EDUCACIÓ CANINA

Antropomorfisme?

2012-01-24T06:11:00.000-08:00

En etologia, antropomorfitzar és atribuir trets i qualitats humanes als animals. Fins ara, l'antropomorfisme era un dels grans "pecats" de l'etologia: s'havia d'anar amb peus de plom, no podíem atribuir característiques humanes als animals, especialment quan ens referíem a emocions o intel·ligència.

Per comprendre realment les diferències entre persones i animals, hem d'estudiar el sistema nerviós.

Històricament, els neurofisiòlegs s'han dedicat a intentar comprendre la relació entre el funcionament del sistema nerviós i l'expressió del comportament. Com que el cervell humà i l'animal són molt similars, gran part de la investigació s'ha basat en models animals. Per això, avui dia el coneixement que tenim de la neurofisiologia dels animals domèstics és en molts aspectes, comparable al dels humans.

Fins ara, sabem que aquelles funcions bàsiques del nostre cervell (regulació orgànica bàsica) i les àrees límbiques de l'encèfal que controlen les emocions i les motivacions, són pràcticament igual entre mamífers. Les diferències es trobarien en les àrees evolutivament més noves del cervell, concretament en el neocòrtex, que és on es donen els processos cognitius i les emocions més complexes.

Així doncs, és totalment correcte parlar que els animals senten emocions primàries com la por, frustració, alegria, ira, el desig...

No obstant, recents estudis qüestionarien que existeixi una diferència tant evident entre el neocòrtex humà i la resta de mamífers, concretament els gossos. Actualment, els etòlegs reconeixen obertament l'existència de la conducta de reconciliació dels gossos, o l'aversió a la desigualtat, habilitats cognitives (i emocionals?) que fins ara només atribuíem als humans.

Els nous estudis sobre intel·ligència animal també qüestionen les diferències cognitives entre humans i animals. Partint de la hipòtesis que els animals no són intel·ligents, es realitza una llista d'habilitats cognitives pròpies dels éssers humans i es compara amb els animals:

per exemple, les persones som capaces de fer mapes mentals per arribar a un lloc. Si volem anar a un lloc concret i trobem el camí tallat, automàticament fem un mapa mental de la zona i busquem un altre camí per arribar al nostre destí. La capacitat de realitzar mapes mentals és una habilitat cognitiva que fins ara es creia pròpia dels humans, fins que van comprovar que els gossos també eren capaços de fer-ho.

De fet, té tot el sentit del món pensar que la línia que separa emocions o habilitats estrictament humanes de les emocions animals no és tant marcada com creiem fins ara. Si tots admetem la teoria de l'evolució darwiniana, és difícil doncs justificar que la intel·ligència i les emocions són exclusives dels humans.

Bibliografia recomanada:

Hare B, Tomasello M. (2005) Human-like social skills in dogs? Trends Cogn Sci 9(9):439-44

Miklosi A (2009) Dogs Behaviour, Evolution and Cognition. Oxford University Press.

Range F, Horn L, Virányi Z, Huber L. (2009) Effort and reward: inequity aversion in domestic dogs? Journal Vet Beh Cli App Research 4(2):45-46

Revista Educación Canina en Positivo

2011-09-01T08:10:00.000-07:00

Número 9 de la revista d'educació canina en positiu REC+! En aquest número he escrit sobre les malalties que poden causar problemes de comportament. A part d'això, aquest número està ple d'articles interessantíssims.

Espero que us agradi i la trobeu interessant!

Open publication - Free publishing - More canina

Revista Educación Canina en positivo

2011-06-01T03:20:00.000-07:00

Tinc l'orgull de poder enllaçar-vos una de les millors revistes de divulgació d'educació canina d'internet, REC+. Aquesta revista compte amb articles de grans mestres de l'ensinistrament en positiu (Cinta Marí, Jaime Vidal, Montse de Abajo, Nicolás Planterose, Virginia Gallego...). En aquest número, jo mateixa hi he col·laborat, i voldria agraïr des d'aqui la confiança que m'han dipositat i que per mi és un orgull poder compartir espai en la mateixa revista amb persones que admiro tant.

Espero que us resulti tant interessant com a mi, i aprofito per dir-vos que a partir d'ara en el meu blog hi haurà a la dreta un link permanent amb l'enllaç d'aquestes revistes, on trobareu molta informació sobre temes diversos.

Reactivitat davant gats: consideracions i vídeo exemple

2011-03-28T06:49:00.000-07:00

M'agradaria comentar varis aspectes sobre el que hem de fer quan tenim un gos que és reactiu als gats. Què vol dir reactiu? doncs que els persegueix, que els borda, que sembla que els vulgui matar, i una llarga llista d'etc. I dic "sembla", per que en la major part dels casos aquesta aparent agressivitat no deixa de ser conseqüència d'una mala socialització del gos, d'un mal maneig del propietari, i de la conducta natural dels gats quan es senten amenaçats: córrer. Molts d'aquests gossos reactius deixan de ser-ho si canviem algun d'aquests factors.

Socialització als gats insuficient o nul·la

És molt important que qualsevol gos, convisqui amb gats o no, se li permeti observar i conèixer els gats quan és un cadell. Igualment important és relacionar aquestes trobades amb un estat d'ànim tranquil. Si l'animem a empaitar-los o a buscar-los, li estarem ensenyant al cadell que un gat és sinònim d'excitació desmesurada, de carreres, de descontrol, i això ens pot portar molts problemes.

Si el gos ja és adult, encara estem a temps d'acostumar-lo als gats. La nostra actitud serà crucial a l'hora de fer entendre al gos que un gat no és ni un problema ni una presa.

Mal maneig del propietari

L'actitud del propietari i el maneig de la corretja són dos punts molt importants a l'hora de treballar amb gossos reactius als gats. Com ja s'ha comentat, no hem d'animar mai a cap gos a perseguir gats, però tampoc l'hem de renyar quan ho faci. Cridant i renyant al gos en plena persecució no solucionarem el problema, i el que és més greu, el gos ràpidament associarà el nostre malestar amb els gats, i el problema es farà més gran. Si el nostre gos reacciona quan veu gats, hem d'evitar les zones on n'hi hagi i només anar-hi quan estiguem disposats a treballar el problema.

Per fer-ho, es imprescindible tenir un bon maneig de la corretja i control del gos. Hem d'esbrinar a quina distància el nostre gos pot estar amb un gat sense reaccionar. Si al principi són 20 metres, no passa res. Mica en mica, i amb un bon treball, la distancia anirà disminuïnt. A part, haurem de treballar que el gos sigui capaç de prestar-nos atenció quan li demanem, per poder-lo ajudar si en algun moment la situació el supera. I recordeu: les estrebades de corretja disminueixen el llindar de reactivitat i augmenten la intensitat de l'agressió: vull dir que si el vostre gos us tiba de la corretja i vosaltres el castigueu donant-li estrebades, posareu al gos més nerviós, i serà més reactiu quan es trobi amb un gat.

L'instint de persecució

A molts gossos se'ls hi fa irresistible perseguir qualsevol cosa que es bellugui, i ràpidament aprenen que si s'acosten un gat, aquest es posarà a córrer i començarà un "joc" de persecució. Per això, resulta molt útil pel gos adonar-se que no sempre els gats s'escaparan (un cop el propietari tingui un bon maneig i el gos sigui capaç d'acostar-se a zones amb gats mantenint el control i la calma). Per treballar aquest aspecte, necessitem un gat que estigui a prop d'un cau o d'una "area que consideri segura". Es preferible treballar amb un gat conegut, però si aquesta opció no és possible, podem fer-ho amb gats de carrer, sempre i quant extremem les precaucions. Deixarem que el gos observi, fins i tot que provoqui al gat bordant-lo. Si el gat es troba en la seva zona segura, no fugirà, i el gos començarà a inquietar-se: "com és que no s'escapa?". En aquest moment, la nostra actitud de calma és molt important. Quan el gos ens demani ajuda, l'ajudarem a sortir de la situació i li donarem un merescut descans.

Altres consideracions

Recordeu que sempre hem de tenir present l'estat d'ànim general del gos. Un gos massa nerviós durant el seu dia a dia, tendirà a reaccionar d'una manera nerviosa davant situacions noves o estímuls puntuals. A més, serà més difícil ensenyar-li altres comportaments.

Canviem el xip al nostre gos, ensenyem-li a divertir-se amb exercicis mentals i evitem les activitats físiques compulsives i sense cap tipus de control.

Exemple: el cas de la Kira

El següent vídeo recull fragments del procés d'adaptació de la Kira a un gat en concret. La Kira és una gossa que va ser rescatada d'una granja. Estava lligada amb un cordill que li estrangulava el coll, i podia veure com els gats passejaven lliurament davant seu sense poder fer-hi res. Si ho sumem al seu instint caçador, obtenim una gossa molt reactiva a qualsevol cosa que es belluga, especialment els gats.

El vídeo mostra, a més, alguns aspectes a tenir en compte quan treballem amb gossos, sigui quin sigui el motiu.

Festival de Canes Toledo i altres seminaris

2011-03-22T09:31:00.000-07:00

Fa dies que no explico cap de les meves "sortides formatives/lúdiques". Les descric com a formatives/lúdiques per que tinc la sort de gaudir com un gos amb una pilota nova cada vegada que faig una sortideta a algun seminari. I aquestes últimes, tant els ponents com els assistents han estat genials, i m'ho he passat francament bé (i sí, també he après multíssim!).

El primer seminari va ser "¿Cómo dar clases para cachorros? Metodología de las clases de socialización de cachorros", impartit per Virginia Gallego i organitzat per Cucocan. Virginia Gallego és educadora canina i "deixeble" del veterinari Dr. Ian Dunbar, i crec que amb aquestes dades ja ens fem una idea de la gran professional que és. Genial el seminari i la organització, que va ser de 10. Espero tornar-la a veure aviat, i poder continuar aprenent dels seus coneixements.

El següent seminari que vaig assistir va ser a Castelló. Tenia moltes ganes de tornar a escoltar el Nicolás Planterose, i sincerament no esperava que el seminari "Miedos en perros y propietarios" seria, en una paraula, genial. Genial en continguts, en la manera d'explicar, en la manera de ser del Nico. Sí, de tant en tant els professionals que venim de "l'estructura mental" científica ens convé una mica de Nico, per reconèixer que ens les relacions entre persones i gossos hi ha molt més que estudis científics, hipòtesis que potser no podrem respondre mai en dades objectives. I un 10 pels organitzadors DogCalm, que em van fer sentir com si estigués a casa.

I finalment, la pasada setmana vaig assistir al Festival de Canes de Toledo, amb les ponents Monique de Roeck i Lesley Neville. Una setmana intensiva però molt profitosa.

No era la primera vegada que veia treballar la Monique de Roeck, i puc assegurar que no serà la última. Com sempre, és capaç de treure el millor dels gossos (i persones), aquesta vegada seminari d'agressivitat (dilluns i dimarts) i de pors (dimecres i dijous). Simplement és que m'encanta veure la Monique treballar amb gossos, m'encanta veure com no se li escapa ni un petit detall, com és capaç de controlar 30 coses a l'hora i ser tan natural. És molt gran, i no es pot perdre l'oportunitat de veure-la per que és una d'aquelles persones irrepetibles en el que fan. Li dec uns videos dels meus dos gossos junts (ambdos amb problemes), ja que ella va ser una de les persones que em van ajudar a aconseguir-ho (i a millorar moltíssim com a professional). Com a gran persona que és, de seguida es va enrecordar del meu cas i ens va felicitar per la nostra feina. Res més a dir, només que "fins a la propera Monique, que no tardarà gaire".

El divendres, per alleujar una mica la setmana després de quatre dies molt intensos, res millor que practicar el Heelwork to Music amb Lesley Neville, una de les habituals als Crufts. M'encanta que sigui d'aquelles persones que no es deixa portar per les modes i que sigui capaç d'estar a dalt de tot amb gossos de raça Beardie. Us deixo un enllaç per acabar on la podreu veure als Crufts i gaudir d'un dels esports més divertits i exigents que es pot fer amb els nostres companys.

Sierra de Culebra: terra de llops

2011-03-07T00:34:00.000-08:00

El post d'avui no té gaire relació amb l'educació canina, però crec que pot ser molt interessant. Hem passat el cap de setmana a San Pedro de las Herrerías, un poble remot dins la Sierra de Culebra, Zamora. L'objectiu era clar: conèixer l'entorn on viu el llop ibèric. I els resultats han estat fantàstics, només us diré que arribava divendres a San Pedro encara malalta després d'una setmana d'hospitals, i dissabte a les 7h em trobava caminant per una pista nevada, carregant els telescopis i disposada a veure l'animal més misteriós d'Europa.

Casa rural Veniata

Vam arribar al poble divendres a les 19h. Ens van rebre les casetes centenàries del poble i un silenci reparador. Només per passar uns dies en aquella petita localitat oblidada valien la pena els 900km de cotxe. A la casa rural ens esperava l'Antonio; com si fósim a casa nostra, ens va donar les claus de l'habitació i ens va convidar a prendre unes cervesetes al menjador. "Només em falta cervesa", vaig pensar jo, que encara no estava fina després de tota la setmana.

Mentre sopavem va arribar el Sergi Garcia, l'especialista que ens faria de guia a les observacions del llop. Després de donar-nos uns llibrets amb informació diversa sobre el llop ibèric, i d'adverir-nos que veure'l és molt difícil i que ens caldria molta sort (i paciència), vam anar a dormir.

A les 7h de dissabte ja estavem preparats per anar a la recerca del llop. Havia nevat tota la nit, i a la primera zona de localització on vam estar la boira amagava tot el paisatge i feia impossible veure res. Així que vam canviar de zona. Feia un fred que calava als ossos, i la brisa ho rematava. Vam veure cèrvols, conills... però el llop no es veia enlloc.
I de cop, se m'apareix a l'objectiu! "Hòstia! Hòstia!" em va sortir de l'ànima. I el llop, que caminava tranquilament pel mig del camí, es va girar al sentir els meus crits i ens va mirar, amb una mirada imperturbable, conscient dels seus actes, totalment lliure. Va ser un d'aquells moments impossibles d'oblidar.

Amb un xorro d'adrenalina encara circulant per les venes vam anar a esmorçar, i després a seguir rastres. Vam estar passejant per camins on ho fa el llop, i veure les seves petjades no va ser menys interessant.
Durant aquesta estona, el Sergi ens va explicar la situació del llop a Sierra Culebra (i a l'estat espanyol). Fets incomprensibles, com que el llop és una espècia que no està protegida, i que en les mateixes zones on l'estavem observant, fins febrer se'l podia caçar. Els caçadors arriben a pagar més de 15.000€ per assassinar-lo de manera rastrera: durant dies col·loquen burros en un lloc concret, per a que el llop els mengi. Quan per fi el llop s'ha refiat, és quan el cacen. Així de simple, així de mesquí.

Al migdia vam fer una escapadeta cercant un ramat on poder veure mastins españols treballant... però malahuradament tant els pastors com els mastins protectors de ramats estan en seriós perill d'extinció, i no vam poder trobar-los (motiu per tornar a passar-hi més dies, vam pensar).

