Sobre gossos

Fa molt de temps que no escric un post en aquest blog, i avui, tornant de sopar amb amics "gosseros", i després de llargues converses sobre gossos, com no, anava caminant a les 2 de la matinada i reflexionant, sobre gossos, sempre gossos... i com si d'un trailer de pel·lícula es tractés, m'ha vingut al cap la vida dels meus gossos. I he pensat, que bonic tornar a escriure al blog, després de tant temps, sobre els meus gossos. 

Perquè, es pot reforçar amb afecte? es pot treballar "per afecte"? és imprescindible utilitzar reforços primaris? 

De vegades penso que, estem tant preocupats en tècniques, protocols i metodologies, que ens oblidem de per qui treballem. Aquest post no pretén ser un post científic, ni tècnic, res més lluny de la realitat. És un post descriptiu sobre la meva percepció dels meus gossos. Tan simple com això. 

El Tuti, el meu Golden Retriever de 12 anys. Amb el pas del temps, me'n adono que, sens dubte, és un dels gossos més egoistes que he conegut. I un dels millors gossos que he conegut. El Tuti és un gos que gaudeix amb les carícies, que les demana, les busca, però quan ell vol. I no em mal interpreteu, és un gos sociable no, el següent. Però té molt clares les seves prioritats: és un gos que et busca en moments íntims, que vol sentir-se acompanyat, i que notes en aquell moment l'afecte, el vincle, l'amor, més igual la paraula, els sentiments que té cap a tu en aquests moments d'intimitat. Però com deia, és un gos que té molt clares les seves prioritats, i que marca moments: en un camp obert, la seva prioritat serà còrrer i rebolcar-se en algun fangar, rossegar troncs, empaitar algun ocell però sense prestar-li tampoc el cent per cent de la seva atenció; ell vol sentir-se lliure. És un gos que li agrada treballar, però amb qui perceps que treballa per pur egoisme: vol les coses que li satisfacin, i treballarà per aconseguir-les, ni més ni menys. Si li compliques massa la vida, la llibertat és més agradable. Si decideix trencar-se el cap per obtenir el que tu li ofereixes a canvi d'una conducta, ho farà amb alegria, però pel simple fet que vol aconseguir el que tu tens. I un cop ho obtingui, s'alegrarà per ell. No vol compartir el moment amb tu, ell viu el seu moment, viu ell, com a individu. Mai he cregut ni he volgut, per un moment, canviar-li la seva naturalesa. És un individu únic, tant conscient i inconscient alhora de la seva existència individual, que amb el temps m'adono que sempre m'ha fascinat. Estic segura que, si en algun moment, hagués intentat que fes alguna cosa per mi, i no per aconseguir el que jo li oferia, m'hagués deixat plantada amb una feliç ingenuïtat, movent la cua, anant a buscar coses millors per fer.

El Nus, en pre-alerta rossegadora

El Nus, un creuat de Golden amb alguna espècie de terrier, de 10 anys. Sempre he dit que és el gos Del David, i poso en majúscules l'article determinat per emfatitzar. M'estima? probablement... però té clar que el seu "cor" pertany al David. Que com ho se? ni idea... però ho tinc claríssim. És un gos que gaudeix de les carícies, que li agraden els premis i amb qui pots treballar amb ell mitjançant reforços primaris... però els moments en que he vist més feliç aquest gos, on realment notes aquella brillantor a la mirada de quan un gos es sent realitzat, ha sigut quan el David l'incitava a perseguir o atrapar alguna bestiola: em sembla que mai he vist un gos tant satisfet d'ell mateix com quan ha ajudat al seu amo a caçar alguna rata o llangardaix. Mai s'ha "premiat" aquesta conducta, mai s'ha ensenyat. És la seva naturalesa, però m'agradaria remarcar el fet que, tot i ser un gos que li encanti perseguir i atrapar bestioles, el moment de màxima satisfacció apareix quan ho fa juntament amb el seu amo. Un moment quasi de comunió entre els desitjos de dos éssers, el gos que vol fer, l'amo que vol que faci, el gos que fa perquè el seu amo vol que faci.

