Trobada de dos gossos mascles

http://www.youtube.com/watch?v=NjXXG_zYQCI

M’agradaria explicar en aquest post la història del meu gos Tuti, per a que es pugui entendre millor el valor de les imatges del vídeo que he penjat.

El Tuti va ser un cadell completament normal, li encantava jugar amb gossos i durant aquella època posseïa la tranquil•litat de poder anar pel carrer i, quan s’acostava un altre gos, poder dir al seu propietari “tranquil tranquil, que el meu no fa res!”.

A l’any i mig, dos pastors belgues d’una finca van mossegar al Tuti mentre passejàvem, arrancant-li un tros d’orella (la seva orelleta esquerra des de llavors és més curta que l’altre...). Al cap d’unes setmanes d’aquest fet, ens vam trobar amb un Setter irlandès que el Tuti ja coneixia i, desprès d’ensumar-se, el Tuti se li va tirar a sobre.

Des de llavors, vaig començar a agafar por que el Tuti es trobés amb altres gossos. Mostrava comportaments agressius cap a d'altres mascles en qualsevol situació, i vaig actuar. Amb el collar de càstig estrangulador, intentava “controlar” el Tuti, pensant que si cada cop que s’acostés a un altre gos el castigués severament, amb el temps deixaria de fer-ho.

Aquesta salvatjada va durar 3 anys, i durant aquest temps jo estava convençuda que actuava correctament. El Tuti havia deixat d’apropar-se a altres gossos (havia après a evitar el càstig, però el que jo no s’havia és que interiorment li estava cultivant una ràbia immesurable envers els seus congèneres).

Un dia, jo i la meva parella vam decidir fer una excursió amb els nostres dos gossos (ell té el Nus, un mascle creuat de 3 anys). Fins llavors encara no m’havia atrevit a ajuntar-los. Abans de començar l’excursió, vaig fer una sessió de càstigs a tort i a dret per “recordar” al meu gos que “s’havia de portar bé”. El Tuti, com havia fet durant aquells anys, no mostrava el mínim interès cap al Nus (aparentment). Va ser en el moment d’iniciar la marxa quan, confiada, vaig deixar anar el Tuti pensant que “el tenia controlat” i, quan es va veure lliure de la corretja (i per tant del càstig), immediatament va clavar la mirada en el Nus. Ho vaig veure en la seva mirada un segon abans que s’abalancés contra ell; estava fora de sí, no sentia els meus crits, no sentia res, només l’ansietat per anar a defensar-se d’allò que durant tants anys li havia fet tant de mal.
Quan els vam aconseguir separar, el Tuti estava abatut, absent. El Nus, “al•lucinant” pel comportament del Tuti, va continuar l’excursió procurant no acostar-s’hi, però amb tota naturalitat. Va ser precisament aquest dia quan se’m va activar una alarma que no parava de repetir-me: “en què m’he equivocat?”

I per sort, vaig saber rectificar. Vaig començar a moure’m en altres entorns de l’educació canina, coneixent gent nova i sobretot opinions diferents. Em vaig adonar de com m’havia estat equivocant fins llavors, i del mal que havia fet al meu gos. El Tuti havia tingut una experiència desagradable amb altres gossos, i el que jo vaig fer durant molt de temps va ser potenciar-li l’associació negativa amb aquest estímul. El que li estava inculcant sense saber-ho en el seu cervell era la fórmula de gos = càstig, gos = dolor, gos = dolent. Que clara és ara per mi aquella frase que diu “una corretja tibant és la via més ràpida per crear un gos agressiu”.

En aquest vídeo fa 8 mesos que he suprimit qualsevol tipus de càstig físic o verbal de la vida del Tuti . Fa 8 mesos que treballo amb ell, tot i que per estudis i feina no el temps que jo voldria. Però aquestes imatges, fa 8 mesos, haguessin estat impensables. Aquest temps m’ha servit per aprendre a confiar en el meu gos, en la seva capacitat de comunicació, d’evitar problemes, allò que caracteritza als gossos. No pretenc amb aquest vídeo il•lustrar totes les “senyals de calma” que s’observen. També és obvi que durant tot el vídeo els gossos mostren bastants símptomes d’estrès, o sigui que tampoc pretenc que el vídeo sigui la imatge d’una “trobada ideal” entre dos gossos. El que m’agradaria que demostrés és com el simple fet de confiar amb els gossos, de no castigar-los, d’entendre per què fan les coses, pot fer “miracles”. I, per sobre de tot, m'agradaria que servis per que gent amb el mateix problema que he tingut jo no cometi els meus errors. El camí correcte, us ho asseguro, no té res a veure amb la por i el dolor, per molt que us diguin i us "venguin" que és la única forma. És molt fàcil equivocar-se, fins i tot quan ets una persona amb coneixements sobre el tema com en el meu cas.

Tinc l'esperança que ajudant a gossos amb problemes i donant a conèixer a la gent la forma correcte d'educar al seu gos, pugui algun dia perdonar-me el que vaig fer durant tant de temps amb el meu. El Tuti se que m'ha perdonat... així d'increibles són els gossos.