A la tarda vam tornar al lloc on el matí la boira ens havia fet fora. Ja no estavem sols, un grup de Bèlgica havia arribat per observar els llops (sí, bèlgues, anglesos, holandesos... són turístes llobers que retornen cada any a Sierra de Culebra).

I després d'hores d'espera, de veure cèrvols, cabirols, senglars, fent la seva vida en pau a quilòmetres d'on ens trobavem (és sensacional poder observar com actuen els animals en plena llibertat), un dels nois belgues ens va fer callar a tot el grup. I en aquell moment de silenci i expectació, ho vam sentir:

"Auuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu"

El primer udol va ser llarg, clar, i ressonava al nostre voltant d'una manera diferent a qualsevol altre so. Abans que s'acabés, es van sumar la resta del grup:

"Auuuuu" "Auu" "Auuuuuuuuuuuu" "Auuuu" tres o quatre llops udolant al mateix temps. Una barreja d'udols i lladrucs d'alegria, que semblaven eternitzar-se en el temps. I nosaltres, els humans, ens vam unir en un silenci de reverència, i ens vam fer molt petits davant d'aquella orgullosa melodia que ens recordava que el món continua sent un lloc salvatge.

Al arribar al hostal, l'Antonio i la resta ens van felicitar: "no sabeis la suerte que habeis tenido!". Sí que ho sabem sí, en som plenament conscients!.

Per més informació sobre el treball del Sergi Garcia: http://www.asgalanthus.org/CAT/sortides.php

Per més informació sobre la casa rural de l'Antonio: http://www.ctrveniata.com

Finalment us deixo amb un vídeo cassolà d'un Mastín español que vam veure en un poble diumenge quan ja marxavem. Podreu observar d'una manera molt clara diferents senyals de calma.

ENSINISTRADOR CANÍ: Professió Mediatitzada [Consideracions legals i ètiques de l'ensinistrament de gossos]

2011-02-07T14:13:00.000-08:00

La professió d'ensinistrador caní ha experimentat en els últims anys un augment de popularitat: llibres que tracten sobre el comportament dels gossos, revistes, foros a internet, fins i tot programes de televisió setmanals com "El Encantador de Perros" i "Malas Pulgas".

Evidentment, la oferta de professionals també ha augmentat aprofitant el ressó mediàtic de la televisió: etòlegs, ensinistradors, conductistes, educadors, psicòlegs canins, ensinistradors cognitius...

L'enorme oferta de professionals, junt amb la creixent popularitat del sector, fa necessària la regulació de la professió per evitar casos d'intrusisme professional, mala praxis i competència deslleial.

No obstant, a Catalunya la professió d'ensinistrador caní no està regulada. No existeix en l'actualitat cap títol ni curs de formació oficial que garanteixi que el professional que es contracta tingui els coneixements necessaris per a exercir com a ensinistrador caní.

Així doncs, en què s'ha de fixar un propietari a l'hora de contractar els serveis d'un professional del comportament caní?

Aquestes són alguna de les preguntes que s'intenten respondre en el document que us presento en aquest post. ENSINISTRADOR CANÍ: Professió mediatitzada [Consideracions legals i ètiques de l'ensinistrament de gossos] és un recull de la legislació catalana i espanyola sobre la professió d'ensinistrador caní, on es defineixen els buits legals que existeixen actualment en aquest sector tant a Catalunya com a Espanya.

A més, es fa un ampli anàlisi sobre l'efecte que programes com "El Encantador de Perros" i "Malas Pulgas" poden tenir tant per la societat com pels propis animals. D'aquesta manera, analitzarem des d'un punt de vista científic i ètic les tècniques d'ensinistrament que es mostren en aquests programes.

El document inclou els resultats i l'anàlisi de dades d'una enquesta realitzada a 100 persones.

En el treball també he realitzat una entrevista a Tomàs Camps Morey, president del grup d’etologia d’AVEPA (Asociación Veterinarios Especialistas en Pequeños Animales), i a Jaime Vidal (Santi), educador i ensinistrador caní autor dels llibres "Colores en el viento" i "Adiestra a tu perro en positivo".

Aquest document va destinat a aquells propietaris que creuen que l'educació dels seus gossos és realment important, i volen estar informats sobre quin tipus de professional contracten i quins mètodes d'ensinistrament utilitzarà.

També, i molt especialment, va dedicat a tots els grans companys de professió que tinc, a tots els ensinistradors i educadors canins que em trobo a cada seminari, a cada curs, aprenent i millorant, mai estancant-se en les seves idees, i disposats a compartir els seus coneixements. Espero que aquest document els resulti útil.

Versió en espanyol:

ADIESTRADOR CANINO: Profesión Mediatizada

Versió en català:

ENSINISTRADOR CANÍ: Professió Mediatitzada

Per últim, només em queda afegir que qualsevol opinió, crítiques, preguntes, etc. no dubteu en posar-vos en contacte amb mi o, millor encara, escriure un comentari al post del blog. Se que compto amb uns quants seguidors, a veure si us animeu i fem el blog més dinàmic!

Conexió d'emocions

2010-10-28T13:35:00.000-07:00

Quan tenim un gos amb un problema de comportament, moltes vegades ens obsessionem en trobar quin problema té el gos, passant-nos per alt que potser el problema el tenim nosaltres mateixos. I és curiós que en la majoria de casos, el problema realment el tenim nosaltres i no el gos. La pròpia inseguretat, la incapacitat d'assumir que hi ha coses que no podem controlar, la simple por ens fa actuar de maneres que ens perjudiquen a nosaltres mateixos i als que ens envolten. I el gos no se n'escapa.

Repeteixo mil i una vegades sempre, a tothom qui em demana consell, que la corretja és un cable que transfereix les emocions del propietari al gos, i viceversa. Entenc que al principi costa imaginar-se aquest "cable", i per això quan vaig veure els vídeos que us penjo a continuació en el blog del Nicolás Planterose (http://www.elperroindigo.blogspot.com/) no vaig poder resistir-me i els he hagut de penjar al meu blog.

Els videos estan fets per Eric Gilbert, i us recomano visitar el seu interessant blog http://kcdogguy.blogspot.com/ .

Aquí tenim la situació: dos gossos es troben pel carrer passejant amb corretja. Un gos està més tens que l'altre. Observem què passa:
http://www.youtube.com/watch?v=WxS27ieAiLI&feature=player_embedded

Suposo que haureu vist aquesta situació pel carrer milers de vegades. Per què creieu que el gos negre ha reaccionat d'aquesta manera contra l'altre gos?

Creieu que li té por? potser és a causa d'una mala experiència amb altres gossos, o pot ser degut a una manca de socialització quan era cadell... potser és que vol dominar a l'altre gos...

Observem-ho a càmara lenta:
http://www.youtube.com/watch?v=mSRQ9o22KG8&feature=player_embedded

Heu trobat ja la causa del problema? Minut 2:10 del vídeo a càmera lenta, la propietària del gos no aguanta més la situació i estira de la corretja del seu gos.
A través del cable li transmet totes les seves emocions: "s'enganxaran, s'enganxaran, el meu gos està a punt de tirar-se a contra l'altre, ara, ara s'enganxa...." i finalment, aconsegueix que el gos faci allò que estava pensant.

Sabeu quanta estona real tarda la propietària a estirar de la corretja? 20 segons. Sembla una eternitat, però només són 20 segons...
La llàstima és que 1 segon abans del desafortunable incident, mireu en quina postura estaven els gossos:

El gos negre estava començant a "relaxar-se", girant el cap i baixant una orella. Creieu que si els propietaris haguessin deixat als dos gossos continuar interactuant amb les corretges fluixes la trobada hagués acabat d'aquesta manera? Jo crec que no. El gosset marró s'estava esforçant a fer sentir còmode al gos negre amb un ampli repertori de senyals de calma. El negre no les tenia totes, feia senyals de calma però molt subtils ("cops de mandíbula", immobilitat, pestanyeig...). Tot i així, el pes de la por de la seva propietària a un enfrontament més l'estrevada de la corretja han estat suficients per fer-li sentir la necessitat de reaccionar d'aquesta manera.

Si hagués confiat amb el seu gos i l'hagués deixat 1 minutet més...

Encara creieu que el gos negre és el dominant? Quin gos estava realment "dominant" la situació aquí? Si encara penseu així, us recomano llegir el següent article:

http://educaciocanina.blogspot.com/2009/07/els-veterinaris-americans-en-contra-de.html

Si teniu dubtes sobre les senyals de calma o voleu aprofundir sobre el llenguatge dels gossos:

http://educaciocanina.blogspot.com/search/label/comunicacio

Més informació sobre corretges i collars, i com utilitzar-los correctament:

http://educaciocanina.blogspot.com/2009/07/la-importancia-dels-collars-i-les.html

I per acabar donar les gràcies als meus dos grans mestres, els millors professors que tindré mai, per perdonar tots els nostres errors i saber recompensar-nos quan fem les coses bé de la millor manera! Gràcies Tuti, gràcies Nus!

La web!

2010-08-12T08:56:00.000-07:00

Després de moltes hores d'esbarallar-me amb l'ordinador, amb internet i amb tot el relacionat amb la tecnologia, tinc el plaer de presentar-vos (per fi) la meva web:

www.educadoracanina.com

Tot i que encara no està del tot acabada, espero que us agradi! Sens dubte la web no és una substitució del blog; continuaré escrivint a www.educaciocanina.blogspot.com, un mitjà que em permet compartir amb molta gent opinions, informació i coneixements.

Moltíssimes gràcies a tots els que em llegiu! El vostre soport és el millor reforçament!

Revisió de l'epidemiologia dels atacs de gossos a persones i mesures de prevenció per evitar les mossegades

2010-07-29T01:29:00.000-07:00

El problema de comportament més important, en termes de freqüència i conseqüències per les persones i pel benestar animal , són les agressions canines (Fatjó et al., 2007). Els experts recalquen que molts dels atacs es podien haver previngut (De keuster et al., 2006; De Munnynck, 2002; Mills 2003).

Les mossegades de gossos són un problema real?

Les mossegades de gos són un greu problema de salut i seguretat pública. Als Estats Units, més de la meitat dels nens fins a 12 anys informaran que han estat mossegats per un gos alguna vegada (Spiegel, 2000). Al Regne Unit, 1 persona de cada 100 necessita atenció mèdica a causa d'una mossegada (Overall & Love, 2001). Un altre país, com Bèlgica, té una freqüència anual de 22 mossegades per cada 1000 nens (De keuster et al., 2006), i als Països Baixos més de 136.000 incidents succeeixen anualment (Cornelissen & Hopster, 2009).

Les dades mostren que l'agressivitat és invariablement el problema de comportament més consultat als especialistes de comportament de petits animals (Beaver 1999).

A qui mosseguen els gossos?

En un estudi realitzat a Aragó, es van registrar un total de 4.186 incidents relacionats amb mossegades de gos en 9 anys (1995-2004). En el 30% dels casos les víctimes eren nens d'entre 0 a 14 anys, i el risc de ser mossegat en aquest grup era 3 vegades superior a les persones majors de 15 anys. Entre els nens, l'edat de major risc apareix entre els 5 i 9 anys (Rosado et al., 2009).

Diferents estudis representen dos patrons de localització de les ferides segons l'edat de la víctima. Les víctimes majors de 14 anys tenen un risc major de ser mossegats a les extremitats (Benson et al., 2006), mentre que les criatures presenten un major risc de ser mossegades al cap i el coll, especialment entre els 0 i 4 anys (Rosado et al., 2009).

De qui eren aquests gossos? Eren gossos "de carrer"? Es tractava de gossos "salvatges"?

El 97% dels gossos de l'estudi de Rosado et al (2009) tenien propietari, i en la majoria de casos es tractava del propi gos de la família (Benson et al., 2006; De Keuster et al., 2006; Schalamon et al., 2006).

En un altre estudi realitzat a Espanya sobre 1040 casos d'agressió canina, el 38,55% dels gossos mostraven comportaments agressius cap a membres de la seva família (Fatjó et al., 2007).

La literatura suggereix que la majoria de nens són mossegats pel gos de casa després d'haver estat interactuant amb ell (De Keuster et al., 2006).

I no ha servit de res l'actual llei de gossos perillosos per prevenir els casos de mossegades?

No. De fet, en un estudi a Espanya es van comptabilitzar els casos d'agressions 5 anys abans de la llei 50/1999 i R.D. 287/2002 i 5 anys després, sense trobar cap diferència significativa. És a dir, l'actual llei espanyola no ha estat efectiva a l'hora de protegir la gent de les mossegades de gossos. A més, del total d'agressions durant aquests períodes (sense legislar i legislat), menys del 4% dels incidents van ser provocats per les suposades "races perilloses" que es troben a la llista (Rosado et al., 2007). En el mateix estudi, es va comprovar que el Pastor Alemany és la raça amb més incidència de mossegades, tal i com corroboren altres estudis (Schalamon et al., 2006; Rosado et al., 2007).

La idea d'incloure les races de "lluita i presa" en lleis BSL (Breed Specific Legislation, o Llei específica de raça) degut a l'ús original que se'n feia s'està tornant obsoleta, gràcies als recents descubriments que suggereixen que el comportament típic de les races en l'actualitat no te relació amb les funcions originàries de la raça degut a l'actual pressió de selecció genètica (Svartberg, 2006). Si us interessa aquest tema, trobareu més informació estudiant l'experiment Belayev.

A més, cal tenir en compte que la raça (el factor genètic) és un factor poc fiable a l'hora de predir l'agressivitat, si ho comparem amb altres factors com el grau de socialització, l'aprenentatge, i la salut física i mental (Heath, 2005).

Com que molts autors corroboren que les BSL que s'apliquen en altres països tampoc són efectives (Ledger et al., 2005; Collier, 2006; Kuhne & Struwe, 2006), està augmentat el recolzament cap a les lleis nBSL (Lleis No específiques de raça, que regulen la tinença responsable dels propietaris sense tenir en compte la raça de l'animal) (Sacks et al., 2000; Overall & Love, 2001; Ledger et al., 2005; De Keuster et al., 2006; Schalamon et al., 2006).

Què pot haver portat al gos a arribar a mossegar algú de la seva mateixa família?

Un estudi de 1078 casos als Països Baixos mostra que el 90% de casos en que un gos mossega a un familiar, aquest estava interactuant amb el gos (Cornelissen & Hopster, 2009).

La majoria de problemes de comportament dels gossos (inclosa l'agressivitat) són ocasionats (almenys al principi) per conductes totalment normals i funcionals per als gossos (Mills, 2003). Per exemple, manipular el gos d'una forma aversiva causa una gran proporció de casos de mossegades (Bamberger & Houpt, 2006; Fatjó et al 2007).

Actualment hi ha estudis que suggereixen que la majoria d'agressions dirigides al propietari estan més relacionades amb la por que amb la dominància (Bamberger & Houpt, 2006).

