dels comportaments innapropiats, i canviar l'estat emocional i les condicions ambientals que han portat a l'animal a fer el comportament indesitjat. Aquest enfocament promou una millor comprensió del comportament de l'animal i la sensibilització de com els humans inconcientment hem contribuit al desenvolupament de les conductes indesitjables.
El càstig només s'hauria d'utilitzar quan tot lo anterior no ha funcionat malgrat un llarg període d'ensinistrament o d'un programa de modificació de conducta que incorporés reforçaments per als comportaments adequats i el canvi de la causa subjacent al problema de conducta.
EFECTES ADVERSOS DEL CÀSTIG
El càstig pot ser efectiu en casos específics, però s'ha d'utilitzar amb cautela degut a les dificultats de dur-lo a terme correctament si ho comparem amb els reforçaments positius i degut als potencials efectes adversos. Segueix una descripció de les dificultats i dels efectes adversos que hauríem d'estar al corrent a l'hora d'utilitzar càstigs (aversius).
1. És difícil castigar en el moment adequat.
Per tal que l'animal entengui què està fent malament, el càstig s'ha de fer en el moment precís: en el moment que l'animal fa el comportament o amb menys d'1 segon de retràs. O esperar a que torni a realitzar el comportament.
2. El càstig pot enfortir el comportament indesitjat.
Per tal que el càstig tingui un efecte durader, cal castigar el comportament indesitjat cada vegada que passi. Si l'animal no és castigat cada vegada, el cop que faci el comportament i no sigui castigat, en el fons, està sent premiat. A més, aquests "premis" actuen com en un programa de reforçament variable, que faran augmentar el comportament no desitjat.
Els programes de reforçament variable són molt poderosos i s'utilitzen per mantenir en el temps comportaments apresos mitjançant tècniques d'ensinistrament en positiu. Els animals saben que obtindran una recompensa però no saben quan, i continuen realitzan el comportament esperant el premi. Els animals es tornen com jugadors de màquines escurabutxaques.
3. La intensitat del càstig ha de ser suficientment elevada.
Per a que el càstig sigui efectiu, ha de ser suficientment fort la primera vegada. Si la intensitat no és suficient, l'animal s'acostumarà i aquella intensitat de càstig ja no serà útil. Llavors, el propietari ha d'augmentar la intensitat per a que el càstig sigui efectiu. Sense tenir en compte quan s'utilitza, el càstig pot causar dany físic o por per a que es produeixi en la intensitat adequada.
4. El càstig pot causar dany físic quan s'administra a alta intensitat.
Molts càstigs poden causar danys físics a l'animal. Els collars estranguladors poden malmetre la tràquea, especialment en gossos amb colapse de tràquea o tràquea hipoplàsica. També poden causar ocasionalment el síndrome de Horner (dany en la inervació de l'ull). Alguns gossos, especialment races braquiocefàliques, han desenvolupat repentinament edemes pulmonars molt perillosos, degut possiblement a l'obstrucció repentina de les vies aèries altes que comporta una ràpida oscilació de la pressió intratoràcica. Gossos propensos a patir glaucomes són més susceptibles als collars estranguladors al voltant del coll que poden fer agumentar la pressió intraocular.
5. Independentment de la intensitat, el càstig pot causar que alguns individus esdevinguin extremadament porucs, i aquesta por es pot generalitzar en d'altres contextes.
Alguns càstigs poden no causar dany físic i poden semblar no severs, però poden provocar que l'animal es torni poruc, i aquesta por es pot generalitzar a d'altres contextes. Per exemple, gossos als que se li han aplicat collars amb spray de citronela o elèctrics a baixa intensitat poden reaccionar amb por davant despertadors, detectors de fum, temporitzadors...
6. El càstig pot facilitar o fins i tot causar comportaments agresius.
S'ha observat que el càstig pot augmentar la predisposició a comportaments agressius en nombroses espècies. Els animals en que el càstig no ha suprimit immediatament un comportament poden augmentar els seus esforços per evitar el càstig fins al punt de tornar-se agressius. Els que ja mostraven comportaments agressius poden exhibir més intensitat i agressivitat.
