dilluns, 7 de març de 2011

Sierra de Culebra: terra de llops

El post d'avui no té gaire relació amb l'educació canina, però crec que pot ser molt interessant. Hem passat el cap de setmana a San Pedro de las Herrerías, un poble remot dins la Sierra de Culebra, Zamora. L'objectiu era clar: conèixer l'entorn on viu el llop ibèric. I els resultats han estat fantàstics, només us diré que arribava divendres a San Pedro encara malalta després d'una setmana d'hospitals, i dissabte a les 7h em trobava caminant per una pista nevada, carregant els telescopis i disposada a veure l'animal més misteriós d'Europa.

Casa rural Veniata
Vam arribar al poble divendres a les 19h. Ens van rebre les casetes centenàries del poble i un silenci reparador. Només per passar uns dies en aquella petita localitat oblidada valien la pena els 900km de cotxe. A la casa rural ens esperava l'Antonio; com si fósim a casa nostra, ens va donar les claus de l'habitació i ens va convidar a prendre unes cervesetes al menjador. "Només em falta cervesa", vaig pensar jo, que encara no estava fina després de tota la setmana.

Mentre sopavem va arribar el Sergi Garcia, l'especialista que ens faria de guia a les observacions del llop. Després de donar-nos uns llibrets amb informació diversa sobre el llop ibèric, i d'adverir-nos que veure'l és molt difícil i que ens caldria molta sort (i paciència), vam anar a dormir.

A les 7h de dissabte ja estavem preparats per anar a la recerca del llop. Havia nevat tota la nit, i a la primera zona de localització on vam estar la boira amagava tot el paisatge i feia impossible veure res. Així que vam canviar de zona. Feia un fred que calava als ossos, i la brisa ho rematava.  Vam veure cèrvols, conills... però el llop no es veia enlloc.
I de cop, se m'apareix a l'objectiu! "Hòstia! Hòstia!" em va sortir de l'ànima. I el llop, que caminava tranquilament pel mig del camí, es va girar al sentir els meus crits i ens va mirar, amb una mirada imperturbable, conscient dels seus actes, totalment lliure. Va ser un d'aquells moments impossibles d'oblidar.

Amb un xorro d'adrenalina encara circulant per les venes vam anar a esmorçar, i després a seguir rastres. Vam estar passejant per camins on ho fa el llop, i veure les seves petjades no va ser menys interessant.
Durant aquesta estona, el Sergi ens va explicar la situació del llop a Sierra Culebra (i a l'estat espanyol). Fets incomprensibles, com que el llop és una espècia que no està protegida, i que en les mateixes zones on l'estavem observant, fins febrer se'l podia caçar. Els caçadors arriben a pagar més de 15.000€ per assassinar-lo de manera rastrera: durant dies col·loquen burros en un lloc concret, per a que el llop els mengi. Quan per fi el llop s'ha refiat, és quan el cacen. Així de simple, així de mesquí.

Al migdia vam fer una escapadeta cercant un ramat on poder veure mastins españols treballant... però malahuradament tant els pastors com els mastins protectors de ramats estan en seriós perill d'extinció, i no vam poder trobar-los (motiu per tornar a passar-hi més dies, vam pensar).

A la tarda vam tornar al lloc on el matí la boira ens havia fet fora. Ja no estavem sols, un grup de Bèlgica havia arribat per observar els llops (sí, bèlgues, anglesos, holandesos... són turístes llobers que retornen cada any a Sierra de Culebra).

I després d'hores d'espera, de veure cèrvols, cabirols, senglars, fent la seva vida en pau a quilòmetres d'on ens trobavem (és sensacional poder observar com actuen els animals en plena llibertat), un dels nois belgues ens va fer callar a tot el grup. I en aquell moment de silenci i expectació, ho vam sentir:

"Auuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu" 

El primer udol va ser llarg, clar, i ressonava al nostre voltant d'una manera diferent a qualsevol altre so. Abans que s'acabés, es van sumar la resta del grup: 

"Auuuuu" "Auu" "Auuuuuuuuuuuu" "Auuuu" tres o quatre llops udolant al mateix temps. Una barreja d'udols i lladrucs d'alegria, que semblaven eternitzar-se en el temps. I nosaltres, els humans, ens vam unir en un silenci de reverència, i ens vam fer molt petits davant d'aquella orgullosa melodia que ens recordava que el món continua sent un lloc salvatge. 


Al arribar al hostal, l'Antonio i la resta ens van felicitar: "no sabeis la suerte que habeis tenido!". Sí que ho sabem sí, en som plenament conscients!.

Per més informació sobre el treball del Sergi Garcia: http://www.asgalanthus.org/CAT/sortides.php

Per més informació sobre la casa rural de l'Antonio: http://www.ctrveniata.com

Finalment us deixo amb un vídeo cassolà d'un Mastín español que vam veure en un poble diumenge quan ja marxavem. Podreu observar d'una manera molt clara diferents senyals de calma.

1 comentari:

Ivette ha dit...

Quina passada de lloc. A mi també m'agradaria poder conèixer l'entorn del llop ibèric.