M'agradaria fer un petit comentari sobre aquest últim punt. Una de les autores de l'article citat, Katherine A. Houpt, és l'autora d'un dels llibres de referència en etologia, el Domestic Animal Behavior, amb 4 edicions. En aquest llibre es diu, per exemple, que si un gos ronca o mossega al propietari si aquest s'acosta al seu jaç es tracta d'un cas claríssim de dominància. En el mateix llibre, i cito textualment, l'agressivitat dirigida al propietari es basa en la hipòtesis de que el gos es considera a ell mateix (i el gos és un mascle en la majoria de casos) dominant sobre els humans. Tot i que el llibre esmenta que hi ha dues causes per les quals un gos pot mossegar al seu propietari, la dominància i la por, es deixa molt clar que, i torno a citar textualment, tots els gossos semblen buscar un lloc més elevat en la jerarquia. L'agressivitat causada per la por no s'esmenta més en l'agressió dirigida als propietaris i queda rellevada únicament a l'agressivitat per dolor que es presenta al veterinari.

Explico això per que trobo molt interessant que una autora a la qui clarament considera els gossos animals dominants, en permanent estat d'alerta per poder guanyar una posició en la jerarquia de la família, comenci a citar en els seus articles que la dominància no explica la majoria de casos d'agressions, sinó tot el contrari. És la por al propietari, la por als crits, als càstigs, la por a que el tractin malament el que fa que un gos es trobi entre l'espasa i la paret, i a contracor hagi de mostrar comportaments agressius cap a aquesta persona que l'intimida i no el deixa tranquil. Els gossos sempre intentaran evitar els conflictes. La confrontació en la majoria de casos sempre la comença una persona.

Per què als nens? No és veritat allò de que "als gossos els hi agraden els nens?"

La majoria d'accidents succeeixen dins de casa i involucren a nens menors de 7 anys mossegats pel propi gos de la família (Lakestani et al, 2006; Schalamon et al., 2006). A més, la gran majoria succeeixen els mesos d'estiu (Schalamon et al., 2006; Rosado et al., 2009), coincident amb les vacances escolars i sovint el menor control dels pares.

Segons un informe de l'American Veterinary Medical Association (AVMA, 2001), és el propi comportament natural dels nens (córrer, cridar, pressionar, moviments ràpids i inesperats, mantenir el contacte visual...) el que els fa susceptibles a ser mossegats per un gos.

Acostar-se al gos mentre està menjant o sorprendre'l mentre està dormint semblen ser els desencadenants de més del 86% d'aquests accidents. En la majoria de casos no hi havia cap supervisió per part d'un adults (Kahn et al., 2003).

Si els comportaments inapropiats dels nens són tant freqüents, fins i tot ens podríem sorprendre de que no hi hagi més casos de mossegades. A més, si la majoria de les mossegades són infligides per gossos "normals" que expressen una reacció "normal" provocada per la por, totes les intervencions destinades a canviar el comportament del gos, en comptes de canviar el comportament de la persona involucrada, estaran condemnades al fracàs (Wilson et al., 2003).

I què podem fer per canviar la situació? com podem protegir els nostres nens?

Educant. Com apuntaven Wilson et al., (2003), no es tracta de canviar el comportament natural del gos sinó d'ensenyar a les persones, i sobretot als nens, a reconèixer el llenguatge corporal dels gossos i a respectar-los.

Els programes de prevenció de mossegades a les escoles s'estan duent a terme des de fa dècades (Coleman et al., 2008; Overall & Love, 2001). Exemples de programes a les escoles als quals se'ls hi ha avaluat la seva efectivitat per prevenir mossegades en nens serien:

BARK (Be Aware, Responsible, and Kind; "sigues conscient, responsable i amable") Dog Bite Prevention Program: realitzat a escoles d'EEUU, després de l'avaluació del programa es va concloure que els nens que hi havien assistit aconseguien un nivell més elevat de seguretat a l'hora de tractar amb gossos i sabien com reaccionar davant de situacions amenaçants davant d'un gos (Spiegel, 2000)

"Prevent-a-Bite" ("impedeix que et mosseguin"): dut a terme a Sydney, consistia en una lliçó de 30 minuts dirigida a nens de 7-8 anys. Els nens practicaven com acariciar un gos de forma correcte (demanant permís, acostant-se a poc a poc, evitant el contacte visual, etc...), què fer quan se'ls hi acostava un gos, etc... Després de l'avaluació, els nens que havien rebut aquestes lliçons mostraven apreciablement un comportament molt més previngut que els nens que no hi havien assistit: al veure un gos es mostraven prudents i l'obsevaven a certa distància. Els altres nens acariciaven el gos sense contemplacions i intentaven excitar-lo, mentre que la majoria de nens que havien assistit al programa només l'acariciaven després d'un període d'atenta observació (Chapman et al., 2000).

"The Blue Dog" Bite Prevention Program ("El gos blau": programa de prevenció de mossegades). L'objectiu del programa és ensenyar als nens i als pares la manera segura de tractar amb els gossos en l'ambient familiar. El programa consisteix en un CD interactiu, que es pot utilitzar a qualsevol lloc i moment, amb diversos tests al final de la lliçó per comprovar el nivell d'aprenentatge. Després d'haver estat treballant amb el CD, els nens contestaven correctament les preguntes dels tests, demostrant el que havien après mitjançant el programa (Meints & de Keuster, 2009).

I què s'està fent aquí per prevenir les mossegades de gossos als nens?

Malauradament m'ha estat impossible trobar algun programa de prevenció de mossegades que s'estigui duent a terme a l'estat espanyol, i veient els resultats que s'estan obtenint en altres països és una llàstima... Tampoc he trobat cap associació dedicada exclusivament a la difusió de mitjans per prevenir mossegades de gos.

Per aquest motiu, i per començar a construir una muntanya de granets de sorra amb el meu granet, vaig posar-me en contacte amb Joan Orr, president de l'organització DOGGONESAFE (EUA i Canadà) dedicada a la prevenció de mossegades de gossos i al suport de les víctimes. Des d'aquí vull expressar la meva sincera gratitud a Joan Orr per la seva amabilitat y per oferir-me part del seu material per a que el pogués traduir a l'espanyol i començar a difondre el seu missatge.

Si voleu saber més sobre el programa de prevenció de mossegades BE A TREE (sigues un arbre) de DOGGONESAFE, continueu llegint el blog o clikeu aquí!

Referències

American Veterinary Medical Association (AVMA). (2001). Task Force on canine aggression and human-canine interactions. A community approach to dog bite. Veterinary Medicine Today 218:1733-1749

Bamberger, M., Houpt, K.A. (2006). Signalment factors, comorbidity, and trends in behavior diagnoses in dogs: 1.644 cases (1991-2001). Journal of the American Veterinary Medical Association 229, 1591-1601

Beaver B.V. (1999). Canine Social behaviour. Canine Behaviour: A Guide for Veterinarians pp 137-199. WB Saunders Company: Philadelphia, USA.

Benson , L.S., Edwards, S.L., Schiff, A.P., Williams, C.S., Visotsky, J.L. (2006). Dog and cat bites to the hand: treatment and cost assessment. Journal of Hand Surgery 3, 468-473

Chapman, S., Cornwall, J., Richetti, J., Sung, L. (2000). Preventing dog bites in children: randomized control trial of an educational intervention. British Medical Journal 320: 1512-1513

Coleman, G.J., Hall, M.J., Hay, M. (2008). An Evaluation of a Pet Ownership Education Program for School Children. Anthrozoos, Vol 21 n(3): 271-284

Collier, S. (2006). Breed-Specific legislation and the pit bull terrier: are the laws justified? J. Vet. Behav. 1, 17-22

Cornelissen, J.M., Hopster, H. (2009) Dog bites in The Netherlands: A study of victims, injuries, circumstances and aggressors to support evaluation of breed specific legislation. Veterinary Journal Oct 28

De Keuster, T., Lamoureux, J., Kahn, A. (2006). Epidemiology of dog bites: a Belgium experience of canine behaviour and public health concerns. The Veterinary Journal 172, 482-487

De Munnynck, K., Van de Voorde, W. (2002). Forensic approach of fatal dog attacks: a case report and literature review. International Journal of Legal Medicine 116, 295-300

Fatjó J., Amat M., Mariotti V., de la Torre J. L., Manteca X. (2007). Analysis of 1040 cases of canine aggression in a referral practice in Spain. Journal of Veterinary Behavior, 2(5) 158-165

Heath, S. (2005). Why do dogs bite? Eur. J. Comp. Anim. Pract. 15, 129-132

Houpt, K, A. Domestic animal behavior for veterinarians and animal scientists Ames : Blackwell, cop. 2005, 4th ed.

Kahn, A., Bauche, P., Lamoureux, J., Dog Bites Research Team (2003). Child victims of dog bites treated in emergency departments. European Journal of Pediatrics, 162, 254-258

Kuhne, F., Struwe, R. (2006). Dangerous dogs in Berlin in comparison to the dog population - ways to reduce the dangerousness of dogs. Berl. Munch. Tierarztl. Wochenschr. 119, 445-455

Lakestani, N.N., Donaldson, M., Verga, M., Waran, N. (2006). Keeping children safe: how reliable are children at interpreting dog behavior? Proceedings of the 40th International Congress of the International Society for Applied Ethology, 233. ISAE committee: Cranfield University Press

Lang, M. E., Klassen, T. (2005). Dog bites in Canadian children: A five-year review of severity and emergency department management. Journal of the Canadian Association of Emergency Physicians, 7(5), 309-314

Ledger, R., Orihel, J.S., Clarke, N., Murphy, S., Sedlbauer, M. (2005) Breed specific legislation: considerations for evaluating its effectiveness and recommendations for alternatives. Can. Vet. J. 46, 735-743

Meints, K., de Keuster, T. (2009). Brief report: Don't kiss a sleeping dog: the first assessment of "the blue dog" bite prevention program. Journal of Pediatric Psychology 34(10): 1084-90

Mills, D.S., Levine, E. (2006). The need for a co-ordinated scientific approach to the investigation of dog bite injuries. The Veterinary Journal 172, 398-399

Overall, K.L., Love, M. (2001) Dog bites to humans- demography, epidemiology, injury, and risk. J. Am. Vet. Med. Assoc. 218, 1923-1934

Rosado, B., García-Belenguer S., León M., Palacio J. (2007) Spanish dangerous animals act: effect on the epidemiology of dog bites. Journal of Veterinary Behavior 2: 166-174

Rosado, B., García-Belenguer S., León M., Palacio J. (2009) A comprehensive study of dog bites in Spain, 1995-2004. Veterinary Journal 179(3): 383-91

Sacks, J.J., Sinclair, L., Gilchrist, J., Golab, G.C., Lockwood, R. (2000). Breeds of dogs involved in fatal human attacks in the Unites States between 1979 and 1998. J. Am. Vet. Med. Assoc. 217, 836-840

Schalamon, J., Ainoedhofer, H., Singer, G., Petnehazy, T,. Mayr, J., Kiss, K., Hollwarth, M.E. (2006). Analysis of dog bites in children who are younger than 17 years. Pediatrics 117, 374-379

Spiegel, I.B. (2000). A pilot study to evaluate an elementary school-based dog bite prevention program. Anthrozoos 13, 164-173

Svatberg, K. (2006). Breed-typical behavior in dogs - Historical remnants or recent constructs? Appl. Anim. Behav. Sci. 96, 293-313

Wilson, F., Dwyer, F., Bennet, B.C. (2003). Prevention of dog bites: Evaluation of a brief educational intervention program for preschool children. Journal of Community Psychology, 31(1), 75-86

Programa "Be a Tree" (sigues un arbre), de Doggone Safe

2010-07-29T01:28:00.000-07:00

Com es comenta en l'article d'aquest blog "Revisió de l'epidemiologia dels atacs de gossos a persones i mesures de prevenció per evitar les mossegades", les mossegades de gossos, especialment a nens, són un problema real i greu de la societat. Per aquest motiu, en molts països s'estan duent a terme programes escolars d'educació als nens per ensenyar-lis maneres d'estar més segurs quan estan envoltats de gossos.

Gràcies a l'amabilitat de Joan Orr, president de l'organització DOGGONESAFE (EUA i Canadà) dedicada a la prevenció de mossegades de gossos i al suport de les víctimes, Educació Canina pot presentar traduït a l'espanyol material del programa escolar per la prevenció de mossegades de gos Be a Tree (Programa "sigues un arbre"). Des d'aquí agraeixo a Doggone Safe la seva tasca i la voluntat de difondre un missatge de respecte als gossos com a mitjà per a protegir als nens.

Be a Tree Program (Programa "sigues un arbre")

El Be a Tree Program (Programa "sigues un arbre") és una presentació basada en activitats interactives i divertides que ensenyen als nens com llegir el llenguatge corporal dels gossos i com actuar de manera segura amb el seu gos o amb gossos desconeguts. Doggone Safe recomana que no cal portar cap gos en les aules per realitzar aquest programa. El programa està administrat per la organització sense ànim de lucre Doggone Safe, dedicada a la prevenció de mossegades de gos mitjançant l'educació, i el suport a les víctimes de mossegades.

El programa Be a Tree està disponible a tot Nord Amèrica i arreu del món. Aproximadament 500.000 nens s'han beneficiat de les lliçons apreses en el programa. Els presentadors poden ser educadors canins, educadors humans, cuidadors de mascotes, veterinaris, professors, i altres professionals interessats en la seguretat infantil.

Aquest programa a rebut el suport d'organitzacions veterinàries com:

El missatge principal de la presentació és "Sigues un arbre" si un gos desconegut s'apropa a tu o si qualsevol gos es mostra massa nerviós o et fa sentir incòmode.

En aquest vídeo podreu veure part d'una presentació del programa per Ruth Smiler en una escola.

(si no veieu el vídeo, clickeu aquí)

Material complementari per a penjar a les aules, a casa, etc... i recordar als nens l'actitud correcte que han de mostrar quan es troben amb un gos desconegut o molt nerviós i conceptes bàsics de llenguatge corporal caní que els ajudaran a prevenir situacions de risc de ser mossegats.

Per més informació:

Informació sobre prevenció de mossegades de gos, suport a les víctimes, programes escolars, etc...: www.doggonesafe.com i www.be-a-tree.com

Si esteu interessats en dur a terme activitats com aquestes a escoles, esbarjos, associacions, etc.. podeu contactar amb mi:

via mail o per telèfon clickant aquí.

Origen del gos

2010-06-29T01:38:00.000-07:00

Com ja sabreu d'altres posts que he escrit, soc fan del biòleg "boig" (amb tot el respecte del món, ja m'agradaria a mi està tant boja com ell...) del Raymond Coppinger. Fa uns dies vaig descobrir que el van entrevistar en un documental titulat "Los perros que cambiaron el mundo: Los orígenes del perro", emès al Canal Odisea. Us deixo dos vídeos d'aquest documental interessantíssims i molt amens sobre aquestes noves teories de l'origen del gos (que cada cop estan més esteses i consensuades entre els etòlegs i especialistes).

La setmana que ve, un cop alliberada dels exàmens de la carrera de veterinària, prometo escriure un bon posts sobre nens i gossos, que ja fa temps que em ronda pel cap.

Espero que us agradin!

Els humans van domesticar al llop? o va ser el llop qui evolucionà a gos?

Experiment Belayev: selecció indirecte de la docilitat mitjançant la distància de fuga

Veterinaris qüestionen els mètodes de "Malas Pulgas"

2010-06-21T06:47:00.000-07:00

Us deixo un article publicat a elPeriodico.cat. Ja era hora de que els companys de la facultat es posessin ferms i denunciesin aquest fenomen televisiu, que tant està perjudicant a gossos i persones que conviuen amb ells.

