dilluns, 15 de desembre del 2008

No vull ser superior

Aquest cap de setmana em vaig trobar una persona que em va fer el següent comentari:
jo no vull adaptar-me al gos, soc jo l’ésser superior i és el gos qui s’ha d’adaptar a mi”.

Si partim de la base que els éssers “racionals” som les persones, aquest comentari cau pel seu propi pes. Si nosaltres som capaços de racionalitzar, i per tant, d’entendre el nostre entorn i adaptar-nos-hi, no podem demanar a un gos que faci el mateix, oi? Per que llavors estaríem suposant que és capaç de reflexionar com nosaltres, no?

M’hagués agradat que m’expliqués per que es creu un “ésser superior”, i si això li produeix la vanitat de pensar que tothom, fins i tot un gos, faran el que ell desitja. Sembla mentida que una persona capaç de dir-se això sigui alhora tant “inferior” com per no arribar a pensar que el gos no entén de religions i molt menys de sers suprems. Ells entenen de confiança, de respecte mutu, i això s’aconsegueix mitjançant una convivència, no una “creença”. En això és una de les moltes coses que els gossos ens superen.

D’altra banda, penso que és trist que una persona arribi a necessitar creure’s superior a un gos. Potser és que no ha arribat a on volia arribar a la vida, o que es sent sol, o que ningú l'escolta i es sent frustrat... No ho se, però en tot cas, em fan llàstima, sincerament, aquest tipus de persones... deuen tenir una vida bastant miserable.

Per totes aquestes coses, us dic clarament que jo no vull ser superior. Prefereixo quedar-me al “nivell” dels gossos, tractant-nos de tú a tú, sense haver d’obeir a cap führer sense enteniment. I espero no arribar a pensar mai que per caminar sobre dues potes tinc el dret de pensar que valc més que els meus companys de quatre. Cada dia em donen motius per pensar tot el contrari.

I ja que em va citar un autor que no coneixia (reconèc la meva ignorància) jo n'hi citaré un més conegut i que també parlava de "sers superiors":
Creo que los animales ven en el hombre un ser igual a ellos que ha perdido de forma extraordinariamente peligrosa el sano intelecto animal, es decir, que ven en él al animal irracional, al animal que ríe, al animal que llora, al animal infeliz. Friedrich Nietzsche.

1 comentari:

Su ha dit...

M’ha encantat la teva dissertació amb el pretext del comentari que aquest “ésser superior” va fer-te aquest cap de setmana... I m’ha commogut fins i tot aquesta frase: “...ells entenen de confiança, de respecte mutu, i això s’aconsegueix mitjançant una convivència...”. Pensant en la relació que tenim amb la Denali m’adono que aquests són els dos pilars sobre els que anem construint el nostre vincle. La confiança que ens té a nosaltres, perquè ella s’atreveix a fer aquelles coses que li proposem malgrat que li facin una mica de por o no se’n senti capaç en primer moment, confiada que si nosaltres ho diem, no pot passar-li res. I la confiança que nosaltres anem tenint en ella i en la seva bona adaptació a la convivència junts. I el respecte. El que ella ens mostra quan respon a les nostres demandes o respecta els límits que li hem anat posant per tal de viure junts... I el que a nosaltres ens genera de forma creixent, per la seva fortalesa, per la seva agilitat, per la seva vitalitat... Per la seva adaptació a la nostra manera de viure... Per respondre amb escreix als esforços fets per tenir una convivència agradable tots plegats...

Ara bé, Mariona, et podies haver quedat gairebé a “... cau pel seu propi pes.” El comentari és de tanta rotunditat que ni calia seguir, però ha estat un autèntic plaer llegir-te. Gràcies!