En aquesta foto, la kira estava trevmolant de fred després
de que ens adonéssim que feia 30 minuts que no li tiràvem
res a l'aigua però ella continuava en posició. 

La Kira, Braco de 6 anys. Ella és una caçadora. És una gossa que viu a casa, amb família. Estic segura que es sent estimada, i és la bondat dins del cos d'un gos, no hi ha una engruna de maldat dins seu. Es vindrà a refugiar amb tu quan es senti amenaçada, crec que confia en nosaltres completament. Li agrada jugar amb tu, sigui amb joguines, sigui simplement saltant i corrent al teu voltant. Però la Kira té un alter ego: quan descobreix un ocell o un conill, aquella gossa simpàtica, sensible i afable es transforma. S'oblida de les seves inseguretats, dels seus dubtes, fins i tot s'oblida de tu. El seu "jo" invoca tots els avantpassats i es transforma en una màquina, dissenyada per reproduir patrons motors, un "transformer" perfecte, capaç de restar immòbil davant una presa durant períodes llarguíssims de temps. Podria caure-li una bomba al costat, res impediria que aquesta màquina executés el seu deure. M'aprecia? Es clar. Però, si algú té una missió en aquesta vida, és la Kira, i com tots els súper herois, no hi ha res que es pugui interposar a la seva missió, ni tant sols els éssers estimats. La Kira i el seu alter ego: una gossa normal, una màquina perfecte.

La Pruna, creuada de ¿algún tipus de pastor? de 4 anys. La Pruna és sens dubte la gossa més intel·ligent que tinc, i potser que he conegut. Una de les definicions d'intel·ligència és "habilitat de compendre idees complexes, d'adaptar-se eficaçment a l'entorn, d'aprendre de l'experiència, de trobar-se diverses formes de raonar, de superar obstacles mitjançant la reflexió". No entrarem a parlar sobre intel·ligència animal, òbviament a les alçades d'aquest post ja veiem que no és ni molt menys un escrit científic i que no té cap mena de rigor. Dit això, i després de repassar la definició, torno a insistir que si hagués de definir la Pruna amb un adjectiu seria intel·ligent. I, tot i ser la gossa més intel·ligent que tinc, vaig deixar de intentar treballar amb ella. Treballa per premis? Sí. Li agrada jugar? de vegades. M'estima? n'estic convençuda, i m'ho demostra cada dos per tres. Per què vaig deixar de treballar amb ella doncs? per que és massa intel·ligent. I quan li plantejava un treball, el que la motivava, molt més que el premi en si, era "resoldre" el problema. Un cop havia comprès el que li demanava, en comptes de continuar l'exercici per aconseguir més reforços (que és el que qualsevol teoria conductista preveuria), abandonava la feina, amb un posat digne d'aquell que sap que ha resolt un enigma i que, a no se que el motivis amb algun altre misteri, té coses millors a fer en aquesta vida que repetir conductes com un xino. I no, no és una excusa: evidentment que la Pruna, amb un bon protocol, reforços primaris adequats, previsió de temps, etc etc. podria donar molt de sí. Però el fet, el que voldria ressaltar, és que a diferència d'altres gossos, ella treballa per realitzar-se resolent el problema que li proposes. És un tipus d'egoisme, diferent a l'egoisme simple del Tuti, faig això perquè vull aconseguir allò. En el seu cas és, faig això perquè em veig capaç de fer-ho. I un cop estic satisfeta, si no em proposes res de nou, me'n vaig a patrullar la zona, no sigui el cas que entri algú que no tingui controlat. M'encanta la Pruna. A vegades la mataria. Després recordo que és una còpia meva en el cos d'un gos, i no puc més que sentir carinyo i fins i tot, un pèl de tímid orgull.