Diumenge 20 de juny del 2010

EL PERIÓDICO
BARCELONA

Veterinaris i etòlegs experts han denunciat en un comunicat que programes com El encantador de perros i Malas pulgas, tots dos de la cadena Cuatro, divulguen tècniques «mancades de base científica», que poden comportar «seriosos perills» tant per als animals com per als propietaris, especialment els nens.

El Grup d'Etologia Clínica (Gretca) de l'Associació de Veterinaris Espanyols de Petits Animals (AVEPA) i de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha indicat que els problemes de conducta de les mascotes han de ser tractats basant-se en diagnòstics i no «en visions simplistes de les relacions de dominació-submissió», tal com mostren aquests dos programes.

En la majoria dels casos presentats a Malas pulgas, i sigui quin sigui el problema principal, encara que inicialment no sigui d'agressivitat, es planteja com a diagnòstic, segons els experts, la falta de lideratge de la família respecte al gos, una «visió simplista» que va ser desestimada per la comunitat científica fa molt temps. També afirmen que recomanar l'ús de tècniques basades «en el càstig, l'autoritat o l'agressió» suposa «un augment» del risc d'atac als seus propietaris.

El mes de març passat, el col·lectiu d'experts va enviar a la cadena Cuatro una carta informativa expressant la seva opinió. De la mateixa manera, la privada va declinar aquest mateix divendres fer cap comentari sobre aquest tema.

Per acabar, us deixo una molt bona paròdia que van fer al programa "Sé lo que hicisteis". Realment és una molt bona crítica al programa "Malas Pulgas" i al mètode d'aquests suposats "experts en comportament caní".

Comportament del gat, el gran desconegut

2010-06-07T15:20:00.000-07:00

Molts de vosaltres haureu sentit a dir allò de que "els gats són traïdors". I no pas a persones a qui no els hi agradin els animals... solen ser persones que conviuen amb altres animals, com gossos, i fins i tot amb gats.

Doncs bé, tot i que mai he viscut amb un gat, estava convençuda de que aquests "refranys" populars no podien ser certs. La traïció, com la venjança, són emocions purament humanes.

Tampoc em va convèncer cap de les teories de la majoria de llibres que em pintaven al gat com a un "ésser solitari, territorial, asocial"... Davant de casa meva hi ha una colònia de com a mínim 15 gats. Com pot ser que un animal asocial convisqui, sense cap mena d'obligació, envoltat de més de 15 congèneres?

No només això, si busco què han dit sobre els gats pensadors, escriptors... al llarg del temps, em trobo amb coses com que:

El gato vive solo. No necesita sociedad alguna. Sólo obedece cuando quiere, o simula dormir para observar mejor y araña todo cuanto puede arañar (François-René de Chateaubriand)

Me gustaría que mi escritura fuera tan misteriosa como un gato (Edgar Allan Poe)

Los gatos son incomprendidos porque no se dignan explicarse: son enigmáticos únicamente para quien ignora la potencia expresiva del mutismo (Paul Morand)

Solitaris, misteriosos, incompresos... realment són així els gats? La meva intuïció em deia que no podia ser tot tant negre...

Així que, quan vaig veure que Sarah Ellis vindria a Barcelona a oferir un seminari sobre comportament felí em vaig inscriure immediatament.

I l'experiència no m'ha defraudat gens... al contrari, no només he pogut trencar amb molts mites erronis que envolten els gats, sinó que he començat a entendre la seva forma de comunicar-se i de veure el món. I estic feliç per que la meva intuïció no m'ha fallat... els gats són molt més que un misteri.

El seminari "Feline Harmony in the home" es va celebrar al Col·legi de Veterinaris de Barcelona. La Dr Sarah Ellis està diplomada com a terapeuta del comportament d'animals de companyia per la Universitat de Southampton (UK). En la seva especialització en el comportament felí, destaquen algunes de les seves publicacions recents:

Ellis, S. & Wells, D. L. (2010). The influence of olfactory stimulation on the behaviour of cats housed in a rescue shelter. Applied Animal Behaviour Science, 123(1-2), 56-62.

Ellis, S. (2009). Environmental enrichment: Practical strategies for improving animal welfare. Journal of Feline Medicine and Surgery, 11, 901-912.

Durant el seminari, no només vam tractar sobre la conducta natural del gat domèstic, sinó també sobre problemes freqüents que es presenten a casa, com l'eliminació inadequada i l'agressivitat, i com tractar-los.

I, el que més em va agradar, va ser la part en que vam parlar sobre el llenguatge corporal dels gats i com reconèixer els seus estats d'ànim (si vol que l'acaricis, o per contra, es sent intimidat i prefereix que el deixis sol...). Crec que per culpa de la mala interpretació del seu llenguatge els gats s'han guanyat aquesta "fama" de traïdors... la majoria de persones "pensem amb gos"... i els gats, tot i tenir moltes parts del seu llenguatge que personalment crec que són iguals (com les senyals de calma), n'hi ha d'altres que disten bastant de la dels gossos, i és aquí on ens equivoquem.

En fi, que ha estat un seminari interessantíssim (un 10 com sempre als organitzadors), sobre un tema (el comportament felí) del qual se'n saben molt poques coses. Fa anys també es sabien molt poques coses dels gossos, i ara hi ha professionals que viuen expclusivament de conèixer el seu comportament. Qui sap si d'aquí uns anys passarà el mateix amb els gats... El que segur us puc dir, és que sens dubte no serà la última vegada que tracti amb aquesta espècie "sibil·lina"...

De todas las criaturas divinas, existe sólo una que no pueda ser esclava de la cadena. Esa criatura es el gato. Si el hombre pudiera cruzarse con el gato esto mejoraría al hombre, pero deterioraría al gato (Mark Twain).

I per acabar amb una miqueta d'humor, us deixo uns dibuixos divertidíssims sobre un gat. Estic convençuda de que el creador d'aquest cómic és un propietari orgullós de gat (i posaria la mà al foc, que també ho és de gos).

Cómo entrenar a tu dragón

2010-05-31T07:48:00.000-07:00

Us deixo una recomanació cinèfila per esperar la propera publicació que faré en el blog, sobre com prevenir les mossegades de gos, especialment en nens, que estic preparant.

Si em diguessin que recomanes un ensinistrador mediàtic, sens dubte recomanaria a l'Hipo, el jove protagonista de la pel·lícula "Cómo entrenar a tu dragón". I una recomanació que m'agradaria fer a tothom, especialment als pares amb nens, és que els divendres, quan us demanin veure "el programa dels gossos" (Malas pulgas), en comptes de deixar que vegin el programa, els porteu al cine o els hi poseu el dvd d'aquesta pel·lícula. En el proper article aprofundiré sobre per què els gossos mosseguen sobretot als nens, i el paper que tenen programes com el de Malas Pulgas. Mentrestant, l'Hipo i el drac Desdentao us faran una classe magistral sobre el que significa el companyerisme, l'empatia, i el respecte als animals, conceptes que tots els propietaris de gossos (i per que no, tots els ensinistradors) hauríen de conèixer.

Si no pots veure el video, clicka aquí

Primers Auxilis per a Gossos

2010-05-03T08:56:00.000-07:00

Arriba l'estiu... i amb ell les ganes de sortir a passejar, de fer caminades per la muntanya, d'anar amb bicicleta, a la costa... i com no, el nostre company de quatre potes també s'hi apunta. Marxar a fer excursions amb el nostre gos és genial, però en algun moment ens podem trobar amb problemes i estar lluny d'un veterinari. És per aquest motiu que intentaré explicar-vos quatre conceptes bàsics per saber que fer en aquestes situacions i guanyar temps de camí al veterinari. Desitjo que aquesta guia de primers auxilis us sigui útil, i espero que no la tingueu que fer servir mai, però que el dia que us sigui necessari, tingueu les eines per saber com actuar correctament.

FARMACIOLA:

què hem de portar a la motxilla quan anem d'excursió amb el nostre gos

Gasses estèrils
Antisèptics: povidona iodada
Guants de làtex estèrils
Esparadrap hipoalergènic
Aigua oxigenada
Compresses
Venes compressores
Metilprednisolona injectable (marca comercial: Urbason)
Termòmetre digital pediàtric
Tissores i pinces
Morrió
Telèfon d'urgències del teu veterinari. En el cas de sortir de viatge amb el gos, informar-se sobre veterinaris de la zona amb serveis d'urgències.

COM SABER SI ES TRACTA D'UNA EMERGÈNCIA MÈDICA

La millor manera per reconèixer i respondre a una emergència és saber quins són els paràmetres normals del teu gos per saber reconèixer les anormalitats. No obstant, si no estàs segur de la situació, truca sempre al teu veterinari. Moltes situacions greus es podrien prevenir si el portéssim d’hora al veterinari.

Avaluació del gos:

Situació: observació ràpida del cos de l’animal, postura, presència d’orina i femtes, sang..
Vies respiratòries: estan obertes o hi ha algun tipus d'obstrucció?
Respiració: l’animal està respirant?
Sang: l’animal està sagnant?
Circulació: hi ha pols i s’escolten els batecs del cor?
Coneixement: l’animal està alerta, despert, desorientat, inconscient...?

Freqüència respiratòria:

Amb el gos dret o estirat, observar el nombre de vegades que el pit s’eixampla en 1 minut.

Atenció!: quan un gos inhala aire s’expandeix el pit (caixa toràcica). L’expansió de l’abdomen (panxa) pot ser indicatiu d’un problema. La respiració s’ha de poder realitzar sense esforços.

Valors normals:

10 – 30 respiracions per minut
Si el gos està pantejant, sobre unes 200 respiracions per minut

Vies respiratòries:

És important comprovar que la via per on entra l’aire als pulmons (boca, gola i tràquea) no està obstruïda. Per fer-ho, seguirem els següents passos:

intentar estirar l’animal a terra
suaument, inclinarem el coll una mica enrere per estendre el coll i cap
estirarem la llengua recte cap a l’exterior de la boca (utilitzar gasses per traccionar la llengua si no es pot degut a la viscositat)
si l’animal està inconscient, podem inten tar eliminar material estrany com vòmit de la boca. Anar em compte, NO podem empènyer aquest material estrany cap a l’interior de la gola!

Si en algun moment observem que el gos no respira i està inconscient:

Gossos petits i cadells: tancar i segellar amb les mans la boca del gos, i amb la nostra boca cobrir tot el musell i exhalar aire. En gossos grossos, fem la mateixa operació però exhalem l’aire únicament pel nas. Hem d’observar com s’expandeix el tòrax.
Si després de 4 o 5 respiracions l’animal continua sense respirar, o ho fa d’una forma poc profunda, continuem la respiració assistida fins arribar a l’hospital amb màxima urgència.

Freqüència cardíaca i pols:

Valors normals:

Cadells menors d'1 any: 120 - 160 batecs/minut
Gossos petits < 15kg: 100 - 140 batects/minut
Gossos grans > 15kg: 60 – 100 batecs/minut

On escoltar-la?

Podem escoltar el batec del cor a l’altura de projecció del colze en el pit. La pressió exercida ha de ser lleugera.
Pols: podem sentir-lo a l’interior de la cuixa, utilitzant el dit índex i el del mig.

Darrera el canell (carp) utilitzant els 2 dits.

Si en algun moment observem que el gos no respira, està inconscient i no té pols:

S'ha d'iniciar la reanimació cardiopulmonar. La reanimació cardiopulmonar és una tècnica complexa que requereix haver-la aprés i practicat anteriorment de manera correcta. Recomano aprofundir sobre el tema.

Temperatura:

Usar un termòmetre digital. Lubricar-lo i introduir-lo al recte el temps necessari fins que el termòmetre piti.

Valors normals: Entre 37.7 ºC i 39.1ºC. Una temperatura major o inferior és una emergència i cal ser atès per un veterinari.

CASOS MÉS FREQÜENTS QUE REQUEREIXEN PRIMERS AUXILIS EN VETERINÀRIA

Cop de calor (hipertèrmia)

Sobreescalfament corporal que sol ocórrer els mesos de primavera i estiu.

Signes clínics:

Temperatura corporal igual o superior a 40ºC
Panteig excessiu o dificultat per respirar
Freqüència cardíaca i respiratòria augmentades
Salivació
Depressió, estupor (actuen com si anessin beguts), convulsions, coma.

Causes:

Races braquicèfales: bull dogs, boxers...
Deixar el gos dins del cotxe en un pàrking
Exercici en èpoques de calor i humitat

Què fer:

Treu ràpidament el gos del lloc on faci calor i el porta'l a un de fresc
Pren la temperatura corporal amb el termòmetre
Ruixa aigua freda duran 1 – 2 minuts i torna a prendre la temperatura (l'aigua ha d'estar fresca, no glaçada, per no crear un canvi massa brusc de temperatura).
Aplica tovalloles banyades amb aigua pel coll, cap, potes, pit i abdomen

Atenció!: l’objectiu és fer disminuir la temperatura corporal a 39.5ºC en els primers 10-15 minuts. Un cop aconseguim arribar a 39.5ºC, hem de parar el procés de refredament, ja que la temperatura corporal continuarà disminuint i podria arribar a ser perillós.

Porta l’animal immediatament al veterinari, tot i haver reduït la temperatura a 39.5ºC, ja que la hipertèrmia pot tenir altres conseqüències greus.

Reaccions al·lèrgiques a picades d’insectes

Signes clínics:

Dificultat per respirar
Inflamació d'arees concretes (sobretot al cap i voltant del musell) i/o aparició de petites inflamacions arreu del cos.
Dolor, picor, el gos es vol llepar una zona concreta del cos...
Vòmits, protuberàncies vermelloses arreu del cos...

Què fer:

Si el gos té la cara i/o coll inflats, comprova les vies respiratòries i la respiració
Administra metilprednisolona si la reacció prolifera i estàs lluny del veterinari
Ves ràpidament al veterinari

Com administrar la metilprednisolona:

La metilprednisolona (Urbason) és un glucocorticoid. Per aconseguir-lo necessitarem que el nostre veterinari ens faci una recepta.

A la farmàcia podem trobar varies formulacions injectables, de 8, 20 i 40 mg. La dosis recomanable és de 1 mg per kg de pes viu de l'animal. És a dir, si el gos pesa 20kg, administrarem tota l'ampolleta de 20mg.

No obstant, diverses fonts parlen que en casos de reaccions d'hipersensibilitat podem arribar a multiplicar la dosis x4. Per fer-ho senzill, en una d'aquestes situacions, "val més que en sobri que no pas que en falti". D'aquesta manera, si tenim un gos de 30 kg, administrarem tota l'ampolleta de 40 mg sense por (podem tenir un marge d'uns 10 mg).

Via d'administració:

Intravenós (iv): en casos en que la vida de l'animal estigui compromesa (l'animal no pot respirar a causa de la inflamació de la laringe, llengua...). Malauradament, la majoria de propietaris els hi costa moltíssim administrar un medicament per aquesta via, i més quan la situació és d'urgència on els nervis juguen una mala passada a tothom.
Intramuscular (im): és una via molt més senzilla que la iv, i la que recomano utilitzar si ens trobem en una d'aquestes situacions on necessitem actuar per que el veterinari ens cau lluny. Agafarem la pota posterior del gos, farem una línia imaginaria que talli la pota en dues meitats, i al mig de la meitat més posterior és on aplicarem la injecció. L'inclinació de l'agulla ha de ser d'uns 45º.