7. El càstig pot suprimir comportaments, inclosos aquells que ens avisen que l'animal té intenció de mossegar.
Quan s'utilitza eficienment, el càstig pot suprimir els comportaments agressius, però no canvia l'associació subjacent al comportament. De fet, no resol el problema. Per exemple, si l'animal és agressiu per por, la utilització de la força per aturar la reacció de l'animal pot tornar-lo més poruc i al mateix temps pot surpimir o enmascarar les senyals que mostren que l'animal té por. A part de que l'animal no supera el seu motiu per estar espantat, es torna més agressiu i realitza menys senyals. En altres paraules, ara ataca sense avisar.
8. El càstig pot conduir cap a una mala associació.
Independentment de la força del càstig, aquest pot provocar que l'animal desenvolupi una associació negativa amb la persona que l'està aplicant o amb l'ambient en el qual s'utilitza el càstig. Per exemple, quan s'utilitza el càstig per ensinistrar als gossos a venir quan se'ls crida, els gossos solen venir trotant o caminant (o donen la volta quan ja estan a prop del propietari), mentre que els gossos que gaudeixen tornant cap al seu propietari ho fan ràpidament i corrents.
O quan el càstig és utilitzat durant competicions d'obediència o d'agility, els gossos actuaran sense entusiasme. Aquesta associació negativa és particularment clara quan s'acaba l'exercici i el gos de cop es torna enèrgic per que sap que ara li està permés jugar. Les mascotes no són les úniques que poden desenvolupar associacions negatives en aquest procés. Els propietaris també poden patir associacions negatives. Quan els propietaris utilitzen el càstig, solen estar enfadats, i demostrar la seva força castigant el gos els està autoreforçant temporalment ja que disminueix el seu enuig. També poden desenvolupar l'hàbit d'enfadar-se constantment ja que el gos continua "comportant-se malament" malgrat els càstigs. Tot això malmet la relació amb el seu gos.
9. El càstig no ensenya comportaments correctes.
Un dels problemes més importants del càstig és que no aborda el fet que el comportament indesitjat es produeix per que s'ha refoçat, ja sigui de manera intencionada o no. El propietari pot castigar el comportament incorrecte una vegada, mentre que inadvertidament es reforça el comportament dolent la resta de vegades. Des del punt de vista del gos, el propietari és incosistent i imprevisible o coercitiu. Aquestes característiques poden obstaculitzar el vincle mascota/humà.
Un enfocament més apropiat del problema es basa en reforçar més els comportaments apropiats. Els propietaris haurien de determinar què està reforçant el comportament indesitjat, retirar el reforçament, i premiar un comportament alternatiu. Aquest procés aporta una major comprenció de per què els animals es comporten d'una determinada manera i ajuda a crear una relació millor amb el nostre animal.
------------------------------------------
L'AVSAB recomana que l'ensinistrament s'ha de basar en reforçar comportaments desitjats, retirar el reforçament dels comportaments innapropiats, i canviar l'estat emocional i les condicions ambientals que han portat a l'animal a fer el comportament indesitjat. Aquest enfocament promou una millor comprensió del comportament de l'animal i la sensibilització de com els humans inconcientment hem contribuit al desenvolupament de les conductes indesitjables.
El càstig només s'hauria d'utilitzar quan tot lo anterior no ha funcionat malgrat un llarg període d'ensinistrament o d'un programa de modificació de conducta que incorporés reforçaments per als comportaments adequats i el canvi de la causa subjacent al problema de conducta.
EFECTES ADVERSOS DEL CÀSTIG
El càstig pot ser efectiu en casos específics, però s'ha d'utilitzar amb cautela degut a les dificultats de dur-lo a terme correctament si ho comparem amb els reforçaments positius i degut als potencials efectes adversos. Segueix una descripció de les dificultats i dels efectes adversos que hauríem d'estar al corrent a l'hora d'utilitzar càstigs (aversius).