Per últim, l'Espiona, Malinois de 3 anys. La gossa més simple que he conegut. És feliç, i m'adora. I adora la seva vida. Li encanten els premis, i les pilotes, els pals, els mossegadors, una corda, un tros de roba qualsevol, una cosa comestible (o no)... li agrada tot el que jo li pugui donar, li agrada tot el que jo li proposi per jugar. I, per sobre de tot, li agrada fer. Hi ha alguna cosa en el seu interior, que la fa gaudir amb el simple fet de fer. Un dia, amb una amiga i colega a professió, després de sopar, li vaig ensenyar com feia l'apport amb diferents objectes de sobre la taula, l'exercici era el següent: agafava qualsevol objecte, per exemple una forquilla, li demanava a la gossa que ho agafes amb la boca, ho aguantava uns segons, i li demanava que m'ho donés. Acta seguit, agafava un altre objecte, com un tovalló, i feia el mateix. I així repetint,  durant molta estona... amb tots els objectes que tenia sobre la taula. Quan potser portàvem més de 5 minuts fent això, la meva colega em va preguntar "i no la premies?". La meva resposta va ser "creus que la gossa està buscant un premi?". No. Sincerament, crec que en el seu caparró en cap moment se li va passar pel cap que aquesta conducta seria reforçada. Ho se, per una banda, perquè mai he premiat aquesta conducta en aquesta situació, i bé sabem que els gossos no són grans generalitzadors. Segon, perquè la conec, i se quan busca aconseguir algu, i quan fa algu perquè simplement li agrada. Segur que si ens posem dramàtics, podríem trobar alguna teoria, conductista o cognitiva-emocional o qualsevol altre, sobre perquè realitzava aquesta conducta. Uns dirien que si reforç variable, conducta supersticiosa, ves a saber. Altres, que si reforç social, afectiu, o mil paraules boniques diferens. Però no m'interessa per a aquest post. El que vull ressaltar en el seu cas, és que de tots els gossos que tinc, és la única que posseeix aquesta motivació intrínseca per fer, i aquesta m'atreveixo a dir necessitat de col·laborar. No s'ha ensenyat. Li he fomentat. Crec que hem de tenir la humilitat suficient per reconèixer i diferenciar aquests dos conceptes, ensenyar i fomentar.

Al llarg del temps que porto treballant amb gossos, he vist i tocat quasi de tot. M'encanta treballar amb gossos diferents, des de beagles a creuats de ves a saber, shibas o mastins, etc etc... Gaudeixo respectant el gos que tinc davant, i intento no fer-me quimeres: sincerament, trobo més romàntica la idea de que un beagle em pot deixar plantada per anar-se a perseguir un senglar, que no la de que podré aconseguir controlar-lo per un premi o una "mirada afectiva". Si t'ho pares a pensar, sí, és romàntic pensar que una persona amb totes les seves tècniques serà incapaç de modificar l'instint indòmit d'aquest gos.

O no hauria de ser una màxima de l'educació amb gossos, respectar sincerament l'animal que tenim davant? No la imatge que ens hem dibuixat al cervell del gos disney, sinó la realitat, el gos que té motivacions en la seva vida, el gos que ens pot estimar i deixar-nos plantats, el gos amb prioritats, el gos amb interessos, amb personalitat, el gos amb aquesta complexa simplicitat que el converteix en un animal perfecte.

Els que em coneixeu sabeu, que per mi un dels millors llibres escrits sobre gossos és Perros, de Raymond Coppinger. I una de les parts, que sempre em va fascinar, i que m'he llegit i rellegit centenars de vegades, és la dedicatòria. Com més temps passa, més veritat veig en aquesta simple fulla de presentació, potser més que en moltes pàgines de pseudosciència.

I m'encanta treballar amb gossos que em facin dubtar que simplement són gossos, però agraeixo treballar amb d'altres que em recordin constantment que només són gossos.