Reaccions al·lèrgiques/urticants per eruga processionària

Signes clínics:

nàusees i vòmits
Baveig, edema a la llengua (llengua inflada)
Freqüències respiratòries i cardíaques augmentades
Increment de la temperatura corporal
Cianosis de la llengua (llengua de color blau...), poden haver-hi presència de pàpules

Què fer:

Comprova les vies respiratòries i la respiració
Administra metilprednisolona si la reacció prolifera i et trobes lluny del veterinari.
Ves ràpidament al veterinari: molt important, ja que les lesions d'aquestes erugues són molt greus i l'animal haurà de ser tractat el més aviat possible.

Atenció!: si toquem la zona afectada, podem patir una reacció d'hipersensibilitat secundària, que es manifesta com erupcions cutànies amb picor. En aquest cas és important utilitzar guants.

Mossegades de serps

A Catalunya trobem dos tipus de serps verinoses: els escurçons i les colobres.

Signes clínics:

en la majoria de casos es pot veure fàcilment la mossegada
dolor, tumefacció, debilitat...

Què fer:

Allunya ràpidament el gos de la serp. Les serps ferides o acorralades poden mossegar múltiples vegades.
Calma el gos, ja que el moviment farà distribuir millor el verí. Si la mossegada està al voltant del cap o del coll, treu-li el collar
Identifica o atrapa la serp (sempre hi quant ho puguis fer d'una forma segura).
Immobilitza l'extremitat afectada, i mantén-la baixa per dificultar l'expansió del verí
Si no hi ha signes d'enverinament, porta l'animal ràpidament al veterinari
Si hi ha signes d'enverinament, aplica una banda constrictora si la mossegada està en una extremitat. La banda constrictora ha de ser d'uns 2-3 cm d'ampla, i ha d'aplicar-se a uns 5-10 cm per sobre de la mossegada. Ha d'estar lo suficientment fluixa com per deixar passar un dit entre la banda i la pell. NO apliquis la banda constrictora si han passat més de 30 minuts des de la mossegada. NO retiris la banda constrictora fins que l'examini un veterinari. Atenció!: valora freqüentment si l'animal té pols a l'extrem de l'extremitat (per sota la banda), i afluixa-la si és necessari per mantenir la circulació
Neteja la mossegada (a poder ser amb aigua i sabó) i aplica-hi antisèptic.
Controla constanment les vies aèrees, respiració i cirucilació, i porta ràpidament el gos al veterinari més proper

Intoxicacions per enverinament

Signes clínics:
Poden ser molt variables en funció del tipus de tòxic que hagi ingerit.

Desorientació, letàrgia, convulsions...
Orina amb sang, vòmits, diarrea...

Atenció!: els signes clínics poden aparèixer hores i fins i tot dies després d'haver ingerit un tòxic.

Què fer:

Atenció!: Actuarem només en el cas que acabem de veure com el gos s'acaba d'empassar un esquer. Si no ho hem vist directament i tenim la sospita, ràpidament anirem al veterinari.

Provoca el vòmit, amb xarop d'ipecacuana o aigua oxigenada
Atenció!: en cas que el tòxic ingerit sigui un agent corrosiu (lleixius, àcids....) NO provocarem mai el vòmit!
Acudeix inmediatament al veterinari, encara que hagem aconseguit que l'animal hagi vomitat.

Si estem en un bosc, parc, etc... i podem trobar l'esquer que han utilitzat per enverinar, és important recollir-lo per portar-lo a analitzar, i saber de quin tòxic es tracta , ja que això ajudarà al veterinari a poder curar el gos (i poder emprendre les accions legals corresponents).

Distensió i torsió d’estómac

Freqüent en gossos amb el tòrax (pit) gran i profund (Dogos, PAs, Retrievers, Basset Hound...). La dilatació gàstrica es produeix per una acumulació d’aire o menjar a l’estómac. La torsió empitjora aquesta condició (l’estómac volta sobre si mateix, tallant l’aport sanguini). Conèixer els símptomes d’aquesta urgència és vital, ja que el seu pronòstic depèn de lo ràpida que sigui la intervenció veterinària.

Signes clínics:

Solen aparèixer unes hores després de menjar
Baveig, salivació
Abdomen distès (panxa inflada)
Nàusees, ganes de vomitar sense arribar-se a produir el vòmit
Letàrgia, apatia..
Shock
Si observem aquests símptomes, és vital portar l’animal el més ràpid possible a l’hospital veterinari, on li practicaran la cirurgia necessària.

La prevenció és la millor opció en aquests casos:

Alimenta el gos donant moltes tomes de menjar al dia, no només una, o utilitzant joguines tipus Kong.
No li facis fer exercici o juguis amb ell fins que hagi passat 1 hora després d’un àpat
No li donis grans volums d’aigua d’un sol cop, i menys després d’haver fet exercici o menjar.

Cremades

Les cremades severes poden provocar shock, risc d’infecció i potencialment la mort.

Què fer:

Comprova les constants vitals en cas de cremades profundes o molt extenses pel cos
Aplica aigua freda com més aviat millor a la cremada. L’aigua freda disminueix el dolor i la penetració de la cremada a l’interior dels teixit
Si hi ha varies parts del cos cremades, NO submergeixis el gos en un bany d’aigua freda. Això podria fer disminuir la temperatura corporal del gos i provocar-li un shock. Per contra, aplica aigua freda directament a les àrees cremades, o utilitza compreses mullades
Cobreix la cremada amb un drap net humit o una gasa antiadherent, per mantenir la zona neta, i porta'l inmediatament al veterinari

Atenció!: NO apliquis cap pomada, oli, unguent, etc... a la cremada!

Ingestió d’objectes punxants/tallants (hams de pesca, agulles...)

Què fer un cop ha ingerit algun d'aquests cossos estranys?

Dona-li substàncies molt riques en fibra:

truita o remenat d’espàrrecs verds, herbes, etc...

per via oral. Els espàrrecs, un cop a l'estómac, s'envolicaran amb l'ham i faran una capa protectora que permetrà a l'intestí expulsar l'ham sense clavar-se'l. No es tracta d'una urgència, però cal portar el gos al veterinari pel control del trànsit intestinal per RX.

Atenció!: en el cas d’hams de pesca, si observes el fil que surt per la boca, NO tractis d’estirar-lo cap a fora mai! Al contrari, és preferible que tallis el fil arran de la boca per a que no es pugui enganxar amb res i lesionar el tracte digestiu.

Bibliografia i referències

American Red Cross. (2008) Dog First Aid. Ed. StayWell

Bruchim Y, Ranen E, Saragusty J, Aroch I. (2005) Severe tongue necrosis associated with pine processionary moth (Taumetopoea wilkinsoni) ingestion in three dogs. Toxicon 45(4):443-7

Plumb D.C. (1999) Veterinary Drug Handbook. Ed PharmaVet Publishing

Wingfield W. E., Raffe M. R. (2005) UCI veterinaria Urgencias y cuidados intensivos. Multimedica

M'agradaria aclarir que el "truc" de la truita d'espàrrecs per tractar l'ingestió d'hams de pesca no és una broma, sinó una recomanació del veterinari Rafael Mendieta, de l'Hospital Veterinari de Palamós. El doctor Mendieta té molta experiència en patologies de l'aparell digestiu, i per la seva localització a la costa brava, un gran nombre de pacients que han ingerit hams. Tal i com ens va comentar Mendieta en el seminari que vaig assistir, utilitzant la "tècnica dels espàrrecs" s'ha estalviat de fer moltíssimes cirurgies. Com que jo soc de les que penso que el quirofen, com més lluny millor, em va agradar moltíssim aquesta tècnica i per aquest motiu la difonc.

Multada amb 1.125 euros una tarragonina per passejar el seu gos per la platja

2010-04-22T00:13:00.000-07:00

ECODIARIO

21/04/2010 - 16:34

Tarragona (Tarragonès), 21 abr. (EFE).- L'Ajuntament de Tarragona ha sancionat amb 1.125 euros una jove de Tarragona per passejar per la platja el seu gos el 5 de setembre passat, un dia plujós en què la zona estava deserta.

Fonts municipals han confirmat la sanció, que respon a una infracció de l'ordenança general de convivència i ús dels espais públics de Tarragona, aprovada en el ple municipal el 8 de juny del 2005, amb el govern de CiU i PP.

La normativa especifica que, durant el període comprès entre l'1 d'abril i el 15 d'octubre, "queda prohibida la presència d'animals domèstics i de companyia a la platja, a excepció dels gossos guia", i que l'incompliment d'aquesta ordenança es considerarà una falta greu.

L'ordenança sí que permet als propietaris dels gossos passejar-los per la platja la resta de l'any, sempre que els portin lligats, amb morrió -quan calgui- i recullin els excrements o brutícia que puguin produir els animals.

La jove multada, Mireia Cortina, ha explicat que el dia que van succeir els fets, el 5 de setembre passat, estava passejant el seu cadell Bruna per la platja del Miracle perquè era un dia de pluja i la zona estava deserta.

Cortina ha lamentat que l'import de la sanció "representa la nòmina sencera d'un mes" i ha presentat un recurs per intentar rebaixar la seva quantia.

En aquest enllaç del Periodico, trobareu una carta del lector que Mireia Cortina va enviar el dia 21/04.

Bé, què voleu que us digui? Que vivim en un país d'hipocresies? Sí, d'acord, entenc que hi hagi gent a qui no li agradin els gossos que els hi molesti la seva presència a la platja. A mi també em molesta quan estic prenent el sol i em tiren una pilota de futbol a la cara, o em passa un nen corrents pel costat i em deixa la tovallola plena de sorra.

Entenc que hi hagi gent que pensi que els gossos només "caguen i es pixen" per la sorra, i que és molt "antihigiènic", i per aquest motiu no els vulguin a la platja. Jo també trobo antihigiènic seure a la sorra i trobar-me burilles de tabac al meu voltant, o quan m'estic banyant i em trobo compreses flotant a l'aigua, o bolquers, o quan els pares d'una criatura la fan pixar on trenquen les onades, a la vista de tothom. Discolpeu, la orina és igual en persones que en animals, i la m*rda és m*rda per tothom, vagin a 2 o 4 potes.

Em molesta sobretot la hipocresia. Es gasten diners en campanyes per no abandonar gossos, però llavors prohibeixen el seu accès a molts llocs on la gent va de vacances (platges, hotels, restaurants...) i a sobre, pel simple fet de passejar, et pot caure una multa que suposi la nòmina d'un mes de treball, com el cas de la Mireia Cortina. Ho sento, però ho trobo delirant.

Sóc la primera que exigeix que es sensionin i es multin els actes de incivisme, com no recollir les caques, o anar amb el gos deslligat en zones com parcs infantils etc... però a canvi, també exigeixo el dret d'anar amb el meu gos a tot arreu, sempre hi quant es comporti d'una manera "cívica". Si un gos a la platja no molesta la gent que té al voltant, ni hi fa les seves necessitats, ni té cap comportament inapropiat, per quin motiu no hi pot anar? És un dret del propietari poder portar el seu animal amb ell! Per que ha d'estar prohibit això, i no en canvi la gent que juga a pilota? A mi em molesten! QUE HO PROHIBEIXIN! Que prohibeixin fumar a la platja per les burilles, menjar a la platja per les llaunes que deixen tirades! Que prohibeixin anar a la platja als nens que encara porten bolquers, jo no em vull trobar bolquers flotant a l'aigua!

Per què educar o multar les infraccions, quan directament es pot prohibir? És molt més fàcil! Per què tinc que tolerar jo coses que em molesten, si els altres directament poden prohibir-me el dret d'anar amb el meu gos a la platja?

Si mireu com està el tema, que els propietaris de gossos estem tant acostumats a les prohibicions i restriccions, que molts de nosaltres ens conformaríem amb zones "platges-can" on poguessim anar amb el nostre gos sense por de molestar a ningú, encara que haguéssim d'estar més incòmodes nosaltres o haver de fer més quilòmetres per anar-hi. Però no, directament prohibim, i no donem cap altre opció. I si els abandonaments d'animals augmenten els mesos de vacances ja ens gastarem els diners fent anuncis de gossos atropellats, però no donant alternatives.

Aah! I per descomptat, llavors com bons ciutadans anem a sensar el gos i paguem a l'ajuntament el tant corresponent. I si ens posen un pipi-can a la ciutat (ja no dic al barri), ja podem estar agraïts!

Des del meu blog, tot el suport a Mireia Cortina. Avui has estat tú, però demà podem ser qualsevol de nosaltres. Malgrat els nostres gossos siguin més cívics que moltes persones.

Seminari "Evolución del Comportamiento y Cognición Canina" pel Dr. Raymond Coppinger

2010-04-12T08:38:00.000-07:00

El passat 10 i 11 d'abril vaig assistir al seminari "Evolución del Comportamiento y Cognición Canina" del Dr. Raymond Coppinger, autor entre d'altres del llibre "PERROS: una nueva interpretación sobre su origen comportamiento y evolución" que vaig aprofitar per recomanar-vos en un dels meus posts.

Raymond Coppinger és doctor en biologia per la Universitat de Massachusetts (EEUU), i professor de biologia a Hampshire College des de 1969. La seva tasca de docència i investigació es focalitza en el comportament animal, especialment en la dels cànids.

Els primers estudis professionals que Coppinger va realitzar va ser en gossos de trineu. Durant 12 anys va participar en carreres com a musher, passant de conduïr un equip de 5 gossos a un de 16, guanyant nombroses carreres en el nord-est d'Estats Units. Els estudis que va realitzar investigaven la resposta d'aquests gossos de trineu a l'estrés degut a la retenció de calor durant la carrera, així com les necessitats energètiques de tibar del trineu i del conductor.

Com ja vaig comentar, Raymond Coppinger i la seva dona van fundar als EEUU "Livestock Guarding Dog Project" (projecte de gossos protectors de ramat) a Hampshire College, i actualment està treballant per millorar l'èxit de criadors i educadors de gossos d'assistència.

El seminari no em va defraudar. M'havia creat unes expectatives, coneixia les idees de Coppinger gràcies al seu llibre, i tenia en ment que durant el cap de setmana sentiria parlar a un biòleg, no a un educador caní. El treball que Coppinger presentà en aquest seminari va ser bàsicament descriptiu: va narrar les seves experiències d'anys recorrent el món observant el comportament que tenen els gossos i com aquests han anat evolucionant al llarg dels anys sense massa influència dels humans.

Com a dada, es calcula que la població mundial de gossos que no són mascota (que no tenen amos però que tampoc estan abandonats) és d'uns 400 milions. Aquest científic s'ha dedicat a observar aquests gossos, a explicar amb fonaments genètics el per què són diferents dels llops, i a donar una nova visió de com aquests animals han anat evolucionant fins a convertir-se en els gossos que són ara.