1. És difícil castigar en el moment adequat.
Per tal que l'animal entengui què està fent malament, el càstig s'ha de fer en el moment precís: en el moment que l'animal fa el comportament o amb menys d'1 segon de retràs. O esperar a que torni a realitzar el comportament.
2. El càstig pot enfortir el comportament indesitjat.
Per tal que el càstig tingui un efecte durader, cal castigar el comportament indesitjat cada vegada que passi. Si l'animal no és castigat cada vegada, el cop que faci el comportament i no sigui castigat, en el fons, està sent premiat. A més, aquests "premis" actuen com en un programa de reforçament variable, que faran augmentar el comportament no desitjat.
Els programes de reforçament variable són molt poderosos i s'utilitzen per mantenir en el temps comportaments apresos mitjançant tècniques d'ensinistrament en positiu. Els animals saben que obtindran una recompensa però no saben quan, i continuen realitzan el comportament esperant el premi. Els animals es tornen com jugadors de màquines escurabutxaques.
3. La intensitat del càstig ha de ser suficientment elevada.
Per a que el càstig sigui efectiu, ha de ser suficientment fort la primera vegada. Si la intensitat no és suficient, l'animal s'acostumarà i aquella intensitat de càstig ja no serà útil. Llavors, el propietari ha d'augmentar la intensitat per a que el càstig sigui efectiu. Sense tenir en compte quan s'utilitza, el càstig pot causar dany físic o por per a que es produeixi en la intensitat adequada.
4. El càstig pot causar dany físic quan s'administra a alta intensitat.
Molts càstigs poden causar danys físics a l'animal. Els collars estranguladors poden malmetre la tràquea, especialment en gossos amb colapse de tràquea o tràquea hipoplàsica. També poden causar ocasionalment el síndrome de Horner (dany en la inervació de l'ull). Alguns gossos, especialment races braquiocefàliques, han desenvolupat repentinament edemes pulmonars molt perillosos, degut possiblement a l'obstrucció repentina de les vies aèries altes que comporta una ràpida oscilació de la pressió intratoràcica. Gossos propensos a patir glaucomes són més susceptibles als collars estranguladors al voltant del coll que poden fer agumentar la pressió intraocular. 5. Independentment de la intensitat, el càstig pot causar que alguns individus esdevinguin extremadament porucs, i aquesta por es pot generalitzar en d'altres contextes.
Alguns càstigs poden no causar dany físic i poden semblar no severs, però poden provocar que l'animal es torni poruc, i aquesta por es pot generalitzar a d'altres contextes. Per exemple, gossos als que se li han aplicat collars amb spray de citronela o elèctrics a baixa intensitat poden reaccionar amb por davant despertadors, detectors de fum, temporitzadors...
6. El càstig pot facilitar o fins i tot causar comportaments agresius.
S'ha observat que el càstig pot augmentar la predisposició a comportaments agressius en nombroses espècies. Els animals en que el càstig no ha suprimit immediatament un comportament poden augmentar els seus esforços per evitar el càstig fins al punt de tornar-se agressius. Els que ja mostraven comportaments agressius poden exhibir més intensitat i agressivitat.
7. El càstig pot suprimir comportaments, inclosos aquells que ens avisen que l'animal té intenció de mossegar.
Quan s'utilitza eficienment, el càstig pot suprimir els comportaments agressius, però no canvia l'associació subjacent al comportament. De fet, no resol el problema. Per exemple, si l'animal és agressiu per por, la utilització de la força per aturar la reacció de l'animal pot tornar-lo més poruc i al mateix temps pot surpimir o enmascarar les senyals que mostren que l'animal té por. A part de que l'animal no supera el seu motiu per estar espantat, es torna més agressiu i realitza menys senyals. En altres paraules, ara ataca sense avisar.
