dimecres, 24 de febrer de 2010

A propòsit d'un gos cec...

Avui m'agradaria difondre aquesta notícia que he llegit al diari "20 minutos" sobre Jacinto, un husky cec que ha permès al seu amo quedar segon a la Pirena, i fer una petita reflexió.


Lázaro Martínez y su perro ciego Jacinto, ¿quién guía a quién?


  • El catalán y sus perros fueron segundos en la última Pirena.
  • Jacinto tiene 5 años y se quedó ciego a los 2, aunque ha aprendido a suplir la carencia de visión con el resto de sentidos.
  • "No llevo a Jacinto porque me da pena, lo hago porque es un crack".

Foto L.M.



Considero aquest cas com un exemple per a totes les persones que tenim animals,
especialment aquells amb problemes de salut. Malauradament massa sovint propietaris i veterinaris decideixen que un animal "deixi de patir" eutanasiant-lo: gossos geriàtrics, gossos amb càncer, gossos amb alguna invalidesa.... però realment sabem si estan patint? és ètic eutanasiar a un gos amb càncer amb ganes de jugar, de córrer, de menjar?
M'agradaria explicar-vos una experiència que vaig viure no fa gaire, i que em va fer reflexionar molt sobre aquest tema.

Fa poc estava fent les pràctiques obligatòries a l'hospital de veterinària de la UAB. Una de les visites va ser precisament una husky, ja iaiona, amb un tumor horrorós en una pota anterior. Feia temps que l'estaven tractant, ja havien descartat la cirurgia, però el tumor no parava de créixer i començava a tenir la pota en carn viva.
Els seus amos van començar a explicar-nos totes les cures que li feien, 3 cops al dia, de tot el braç. L'envenat que duia aquella gossa no el fa ni el millor veterinari traumatòleg del món, i li feien els seus mateixos amos per a mantenir les ferides en les millors condicions. Ens van explicar com ella ja si posava bé quan veia que "tocava l'hora de les cures".

Pot semblar que aquest animal estava patint. Molts altres propietaris ja li haurien "estalviat el dolor". No obstant, ells ens van deixar molt clar que no pensaven fer-li res a la gossa mentre tingués una vida digne i la veiessin feliç. Van dir clarament (després de la insinuació del veterinari d'eutanasiar-la) que mentre la gossa volgués jugar al parc amb altres gossos, demanés menjar a la taula, es posés de panxa enlaire quan volgués ser acariciada, i continués tenint ganes de viure, no es plantejarien mai sacrificar-la.
Em vaig emocionar.

Casualitats perverses de la vida, immediatament després d'aquesta visita va entrar un american staffordshire també "abuelete". Com que tinc especial predilecció per als "gossos potencialment perillosos", i més si ja són iaios, em vaig acotar per veure si li cridava l'atenció. Ell, al veurem, va venir corrents remenant la cua a saludar-me i em va fer una bona llepada a la galta. Mentre estava acariciant-lo em vaig adonar del que estava passant: aquell gos, que estava tant tranquil a la meva falda disfrutant de les carícies, estava apunt de ser sacrificat, per un tumor a la melsa. El seu amo no parava d'explicar lo fort i valent que havia estat el seu gos de jove. El gos, mentrestant, remenava la cua i demanava "mimitus" als estudiants que estavem allà. Em vaig començar a sentir malament, i el temps va començar a passar molt de pressa. En un moment, aquell "iaio bonachón" estava sobre la taula d'exploració. Quan van agafar-li la poteta, per clavar-li el catèter que el mataria, va començar a moure's com no havia fet abans, intentant escapar, com si intuís el que li anava a passar. No vaig aguantar, i vaig sortir de la consulta. Un gos ple de vida, acabava de ser assassinat amb justificació.

No ho veig just. Volem un gos per sentir-nos orgullosos d'ell, per que sigui guapo, fort, valent, per que vagi amb nosaltres a córrer i poder dir a la gent "és que no es cansa mai!". Volem un gos campió de bellesa, d'agility, de rescat, volem un gos que ens faci destacar, que ens obeeixi, que ens faci sentir importants. I quan li comencen a mancar les forces, quan el pèl ja no és tan brillant, quan se li comencen a caure les dents o se li comencen a enfosquir els ulls, quan el veterinari ens dóna una excusa, el llencem com si fos un cotxe vell. A éll, que ens ho ha donat tot sense demanar mai res, que ha aguantat les tibades d'orella dels nens, les pretensions dels seus propietaris, i que malgrat totes les coses que fem malfetes les persones ells sempre estan allà, remenant la cua, esperant que els miris.
Sincerament, em sembla molt injust.

Amb el que he explicat no pretenc ni molt menys donar lliçons a ningú. Simplement us explico una vivència, per a que a l'igual que jo vaig fer reflexioneu sobre aquestes coses. Cada dia hi ha més persones que aposten per als animals vells, els animals amb defectes, els animals que ningú vol, i que no es queden amb la versió d'un sol veterinari. Els veterinaris ens hem de preocupar de proporcionar la màxima qualitat de vida als animals, i l'eutanàsia hauria d'estar reservada a aquells animals que realment la necessiten. El sacrifici com una de les primeres opcions em sembla un acte de crueltat i mala praxis intolerable.


Per acabar, us deixo varies links que crec que són molt i molt interessants.

Cadires de rodes per a gossos:

La primera és d'una empresa que es dedica a fabricar cadires de rodes per a gossos. És d'Argentina, però envia els seus productes a Europa.

www.petwheels.com.ar


La segona ens explica com fabricar nosaltres mateixos una cadira de rodes, si els diners són un problema, de la manera més econòmica possible. Està tot tant ben explicat que fins i tot jo podria muntar-ho. A més, ve acompanyat de fotos i vídeos d'una gosseta que gràcies a l'enginy pot continuar fent passejos pel bosc.

http://www.taringa.net/posts/mascotas/1792291/Hacer-una-silla-de-ruedas-para-perros-%28con-perlitas%29.html



Gossos sords:

En aquesta web http://perrossordos.org hi he trobat bons consells per a gossos que no hi poden sentir, i fins i tot hi ha un apartat d'adopcions de gossos sords.

http://www.deafdogs.org és una web completíssima, amb molta informació sobre l'entrenament de gossos sords.


Gossos cecs:

Aquesta web: http://www.blinddogs.com és similar a l'anterior però tracta de gossos amb ceguesa. També hi ha un apartat de consells i adopcions.


2 comentaris:

Esther ha dit...

Ostres Mariona, la informació que has penjat és molt interessant i molt útil!!!!
Conec dues persones amb gossos sords, i la informació d'aquestes webs els està ajudant molt!!!!

Mariona ha dit...

No saps com m'alegra que em diguis això!