Com a biòleg, no es dedica a modificar conductes dels animals; precisament el que li interessa són les seves conductes intrínseques, innates. D'això en vam estar parlant llargament el diumenge... de per què un border collie és un border collie, i es comporta diferent a un pointer o un retriever.

Crec que de vegades, els propietaris de gossos (i també molts educadors...) ens obsessionem amb intentar canviar conductes que, per sí mateixes, defineixen un gos: volem tenir un braco alemany "per que és fort, resistent i així podré sortir a córrer amb ell", però ens molesta que després s'allunyi de nosaltres i perdi el món de vista quan trobi un rastre... volem un golden retriever, "per que són bons amb els nens i pacients," però ens molesta que quan arribem a casa ens vingui a rebre amb una sabata de 100€ tota babejada a la boca... volem un border collie "per que són els millors fent agility", però no ens agrada que ens envolti i ens comenci a pastorar com si fóssim ovelles.... i així, podria estar escrivint, i escrivint... així doncs, què volem? potser que abans de reprimir al gos ens aclarim les idees les persones, no creieu?

Amb això, el que intento explicar, i crec que Coppinger també ho va intentar transmetre, és que els animals som el resultat d'una fórmula:

FENOTIP = GENOTIP + AMBIENT

És a dir, el que som és el resultat del nostre material genètic, que no podem canviar, i de l'ambient, que és constantment variable. Coppinger es va centrar en parlar bàsicament del genotip, per explicar-nos les diferències entre el comportament d'un grup de gossos (gossos pastors, per exemple) amb un altre (gossos protectors del ramat).

És interessant tenir això present a l'hora de treballar amb gossos, ja que coneixent els diferents patrons motors de cada grup pots adaptar millor l'ambient per a que el gos acabi realitzant allò que li demanes.
I és important tenir clar, a l'hora de buscar un gos, que si declinem l'opció d'adoptar-lo d'una gossera (per que tenim por que tingui problemes de conducta, o per que volem fer un treball determinat, etc...) per comprar-ne un de raça, i ens comencem a guiar per les "modes" i no pel sentit comú, podem acabar tenint a casa un gos que també tindrà problemes de comportament i fins i tot de salut, bé per que potser no li podem oferir una via per a mostrar els seus comportaments intrínsecs, bé per que físicament és el resultat de creuaments aberrants que han donat lloc a gossos que ni tant sols poden córrer 2 minuts sense ofegar-se...

La genètica, l'ambient, i com gestionem l'una i l'altre... com veieu, és un tema tant extens i tant interessant, que si intentés explicar tot el que hi ha escrit sobre el tema m'acabaria perdent entre àcids nucleics... només us animo a informar-vos sobre això, us torno a recomanar que us llegiu el llibre PERROS, de Coppinger, i que vosaltres mateixos arribeu a les vostres pròpies conclusions, com sempre pensant en el benestar dels gossos en general, i tenint molt clar que per molt que us diguin i us venguin, no hi ha al món cap gos millor que el vostre.

El vincle del treball

2010-03-29T02:05:00.000-07:00

Sempre he considerat que es poden donar, en general, dos tipus de relacions entre persones i gossos:

una relació de propietari - mascota, on el gos forma part de l'esnobisme del propietari, i tot i que aquest li proporciona tot el que un gos necessita (aliments, passejos, llar) ni el gos oferirà mai tot el que pot arribar a oferir, ni el propietari coneixerà tot el que un gos pot arribar a ser. No dic que qui consideri el gos com una mascota sigui un mal propietari, però sincerament crec que no es pot sentir identificat a l'escoltar alguna de les frases tòpiques com "la relació entre un gos i una persona és única".

Llavors existeix un altre tipus de relació... la de company - company. Quan consideres que el teu gos és una part indispensable del teu equip, del teu dia a dia, quan aprens a entendre'l i a treballar amb ell, el vincle que es genera sí que és veritablement únic i genuí. De fet, no hi ha cap altre relació igual en tota la biodiversitat.

Tothom qui hagi treballat amb gossos sap del que estic parlant. I quan dic "treballar", no necessàriament em refereixo a tasques difícils com detectar explosius, socórrer persones, tibar de trineus... un equip de treball pot ser aquell en que l'amo va a comprar el pa mentre el gos espera a la porta. Es tracta d'integrar el gos en el teu dia a dia, de que realment formi part de la teva vida. Us asseguro que és aleshores quan un gos us donarà tot el que és.

Com a exemple personal, he tingut la sort de poder fer mil i una històries amb el meu gos... des de treballar en un grup de rescat de persones desaparegudes, a treballs d'habilitats canines amb clicker, proves per a gos de teràpia, obediència... actualment estem treballant en la detecció i marcatge d'olors. He fet moltes coses amb el meu gos, i cada una ens ha unit una mica més.

No obstant, de les millors coses que he fet amb el meu gos és marxar amb ell de viatge. Anàvem amb una colla d'amics, i el meu gos era tan important com cadascú de nosaltres: si havíem d'anar a un restaurant, el Tuti venia amb nosaltres. Si havíem d'entrar a un museu, ens ho combinavem per a que no es quedés sol.

Tothom respectava les seves necessitats, i ell a canvi ens va fer viure moments increïbles i ens va donar a les vacances aquella "cosa" que només un gos et pot donar. Com veieu, hi ha moltes maneres de formar equip amb un gos.

Si sou encara dels que el considereu com una mascota, el meu consell és que "canvieu el xip": comenceu per ensenyar-li alguna coseta, per intentar entendre el que us està dient. Aneu a fer excursions, jugueu amb ell, observeu-lo, feu coses junts. Comenceu a conèixer-vos... mica en mica, com passa en qualsevol relació, intimareu i acabareu formant un altre equip inseparable.

Per acabar, us deixo el vídeo que m'ha servit de inspiració per a escriure aquest post. M'ha encantat com aquesta família integren les seves gossetes al seu dia a dia, formant equip, i respectant les seves necessitats i instints. Un exemple a seguir.

http://www.tv3.cat/videos/2795770

Curs de Gossos Detectors

2010-03-15T13:42:00.000-07:00

El 27-28 de febrer i 13-14 de maig vaig assistir al curs de Gossos Detectors impartit per Jaime Vidal (Santi), de Bluenitdogs. Durant el curs, de 32 hores de duració, s'adquireix la formació necessària per a poder ensinistrar gossos que busquin i detectin qualsevol olor (des de menta o cafè fins a estupefaents o explosius), així com també en la recerca de persones desaparegudes.

Jaime Vidal és educador caní i entrenador de gossos especialistes (detectors). En el seu currículum conten, entre d'altres:

Responsable de la preparació i entrenament dels gossos de rescat de la Unitat Canina Protecció Civil-Bombers de Rescat y Salvament de Martorelles.
Operatius de seguretat amb gossos detectors, en diversos tipus d'events: concerts (Paul Mc Cartney, Rolling Stones, Bruce Springsteen, etc...),. Forum Universal de les Cultures Barcelona 2004, Grans Premis Fórmula 1, etc...
Col·laboració en diferents estudis sobre gossos detectors de substàncies químiques, a més de col·laborar amb l'associació GEPTO (Grup d'estudi i Protecció de les tortugues) i el CRT de l'Albera (Centre de reproducció de les tortugues) en l'ensinistrament de gossos detectors de tortugues de terra.
Autor del llibre "Colores en el Viento", de Kns Ediciones.

Tenia ganes de poder fer aquest curs, i no m'ha decepcionat. El que he aprés no només és aplicable a l'ensinistrament professional de gossos detectors i de rescat, sinó també a l'hora de dissenyar jocs d'estimulació mental per a gossos amb problemes de comportament.

De la mà d'en Santi he après les diverses fases de l'ensinistrament de gossos detectors, des de la introducció de la olor fins al marcatge, i ho he pogut practicar tan amb el meu gos com amb d'altres.

En quan a l'apartat de rescat i salvament amb gossos, hem treballat amb un mètode diferent al que utilitzava quan estava al grup ERIE de recerca i rescat amb gossos de Creu Roja. Això m'ha permès conèixer un nou sistema d'ensinistrament i de treball, que comporta avantatges i inconvenients respecte al que jo utilitzava, i que em permet ampliar els meus coneixements i integrar els aspectes que més m'agraden de cada sistema per augmentar al màxim la probabilitat d'èxit de les recerques.

En definitiva, i com era d'esperar, un dels millors cursos del Santi, un gran ponent i defensor dels animals, però sobretot un grandíssim educador, i així ho demostra cada cop que el veig treballant amb un gos. Evidentment, és un altre ferm defensor de que els gossos de treball professional han de viure en una llar amb els seus propietaris i no en gàbies ni caneres, no només pel seu benestar, sinó com a part indispensable per a assegurar un treball de qualitat.

I per acabar, m'agradaria fer una última referència a en Santi; si avui dia escric aquest blog, és en una grandíssima part, gràcies a ell. Així que gràcies, sempre ho tindré present.

I ara... a començar a treballar!

A propòsit d'un gos cec...

2010-02-24T06:26:00.000-08:00

Avui m'agradaria difondre aquesta notícia que he llegit al diari "20 minutos" sobre Jacinto, un husky cec que ha permès al seu amo quedar segon a la Pirena, i fer una petita reflexió.

Lázaro Martínez y su perro ciego Jacinto, ¿quién guía a quién?

El catalán y sus perros fueron segundos en la última Pirena.

Jacinto tiene 5 años y se quedó ciego a los 2, aunque ha aprendido a suplir la carencia de visión con el resto de sentidos.

"No llevo a Jacinto porque me da pena, lo hago porque es un crack".

Foto L.M.

Considero aquest cas com un exemple per a totes les persones que tenim animals, especialment aquells amb problemes de salut. Malauradament massa sovint propietaris i veterinaris decideixen que un animal "deixi de patir" eutanasiant-lo: gossos geriàtrics, gossos amb càncer, gossos amb alguna invalidesa.... però realment sabem si estan patint? és ètic eutanasiar a un gos amb càncer amb ganes de jugar, de córrer, de menjar?
M'agradaria explicar-vos una experiència que vaig viure no fa gaire, i que em va fer reflexionar molt sobre aquest tema.

Fa poc estava fent les pràctiques obligatòries a l'hospital de veterinària de la UAB. Una de les visites va ser precisament una husky, ja iaiona, amb un tumor horrorós en una pota anterior. Feia temps que l'estaven tractant, ja havien descartat la cirurgia, però el tumor no parava de créixer i començava a tenir la pota en carn viva.
Els seus amos van començar a explicar-nos totes les cures que li feien, 3 cops al dia, de tot el braç. L'envenat que duia aquella gossa no el fa ni el millor veterinari traumatòleg del món, i li feien els seus mateixos amos per a mantenir les ferides en les millors condicions. Ens van explicar com ella ja si posava bé quan veia que "tocava l'hora de les cures".

Pot semblar que aquest animal estava patint. Molts altres propietaris ja li haurien "estalviat el dolor". No obstant, ells ens van deixar molt clar que no pensaven fer-li res a la gossa mentre tingués una vida digne i la veiessin feliç. Van dir clarament (després de la insinuació del veterinari d'eutanasiar-la) que mentre la gossa volgués jugar al parc amb altres gossos, demanés menjar a la taula, es posés de panxa enlaire quan volgués ser acariciada, i continués tenint ganes de viure, no es plantejarien mai sacrificar-la.
Em vaig emocionar.

Casualitats perverses de la vida, immediatament després d'aquesta visita va entrar un american staffordshire també "abuelete". Com que tinc especial predilecció per als "gossos potencialment perillosos", i més si ja són iaios, em vaig acotar per veure si li cridava l'atenció. Ell, al veurem, va venir corrents remenant la cua a saludar-me i em va fer una bona llepada a la galta. Mentre estava acariciant-lo em vaig adonar del que estava passant: aquell gos, que estava tant tranquil a la meva falda disfrutant de les carícies, estava apunt de ser sacrificat, per un tumor a la melsa. El seu amo no parava d'explicar lo fort i valent que havia estat el seu gos de jove. El gos, mentrestant, remenava la cua i demanava "mimitus" als estudiants que estavem allà. Em vaig començar a sentir malament, i el temps va començar a passar molt de pressa. En un moment, aquell "iaio bonachón" estava sobre la taula d'exploració. Quan van agafar-li la poteta, per clavar-li el catèter que el mataria, va començar a moure's com no havia fet abans, intentant escapar, com si intuís el que li anava a passar. No vaig aguantar, i vaig sortir de la consulta. Un gos ple de vida, acabava de ser assassinat amb justificació.

No ho veig just. Volem un gos per sentir-nos orgullosos d'ell, per que sigui guapo, fort, valent, per que vagi amb nosaltres a córrer i poder dir a la gent "és que no es cansa mai!". Volem un gos campió de bellesa, d'agility, de rescat, volem un gos que ens faci destacar, que ens obeeixi, que ens faci sentir importants. I quan li comencen a mancar les forces, quan el pèl ja no és tan brillant, quan se li comencen a caure les dents o se li comencen a enfosquir els ulls, quan el veterinari ens dóna una excusa, el llencem com si fos un cotxe vell. A éll, que ens ho ha donat tot sense demanar mai res, que ha aguantat les tibades d'orella dels nens, les pretensions dels seus propietaris, i que malgrat totes les coses que fem malfetes les persones ells sempre estan allà, remenant la cua, esperant que els miris.
Sincerament, em sembla molt injust.

Amb el que he explicat no pretenc ni molt menys donar lliçons a ningú. Simplement us explico una vivència, per a que a l'igual que jo vaig fer reflexioneu sobre aquestes coses. Cada dia hi ha més persones que aposten per als animals vells, els animals amb defectes, els animals que ningú vol, i que no es queden amb la versió d'un sol veterinari. Els veterinaris ens hem de preocupar de proporcionar la màxima qualitat de vida als animals, i l'eutanàsia hauria d'estar reservada a aquells animals que realment la necessiten. El sacrifici com una de les primeres opcions em sembla un acte de crueltat i mala praxis intolerable.

Per acabar, us deixo varies links que crec que són molt i molt interessants.

Cadires de rodes per a gossos:

La primera és d'una empresa que es dedica a fabricar cadires de rodes per a gossos. És d'Argentina, però envia els seus productes a Europa.

www.petwheels.com.ar

La segona ens explica com fabricar nosaltres mateixos una cadira de rodes, si els diners són un problema, de la manera més econòmica possible. Està tot tant ben explicat que fins i tot jo podria muntar-ho. A més, ve acompanyat de fotos i vídeos d'una gosseta que gràcies a l'enginy pot continuar fent passejos pel bosc.

http://www.taringa.net/posts/mascotas/1792291/Hacer-una-silla-de-ruedas-para-perros-%28con-perlitas%29.html

Gossos sords:

En aquesta web http://perrossordos.org hi he trobat bons consells per a gossos que no hi poden sentir, i fins i tot hi ha un apartat d'adopcions de gossos sords.

http://www.deafdogs.org és una web completíssima, amb molta informació sobre l'entrenament de gossos sords.

Gossos cecs:

Aquesta web: http://www.blinddogs.com és similar a l'anterior però tracta de gossos amb ceguesa. També hi ha un apartat de consells i adopcions.

Cuatro continua fent “show” del maltractament animal

2010-02-09T05:49:00.000-08:00

Escric aquest post amb la pell de gallina, així que espero que em perdoneu el punt d'exaltació dels meus comentaris.