8. El càstig pot conduir cap a una mala associació.
Independentment de la força del càstig, aquest pot provocar que l'animal desenvolupi una associació negativa amb la persona que l'està aplicant o amb l'ambient en el qual s'utilitza el càstig. Per exemple, quan s'utilitza el càstig per ensinistrar als gossos a venir quan se'ls crida, els gossos solen venir trotant o caminant (o donen la volta quan ja estan a prop del propietari), mentre que els gossos que gaudeixen tornant cap al seu propietari ho fan ràpidament i corrents.
O quan el càstig és utilitzat durant competicions d'obediència o d'agility, els gossos actuaran sense entusiasme. Aquesta associació negativa és particularment clara quan s'acaba l'exercici i el gos de cop es torna enèrgic per que sap que ara li està permés jugar. Les mascotes no són les úniques que poden desenvolupar associacions negatives en aquest procés. Els propietaris també poden patir associacions negatives. Quan els propietaris utilitzen el càstig, solen estar enfadats, i demostrar la seva força castigant el gos els està autoreforçant temporalment ja que disminueix el seu enuig. També poden desenvolupar l'hàbit d'enfadar-se constantment ja que el gos continua "comportant-se malament" malgrat els càstigs. Tot això malmet la relació amb el seu gos.
9. El càstig no ensenya comportaments correctes.
Un dels problemes més importants del càstig és que no aborda el fet que el comportament indesitjat es produeix per que s'ha refoçat, ja sigui de manera intencionada o no. El propietari pot castigar el comportament incorrecte una vegada, mentre que inadvertidament es reforça el comportament dolent la resta de vegades. Des del punt de vista del gos, el propietari és incosistent i imprevisible o coercitiu. Aquestes característiques poden obstaculitzar el vincle mascota/humà.
Un enfocament més apropiat del problema es basa en reforçar més els comportaments apropiats. Els propietaris haurien de determinar què està reforçant el comportament indesitjat, retirar el reforçament, i premiar un comportament alternatiu. Aquest procés aporta una major comprenció de per què els animals es comporten d'una determinada manera i ajuda a crear una relació millor amb el nostre animal.
4 comentaris:
un pou de saviesa ;-)
De tota manera, gràcies a César Millán, jo, que no sabia res de gossos ni tenia cap interès en ells, vaig adonar-me que els amos fan els gossos i que es pot tenir un gos sa si un treballa per assolir-ho... o no fa mèrits en contra ...
Tens tota la raó Su. I ara donaré la meva opinió sobre el tema: no m'agraden els mètodes del Cesar Millan, és més, crec que són molt perjudicials pels gossos (tan els mètodes d'ensinistrament com les idees que comporten).
Però si hi ha algu que sempre dic, és que dels capítuls que he vist del "encantador de perros", en tots ha deixat ben clar que el sacrifici mai és una opció, que amb treball es poden canviar les coses. Per això, no m'agrada Cesar Millan però un 10 pel missatge d'apostar pel gos.
bones,
Jo em miro en Cesar Millan, i haig d'admetre que hi ha coses que m'agraden i coses que no, pero el missatge de no sacrificar el gos m'encanta.
Sobre l'educació amb càstig, haig de dir que per experiencia pròpia no m'ha agradat gens. Vam contractar una persona (recomenada per amics i amb bons resultats) per tal que ens ajudes amb l'estres i l'agresivitat per por i inseguretat i insociabilitacio (tant en persones com amb gossos, no havia vist mai cap gos) de la Runa (una gossa de 5.5kg, 1 i mig d'edat), i la seva teràpia es basava amb el collar d'estrangulament i el càstig i poca recompensa. La gossa al principi va semblar millorar pero de seguida es va queda estancada. Actualment hem fet "borron y cuenta nueva" i no seguim les seves pautes marcades, i ens esta ajudant una altra persona.
I és que la Runa pot ser molt bona gossa, al menys a casa en qüestio de tres mesos que fa que la tenim ha fet un canvi considerable.
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada