dijous, 11 de juny de 2009

Comença la massacre...

Ahir a la tarda em va trucar al mòbil el meu xicot, el David, quan tornava de la feina a casa. Estava passant per un carrer molt transitat del seu poble, on a més hi passa la via del tren. Anava amb la moto quan va veure una gosseta Cocker anant d'una banda a l'altra del carrer. Es va aturar un moment per observar-la i ja es va imaginar que anava perduda. El carrer estava ple de gent, esperant el tren o passant per allà. Li va preguntar a una senyora que hi havia a la vora "perdoni, és seva aquesta gossa?" -"no no, fa estona que està per aquí perduda, l'atropellarà algun cotxe pobreta..".

El David, va baixar de la moto i va cridar la gosseta. Ella va respondre a la seva crida i va anar cap a ell, potser conscient de que amb l'estona que duia perduda era la única persona que la volia ajudar. En aquest moment va ser quan em va sonar el mòbil, i un David nerviós em demanava què podia i havia de fer per aquella pobra gosseta. M'explicava que estava molt ben cuidada, li lluïa el pèl, i duia un collar bonic. I semblava que estigués en zel. Vam coincidir que no podia fer massa que estava allà.
El David va agafar un cable que duia a la moto (coses d'aquelles que no saps mai per què les tens fins que et fan servei) i va lligar la gossa pel collar. Va deixar la moto allà mateix, i se'n va anar caminant cap al veterinari, per veure si la gosseta estava de sort i duia el microxip.

Al cap d'una estona, em torna a trucar. Va arribar al veterinari, i bingo! duia microxip. No va acabar aquí el cop de sort, sinó que el veterinari va comprovar els seus clients, i Jackpot! La Lala, així es diu la gosseta, era clienta d'aquest veterinari. De seguida van trucar a la seva propietària que ni s'havia adonat que la gossa s'havia escapat de casa seva, i quan li van dir per telèfon el que passava es va quedar petrificada. El David va deixar la Lala al veterinari i va marxar a recollir la moto on l'havia deixat. Quan va arribar a casa, el va trucar la mestressa de la Lala, donant-li les gràcies, agraint-li el que havia fet per les dues.

Aquesta història té final feliç, però regust agredolç. Què hagués passat si el David hagués plegat de treballar mitja hora més tard? Hagués trobat la Lala esclafada per les rodes d'un cotxe o d'un tren, mentre la gent ho observava indiferent? O potser hagués estat de sort, i una altra persona l'hagués recollit? No ho sabrem mai, però el fet és que és depriment pensar que qualsevol dia la Lala podria ser el nostre gos, i que podria estar a les mans de persones com les que miràvem com la Lala corria d'una banda a l'altre esperant que algú l'ajudés.

Amb això també obro el tema motiu del títul d'aquest post. S'acosten les vacances, i el que és la millor temporada de l'any per a moltes persones resulta en un infern per a molts gossos. Un nombre desesperadament massa gran de gossos que cada any augmenta, que són abandonats a les carreteres, als boscos, a les portes de les gosseres... gossos que el seu únic crim ha estat entregar-se a la seva família, estimar sense límits, i no ser correspostos. Quina classe de persona pot fer això? No ho dic com un tòpic, ho dic sincerament.... quina classe de persona pot abandonar un gos, el seu gos? Qui? no ho entenc, no m'entra al cap... em sento impotent quan intento respondre aquesta pregunta. El vídeo que us ensenyo tot seguit és de la fundació Altarriba, i tot i ser d'una crueltat insuportable, mostra perfectament el que sento quan penso en aquesta gent: (http://www.youtube.com/watch?v=wsPfjyqUbEo)



I després em ve la següent al cap: quina classe de persona podria veure un gos perdut i no recollir-lo? per què hi ha tantes persones, fins i tot persones a les que els hi agraden els gossos, que veuen la injustícia davant seu i aparten la mirada. Que no ho saben que un dia podria ser el seu propi gos? que no s'ho poden imaginar? que es pensen que un gos val més que un altre? Podrien aguantar la càrrega de consciència de saber que un gos ha mort atropellat, o de gana, o apedregat, sabent que es podia haver evitat? Jo no podria... no puc.


Amb la Lala ja són tres els gossos que hem trobat jo i el David, i que hem tornat als seus propietaris. La segona va ser la Kira, una gosseta que em vaig trobar al mig de la carretera C-58, en una zona de 3 carrils. Vaig estar de sort que tots els cotxes que venien al meu voltant em van ajudar posant els quatre intermitents i fent llums als que venien, i que la Kira (que anava boja al mig de la carretera) al sentir una veu que la cridava va venir corrents cap a mi, i no se ni com la vaig carregar al cotxe. Duia microxip, i aquell mateix dia la vaig poder tornar als seus propietaris.

Sí, hem estat de sort. Fins ara tots els gossos han tingut un propietari encantat de trobar-los (bé, no tots, i aquesta és una altra història). Què farem el dia que en recollim un (i espero que no passi mai) que hagi estat abandonat i no perdut? Doncs no ho se. Possiblement intentaria mantenir-lo a casa el temps necessari per a trobar-li una nova llar. Si això no fos possible, em posaria en contacte amb protectores, associacions, amics dels animals que em volguessin ajudar. Però no em quedaria de braços plegats, i segur que trobaríem una solució. No hi ha excusa per girar el cap. No n'hi ha!.

Espero de tot cor haver sabut explicar una mica, amb les històries que ens han passat, què es pot fer en aquests casos, i sobretot haver convençut, encara que sigui només a una persona, que si es troba un gos abandonat, espantat, no el deixi tirat a la seva sort... ell mai ho faria.


5 comentaris:

Anònim ha dit...

Una cosa semblant em va passar a mi. Trobem el gos, elportem al veterinari, truquen els amos.... i ni siquiera sabien que s'havia escapat. i què ens diuen? que no calia que l'haguessim agafat que ja sap tornar sol a casa!!! 2 hores dedicades al gos i ja veus com t'ho agraeixen.

Mariona ha dit...

Hi ha persones que no haurien de tenir gossos...

Cris ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Mariona ha dit...

Bona tarda Cris, perdona però per equivocació he eliminat el teu comentari.

Moltes gràcies per visitar el meu blog i comentar-lo.

Cris ha dit...

quart intent:

Hola Mariona,
no pateixis, el missatge l'he borrat jo mateixa pq em feia vergonya, tan sols explicava una historia:

Un dia anant a la feina vaig veure caminant pel marge de la carretera un gos de tamany petit / mitja i em vai aturar per intentar localitzar el seu amo (si en tenia). Quan vai acostar-me al gos a poc a poc aqt es va espantar i va travessar la carretera i em va quedar un mal regust a boca de pensar que la podrien haver atropellat per culpa meva ...

x cert, el blog es molt interesssant i està molt ben fet :)