Diumenge, de casualitat, vaig veure un trosset de Desafio Extremo, un programa de Cuatro en que el presentador, Jesús Calleja, viu aventures per tot el món intentant "sobreviure". Aquest cop era a Groenlàndia.

Jesús Calleja sempre m'havia semblat un tiu simpàtic, em feia gràcia veure com convertia en les seves narracions una pluja en un huracà, com volia fer creure que unes butllofes als peus eren terribles ferides insuportables, i com se li escapava en moltes ocasions el riure per sota el nas explicant totes aquestes aventures.

Aquest cop no em va fer gens ni mica de gràcia. Anava en un trineu tibat per gossos, intentant imitar l'estil de vida dels Inuits, una tribu esquimal que realment sobreviu a Groenlàndia. La cosa es va començar a complicar quan veig que Calleja comença a cridar als gossos i a fuetejar-los. Vaig intentar veure un tros més del programa, però no vaig poder, els gemecs dels gossos que rebien les fuetejades m'ho van impedir.

Avui, al programa Arucitys de 8tv, han mostrat més imatges d'aquest capítol, les que jo no vaig poder acabar de veure. En aquestes es veien com un gos quedava atrapat sota del trineu, com plorava i gemegava, i com Calleja el treu d'allà, amb un menyspreu intolerable, amb el gos que semblava mig mort.... i com començava a criticar-los, dient que aquells gossos eren com chihuahuas, que corrien menys que un 600... i evidentment, més fuetejades.

Aquestes imatges no han deixat indiferents a l'audiència, i Calleja a corregut a escriure en el seu blog un missatge per intentar "rentar-se la imatge". En aquest missatge diu:

El desafío en Groenlandia consistía en alcanzar el glaciar de Humboldt en trineo de perros como lo hacen los inuit (popularmente conocidos como esquimales), una forma de vida ancestral a punto de extinguirse. Nosotros hemos contado con veracidad cual es la convivencia de los inuit y sus perros (que por cierto quieren y respetan, porque dependen de ellos).

Em sembla perfecte, però a diferència dels Inuit, vostè senyor Calleja està participant en un show televisiu, la seva vida no penja d'un fil en cap moment, i em sembla totalment desafortunat que per continuar la farsa del seu programa s'hagi de veure com vostè fueteja i menysprea uns pobres gossos sense cap mena de necessitat.

Hi ha moltes maneres de tractar els gossos que tiben d'un trineu, i sinó que els hi preguntin als concursants de la Pirena, per exemple.

Yo soy el primer defensor de los animales. Tengo 4 en mi casa, se llaman: Bhutan (san molledo), Babu (pastor alemán), Dago (pastor alemán), y Jule (Bouvier de flanes). Dos de estos perros los adopte en la perrera municipal. Los quiero y los cuido, son una auténtica familia para mí.

Sincerament, senyor Calleja, no entenc com una persona que conviu amb 4 gossos pot tractar a uns altres de la manera com vostè ho va fer en el seu programa. I que consti, Desafio Extremo és un programa editat, no és en directe. És a dir que les imatges que ens mostren en el programa han estat seleccionades. No em vull ni imaginar el que podríem veure en les imatges que no es van emetre per televisió....

Creo que os ha causado impacto la escena en la que los perros se atascan bajo el trineo. Eso es habitual en el manejo de estos vehículos, los perros no sufren ningún daño. En cada ocasión salen del revoltijo debajo de la nieve que les acolcha y se incorporan a la manada sin más; ni heridas, ni rasguños, además los trineos están adaptados con un gran espacio debajo precisamente para eso, alojar los perros que se cuelen sin ningún riesgo para ellos.

He vist aquestes imatges, per que volia escriure aquest post amb coneixement de causa. Mentre el gos estava grinyolant atrapat a sota el trineu, vostè senyor Calleja estava fent broma sobre que semblaven chihuahuas en comptes de gossos de trineu. Aquell gos estava atrapat per una pota, i vosté sense cap mena d'escrúpols el comença a tibar com si s'hagués enganxat una branca en comptes de la pota d'un gos. Ho trobo totalment patètic, lamentable, em fa fàstic.

En cuanto al manejo del látigo, se hace de forma que el chasquido se produce en el aire, hacia la izquierda o derecha, para que sepan a donde dirigirse, según oigan el ruido, y delante de los perros nos poneos también con el látigo para que no echen a correr y perder el transporte.

Lamentablement té vostè senyor Calleja molt mala punteria, ja que va ser pels cops de fuet que rebien els gossos que vaig tindre que canviar de canal. I repeteixo, potser hauria d'intentar imitar als mushers de debó, els que no necessiten el fuet per a que els seus gossos corrint i vagin en la direcció que ells volen.

Es la realidad, que fielmente hemos contado Los perros inuit son una raza muy brava, semi-lobos, no se parecen a los perros que conviven con nosotros en nuestras casas, y por ello debes estar al tanto en el trato con ellos.

Li asseguro, senyor Calleja, que si jo soc el gos que queda atrapat a sota el trineu, i m'intenta treure de la manera com vostè ho fa, a la primera saccejada li engrapu una queixalada que li faria adonar-se de la realitat d'una vegada.

Per cert, senyor Calleja, en aquesta foto que de casualitat és la única que he trobat on es veu vostè amb els gossos, es pot observar clarament com es tracten de semi-llops indomesticables i molt diferents als que conviuen a casa nostre.

De todas formas os pido disculpas si algunos planos os han molestado. Intentaré corregir eso en el futuro, os lo aseguro.

Tantdebó ho corretgis, vosté i la seva cadena. De moment, Cuatro continúa fent apologia del maltractament animal en els seus programes. Només cal veure algun episodi del Encantador de Perros, on ja es recomanen fins i tot collars d'impulsos elèctrics en algun dels seus capítols. O "Bienvenidos a la tribu", un altre programa farsa on s'intenta fer creure que una família viurà amb nadius de tribus estranyes perdudes pel món, i per demostrar-ho es fan sacrificis d'animals en directe i coses per l'estil.

No veig cap necessitat ni trobo cap mena de gràcia ni ètica haver de maltractar o sacrificar animals per fer més creïble un show televisiu. Que les persones facin el circ que vulguin amb les seves vides a la tele, són lliures d'escollir. Que es faci circ amb animals, i el que és més, que es faci un show de la seva mort o de les males maneres en que els tracten certes persones, ho trobo indignant.

Pirena 2010: entrevista a Pep Parés

2010-01-25T01:25:00.000-08:00

Com cada any comença la Pirena, la prova esportiva amb gossos més reconeguda al nostre país. Us adjunto l'entrevista de la contraportada del Periódico a Pep Parés, director d'aquesta cursa, on parla sobre els seus inicis al múixing i sobre algunes normes "étiques" de la cursa que desconeixia fins ara, com per exemple que "insultar a un gos és motiu de desqualificació".

Els gossos nórdics han estat seleccionats al llarg de molts anys per córrer, i ho fan d'una forma única, inimitable per a la resta de races canines. Porten aquest treball a les venes, i ens semblin bé o malament aquestes curses, no hem d'oblidar que els gossos nórdics són corredors, a l'igual que els mastins són protectors del ramat, que els pointers són caçadors, que els retrievers són cobradors...

http://www.elperiodico.cat/DEFAULT.ASP?IDPUBLICACIO_PK=46&IDIOMA=CAT&IDNOTICIA_PK=681041&IDSECCIO_PK=1011&H=

Pep Parés: «Insultar un gos és motiu de desqualificació»

Ahir va començar la segona prova de trineus més important del món. Els seus protagonistes, els gossos; el seu espai, el Pirineu; la seva ànima, aquest actor aventurer.

Pep Parés. Foto: SERGIO LAINZ

JORDI TIÓ

Pep Parés (Sant Feliu de Codines, 1949), llicenciat en Història, actor, guionista i director teatral, va canviar l’escalfor dels aplaudiments per les muntanyes gèlides. Com a Capità Enciam (TV-3), ens va alliçonar als anys 90 sobre el medi ambient i la sostenibilitat al crit de: «Els petits canvis són poderosos». Ha complert dos dels seus somnis: recórrer amb els seus gossos i el trineu el mar de Norton, a Alaska, i consolidar Pirena. Però es continua emocionant cada cop que torna al teatre.

–¿Què veu quan mira un dels seus nou gossos nòrdics als ulls?
–La fidelitat que ens uneix, els grans moments viscuts i, sobretot, que mai em deixaran d’estimar.

–Doncs en segueix estimant un que ja no és d’aquest món.
–Es deia Txao. Era un gos llop alemany fantàstic que havia tingut el pare del meu sogre. L’hi havia regalat el comte de Lavern. Aquell animal em va despertar l’interès pels gossos nòrdics.

–Tant que se’n va comprar un.
–Uns veïns van tenir cadells d’a-laskan malamute. Vam anar amb els nens a veure’ls sabent que tornaríem amb un. I, és clar, li vam posar Txao. A partir d’aquí vaig començar a interessar-me per aquestes races, vaig buscar bibliografia, vaig arribar fins a Jack London i vaig descobrir les aventures en trineu. I vaig pensar: ‘¿Per què no al Pirineu?’.

–I caram si ho va fer. Pirena Gran Premi Advance compleix 20 anys convertida en la segona prova de trineus més important del món després de la Iditarod, que se celebra a Alaska.
–Bé, aquí no tenim els milers de quilòmetres que tenen allà, però sí que la nostra prova és més professional i té més repercussió en els mitjans de comunicació.

–Té conquistades les cadenes de televisió.
--La visualitat del nostre esport ha contribuït a l’èxit de Pirena, que cada any és capaç de reunir més de 10.000 persones en la festa final que fem a La Molina.

–Però no vol morir d’èxit. Per això no tots els que ho volen poden competir a la prova.
–Això la fa més especial. Hem apostat per la qualitat i no per la quantitat, tant en aspectes esportius com mediambientals. Si fóssim un monstre d’organització, no podríem anar a indrets màgics com Montgarri i Portainé.

–Paratges on es palpa l’aventura que segueix sent Pirena.
–Una sortida de sol al Pla de Beret, a Portainé, o un capvespre a l’Ariège és una cosa única, sobretot quan els gossos comencen a udolar de cop i es crea una atmosfera que et trasllada als orígens del món. Hi ha coses molt màgiques a Pirena, com l’esforç dels participants, gent que dedica la seva vida als gossos i al múixing (trineus).

–Els dos grans protagonistes d’a-questa aventura sobre la neu en què, per damunt de tot, preval el respecte i la cura pel gos.
–El simple fet d’insultar agressivament un gos pot ser motiu de desqualificació. Afortunadament, no hem hagut d’aplicar mai aquesta regla. És que, a més, seria impossible que a casa maltractessis els teus animals i després vinguessis a la Pirena i t’obeïssin amb bones paraules, perquè el gos no entendria res. La gent que participa en la carrera ha de tenir sempre un comportament extraordinari amb els gossos.

–I el veterinari és el qui mana.
–La seva paraula és sagrada. Si un gos no es troba en condicions de córrer, no corre. Els animals han de passar uns controls exhaustius. És una tasca fonamental que porten a terme quatre especialistes i 15 estudiants en pràctiques de diverses universitats.

–¿Què li diria a qui, veient aquests gossos tirant un trineu sobre la neu, pensa: ‘Pobre animal’?
–Doncs que aquests gossos viuen per córrer. És el que més desitgen. Quan són cadells ja veus quin val per a això i quin no. Jo tinc alguns gossos que per edat, tenen 9 i 10 anys, no els trec a córrer. Doncs la llauna que em donen quan veuen que me’n vaig amb els altres a entrenar. Si fos per ells, seguirien corrent.

–Fa dos anys es va suspendre la carrera per falta de neu. ¿Quan comença a mirar al cel?
–El meu pare era pagès i sempre em deia que no em dediqués a res que m’obligués a mirar al cel. Una mica més i... La neu que ens serveix és la que cau la setmana anterior a la carrera i la que ho fa durant la prova. Però la d’abans o després, en un país com aquest, pot desaparèixer ràpidament.

–Les nostres gosseres estan plenes.
–Per això fa cinc anys vam decidir que la festa de presentació a la platja de la Nova Icària també fos la de l’adopció. Fa dos anys es van adoptar un centenar de gossos, però no creiem en l’adopció a cop calent, instintiva, sinó que esperem quatre o cinc dies, perquè la gent s’ho pensi bé.

–Ha lluitat perquè el múixing sigui esport olímpic. ¿Se l’imagina a Barcelona 2022?
–No em costa imaginar-m’ho. És il·lusionant pensar que d’aquí 12 anys hi pot haver uns Jocs d’hivern que revitalitzin el Pirineu.

Per últim, us recomano un dels millors llibres sobre gossos que he llegit, es titula "PERROS: una nueva interpretación sobre su origen comportamiento y evolución", de Raymond i Lorna Coppinger. Són els creadors del projecte de gossos protectors del ramat, una idea innovadora que va introduir a gossos protectors del Vell Món a Nord Amèrica per protegir els ramats. Durant els últims deu anys Raymond ha treballat en el món dels gossos d'assistència amb l'objectiu de millorar els programes d'ensinistrament i d'enriquiment de les gosseres en les quals es desenvolupen els cadells.

Per que us acabeu de decidir a llegir-lo, us escriuré la dedicatòria que fan els autors, que em sembla francament emocionant.

Dedicamos este libro a ocho grandes perros y a Jane.

A Smoky, un perro de rehala de los poblados, que fue seleccionado para seguir a una bicicleta por el pueblo durante todo el dia.

A Robbie, un collie de granja que debe su nombre al héroe de la película Tres camaradas, porque por aquel entonces éramos tres. Le encantaba venir en el maletero de nuestro pickup pero tenía la desconcertante costumbre de gruñir cuando menos lo esperábamos a los agentes de tráfico en medio de los cruces.

A Sitka, casi una perra de trineo, con el mejor sentido del humor de todos los perros que hemos tenido y que ignoraba tranquilamente todas nuestras ambiciones tempranas de convertirnos en etólogos.

A Scrimshaw, una pequeña (bueno, enana) welsh corgi, que no tenía ningún sentido del humor pero a la que conseguimos adiestrar mediante el condicionamiento clásico para "ponerse cara a la pared", lo que divertía a los invitados que venían a cenar a casa.

A Scoter, una amistosa Chesapeake Bay retriever, que perseguía pelotas de béisbol y nos las traía a la mano (pero se negaba a distinguirlas de los puercoespines). Solía ser muy dulce excepto cuando teníamos que quitarle las espinas.

A Tsrna, una perra guardiana de ganado Sarplaninac, que cuando la llamabas parecía tener sólo dos conductas en su repertorio: podía mirarte o no mirarte.

A Lina, una perra guardiana de ovejas italiana, a la que pusimos ese nombre por la tía Angelina Gentile que, al enterarse de que le habíamos puesto su nombre a la perra italiana, estalló en llanto y exclamó: "¡Es lo más bonito que alguien ha hecho por mí!".

A Perro, un border collie que nos hacía difícil pensar que sólo era un perro.

A Jane, una border collie que nos recordaba constantemente que sólo era un perro.

Cesar Millan a South Park: una interpretació

2009-11-23T13:12:00.000-08:00

Avui m’agradaria presentar-vos d’una manera molt gràfica com una situació determinada es pot interpretar i malinterpretar, i quines conseqüències té cada versió per a la vida del gos i dels seus propietaris.

El següent vídeo és un fragment estret d’un episodi de “South Park” on apareix Cesar Millan intentant “educar” a un dels protagonistes de la sèrie.

(Si no pots veure el video, clicka sobre aquest enllaç)

He trobat molt interessant aquest vídeo per que reflexa bastant bé algunes realitats que passen a les famílies que tenen un gos, i com de fàcil és creure que són els altres que tenen el problema quan hi ha alguna cosa que no funciona. Parlaré del video, però m’agradaria que penséssiu que cada cop que em refereixo al protagonista, l’Èric, em puc està referint a un gos en aquesta situació.

Anàlisis de les escenes

Comencem pel final: l’últim fragment explica la majoria de problemes que té l’Èric. La mare de l’Èric té un buit (manca d’afecte, d’atenció, etc...) que intenta omplir amb l’atenció del seu fill. Tot i que ho fa sense cap mala intenció, inconscientment està ensenyant a l’Èric que tot el que ell li exigeixi ho aconseguirà, ho demani bé o malament. Qualsevol cosa val per cridar l’atenció. I l’Èric, com que no és tonto, aprèn que actuant d’una determinada manera la seva mare el deixarà en pau quan ell ho desitgi, o farà el que ell vulgui quan li demani. Una vida fàcil a la que qualsevol de nosaltres ens hi acostumaríem ràpidament.

Partim d’aquesta base: tenim l’Èric (o un gos) al qual, per diversos motius (per que no tenim temps suficient per estar amb ell, per que necessitem companyia, per que és “una monada”...) hem consentit i li hem ensenyat que és el nostre centre d’atenció. Arriba un punt en que la situació supera la mare de l’Èric i decideix posar-hi remei amb l’ajuda d’un professional. Aquest ràpidament culpa l’Èric de tots els problemes classificant-lo com a individu dominant. Omet tot lo anterior, els problemes d’atenció, la possible part de culpa que pot tenir la mare (propietaris), i ho engloba tot amb l’adjectiu “dominant”, en comptes del de "malcriat", responsabilitzant totalment l’Èric i exculpant el seu entorn.

Home, evidentment aquesta explicació alleuja la mare de l’Èric. Ella no té la culpa de res, i tot el que ha de fer és “curar” al seu fill d’aquesta malaltia que pateix, la “dominància”, que fa que es comporti de la manera que es comporta. Així doncs, comença a actuar com una dictadora. Tot el que abans consentia al seu fill ara li nega, no per que entén que el seu fill ha d’aprendre a respectar les coses, no per que entén que ha de millorar la comunicació amb el seu fill, sinó per que ha de demostrar que ella mana, que és superior a ell, que el domina.

I què fa qualsevol persona quan se li nega una cosa que creia que tenia el dret a posseir? Revelar-se. I què succeeix després? Que la mare, assessorada pel professional, el “sotmet” amb dolor. Cada cop que et reveles, et faré mal ("no razone con él, solo dominelo!).

Bé, quan arribem a aquest punt amb un gos, poden passar dues coses, que m’agrada molt com s’il·lustren en el vídeo.

Podem arribar a un estat on veiem que, fem el que fem (revelant-nos o intentant fer les coses bé) de totes maneres ens faran mal. Per lo tan ens rendim, ens és igual tot el que fem, només esperem “rebre” el menys possible. Aquest estat s’anomena indefensió apresa, un estat que ja va descriure el psicòleg Martin Seligman curiosament amb gossos sotmesos a descàrregues elèctriques. És el que, en el món de l’ensinistrament, molta gent confon amb “submissió”, i que tant bé il·lustra l’Eric quan se’n va a seure al costat de la seva mare al sofà.

Pot ser que, en comptes de reaccionar d’aquesta manera, decidim que aquesta situació no la podem aguantar, que és superior a nosaltres, i que hem de posar-hi remei o persistir en l’intent. L’Eric, tot i estimar la seva mare, decideix que la de matar, no veu cap més sortida que l’agressivitat a aquest conflicte (recordem que tot això començava per una mala comunicació mare-fill (gos-propietari) i un mal enfocament de les demandes d’atenció).

Aquesta decisió és encara més freqüent en els gossos, que no són capaços d’entendre el per què els estan castigant (cosa que els humans, en un principi, sí). Entre que ja hi ha una mala relació gos – propietari, i que el propietari no para de crear conflictes intentant “dominar” al seu gos, el gos es sent amenaçat fins a tal punt que opta per defensar-se d’una manera més “agressiva” que les anteriors per protegir-se.

El que un gos no pot fer (o almenys no s’ha demostrat), és el que li succeeix a l’Eric quan està a punt de matar la seva mare. Reflexiona sobre la seva vida, entén per que la seva mare el castigava i la perdona. Un gos no pot entendre que bordar per cridar l’atenció és dolent per que molesta als veïns i li posaran una denuncia al seu propietari. No canviarà la seva actitud reflexionant. Per tant, si ometem aquesta última seqüència amb l’Eric, ens quedaríem que el gos veu com a última escapatòria a la seva situació l’agressivitat.

Conclusió

Tot per voler englobar en un sol nom una sèrie de problemes. Tot per aquest adjectiu, “dominant”, que sembla que ens haguem tret de la màniga les persones per exculpar-nos quan tenim un problema amb el nostre gos. Realment creieu que el problema de l’Eric és la dominància? O és la suma de petits errors i falta de comunicació que dia a dia han augmentat el problema fins a crear una situació injusta per a tothom? Esteu disposats a començar un tractament maquiavèlic per obtenir com a resultat un gos sense personalitat, infeliç, desconfiat, igual que mostrava l’Eric al vídeo? O acceptareu la vostra part de responsabilitat i començareu a fer un treball conjunt amb el vostre gos, escoltant-lo, intentant entendre’l i ensenyant-li una altre manera de comportar-se. La decisió és vostra.

Reflexió final

Se que en tema de defensa i dret dels animals estem a 25 o 50 anys enrera respecte als humans. És lògic. 50 anys enrera no ens plantejàvem el mètode, sinó el resultat. Per les persones les coses han canviat, per a la majoria d’animals (i gossos) les coses segueixen igual.

El 1971 Stanley Kubrick rodava, per mi, la seva obra mestra, “La Naranja Mecánica”. Suposo que qui més qui menys coneix la trama de la pel·lícula, on l’Alex (un jove violent i totalment descontrolat) és sotmès al tractament Ludovico. Aquest tractament estava basat amb la psicologia conductual proposada pels psicòlegs John B. Watson y B.F. Skinner. Skinner argumentava que la modificació de la conducta (aprendre tècniques de recompensa sistemàtica i càstig) era la clau per a la societat ideal. El tractament Ludovico és la forma de modificació de conducta que els científics apliquen a l’Àlex, condicionant-lo a associar actes de violència amb malestar físic, prevenint-lo de ser violent. En altres paraules, priven l’Àlex de tota opció, el converteixen en una màquina.

D’aquest film, que tanta controvèrsia va generar a la seva època, ara fa 38 anys. Avui dia entenem que aquests mètodes són amorals i inhumans. Ho entenem si fem referència a les persones. Espero que no passin gaires més anys per entendre que també ho són quan els apliquem a un gos.

"Seminari de Teràpia Assistida amb Animals", amb Debra Buttram

2009-10-19T11:06:00.000-07:00

La setmana passada vaig tenir l'oportunitat d'ampliar la meva formació com a educadora canina realitzant un seminari de 3 dies sobre teràpies assistides amb animals, amb Debra Buttram, directora de Associazione Italiana Uso Cani d'Assistenza i embaixadora a Europa de Delta Society.

Fundada l'any 1977, Delta Society és una organització internacional de propietaris d'animals, voluntaris, terapeutes, educadors, veterinaris i altres professionals de la salut que té per objectiu:

Concienciar la societat dels efectes possitius que poden produïr els animals en la salut de les persones i el seu desenvolupament.
Reduïr les barreres que impedeixen la participació dels animals.
Ampliar el rol terapeutic dels animals en la cura de la salut humana i l'educació.
Entrenar guies i registrar equips "mascota-company" als Estats Units i a d'altres països.

El Pet Partners Program (programa mascota - company) forma a guies d'animals, i evalua els equips mascota - company mitjançant un procés sistemàtic per registrar els equips, que minimitzi el risc dels pacients que són visitats per aquets equips i que respecti la salut i el benestar dels animals que participen en el programa. La rao per la qual em vaig animar a assistir a aquest seminari és per formar-me en un treball dels que personalment opino que té més futur dins del món del treball amb gossos:

Activitats Assistides per Animals (AAA): es tracten d'activitats per motivar, educar, amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida. Es poden dur a terme en diferents ambients per professionals especialistes, voluntaris, associacions.... Per exemple, activitats a residències d'avis que involucrin la interacció amb el gos, com respatllar-lo, jugar amb ell, etc...

Teràpia Assistida amb Animals (AAT): promouen la millora de les funcions físiques, socials i emocionals de les persones. Es porten a terme per professionals especialitzats. Per exemple, un fisioterapeuta dissenya una taula d'exercicis adaptada a diferents intereccions amb l'animal, com acariciar-lo d'una determinada manera. Un logopeda pot treballar amb el seu pacient fent-li dir correctament diferents paraules com "seu", "dóna la pota" a les quals el gos respon, etc...

Els beneficis que aporten als humans (des d'adults a infants) aquestes activitats amb animals estan més que probats. Segons Ben Williams, escriptor americà, no hi ha cap psiquiatra al món com un cadell que et llepa la cara.

La corba d'extinció d'un comportament

2009-10-07T02:34:00.001-07:00

Amb el següent text intentaré explicar de la manera més entenedora possible el que considero que tot propietari d'un gos hauria de saber. Es tracta de com funciona "l'extinció d'un comportament", o com podem fer "desapendre" una conducta. És el procés que passen els gossos (i les persones) quan una cosa que esperen que passi no succeeix. Espero explicar-me clarament i que us serveixi per entendre millor al vostre gos.

Començant pel principi: com s'aprèn un comportament

Un comportament s’aprèn a base de reforçaments. És a dir, si faig un comportament que m’aporta un benefici, la probabilitat de que repeteixi aquest comportament augmenta.
Per contra, si faig un comportament que no m’aporta res, probablement no el tornaré a fer.

En l'esquema, on “I” és intensitat del comportament i “t” el temps, podem veure gràficament com evoluciona un comportament no reforçat.

Per exemple, si tiro una moneda a una màquina escurabutxaques per primera vegada i no em toca un premi, difícilment tornaré a jugar una altra vegada.

Un comportament no reforçat es realitzarà a una intensitat molt baixa i en poc temps desapareixerà.

Què passa si es reforça un comportament?

Imaginem una màquina de refrescs. Si tirem una moneda (comportament) obtenim un refresc (reforçament, premi). Per tant, aprenem a realitzar el comportament de “tirar una moneda” per obtenir el premi “refresc”.

Si posem un exemple caní, podem parlar del gos que aprèn a rascar la porta del balcó (comportament) per a que el seu amo li obri i pugui sortir a xafardejar (reforç).

Extinció d'un comportament: supressió del reforç possitiu

Què fem quan tirem una moneda a la màquina de refrescos i no surt el refresc? Depenen de la persona:

Premem el botó de devolució
Freguem la moneda i la tornem a tirar
Donem cops a la màquina, la sacsejem, fins i tot algú pot donar-li alguna puntada de peu
Etc....

El comportament “tirar una moneda” augmenta d’intensitat, per que no estem obtenint el “premi” que esperem.

Arribarà un moment (cercle vermell) en que ens cansarem de provar-ho i desistirem, i el comportament disminuirà d’intensitat fins a desaparèixer.

Si al dia següent tornem a tirar una moneda a aquella màquina i passa el mateix, amb el temps (i depenent de lo tossuts que siguem o de l'ho ben après que tinguem el comportament) deixarem de tirar la moneda a la màquina per que haurem entès que no funciona (el comportament ja no és útil)

Reforçament d'un comportament de més intensitat

Què passa si quan estem en la fase de “donar puntades a la màquina”... Bingo! Cau un refresc.

Doncs que la propera vegada que anem a aquella màquina, quan tirem una moneda i no passi res, automàticament ja estarem donant puntades de peu per que en altres ocasions ens ha donat resultat.

En aquesta situació, és molt més difícil entendre que la màquina no funciona, per que segons nosaltres ja “li hem pillat el truco”.

Per aquest motiu, quan es reforça un comportament amb més intensitat, la corba d’extinció augmenta, el cercle vermell quedarà més lluny (tardarem més a adonarnos que aquell comportament no ens aporta cap benefici).

Els fets que s’han descrit succeeixen exactament igual en el cas dels gossos.

Per exemple, un gos es queda sol en una habitació i comença a bordar. El seu amo va corrents cap a l’habitació i renya el gos. Si això es repeteix varies vegades, el gos aviat aprendrà que bordant aconsegueix que el seu amo el vagi a veure (és igual que sigui per renyar-lo, el que vol el gos és l’atenció del seu amo). En altres paraules, el gos "ensinistra" el seu amo.
Si a aquest gos de cop i volta deixem de prestar-li atenció quan borda, no entendrà per què no ve el seu amo i començarà a bordar amb més intensitat, o fins i tot començarà a fer coses que no havia fet fins ara, com plorar, rascar la porta, saltar, etc... (exactament igual que nosaltres amb la màquina de refrescos).

No obstant, si els propietaris entenen el que està fent el gos, tindran la paciència "d'aguantar" la corba d'extinció i amb uns dies el gos aconseguirà entendre que allò que abans li funcionava ja no li funciona, i el comportament indesitjat es deixarà de produïr (s'extingirà).

Per contra, si els propietaris no aguanten la corba i cedeixen quan el gos ja ha augmentat la intensitat del comportament, probablement la propera vegada el gos ja no només bordarà, sinó que a més rascarà la porta, i a sobre li costarà molt més entendre que el seu amo no apareixerà.

Reflexió final

És evident que les corbes d’extinció d’un comportament són molt estressants per a un gos (i pels seus propietaris), però en algunes ocasions són necessàries. S’ha de tenir paciència i sobretot entendre per que el gos reacciona d’aquesta manera.

A més, tot lo explicat anteriorment ens serveix per provar la força que té un comportament après possitivament. Els gossos aprenen sorprenentment ràpid qualsevol cosa que per a ells sigui beneficiós (encara que no sempre coincideix amb l'opinió del propietari) i s'enrecorden durant molt temps. Si això ho utilitzem per a l'educació, aconseguirem que el nostre gos tingui unes pautes de conducta reforçades possitivament "grabades" en el seu cervell. Si ignorem les conductes indesitjades, actuaran com l'exemple del principi: els comportaments no reforçats deixaran de repetir-se en el temps fins a desapareixer.

I per acabar: compte amb els càstigs. A banda de generar problemes greus d'estrès i de deteriorar el vincle gos-propietari, molts es poden interpretar pel gos com a un reforçament, com ja s'ha explicat anteriorment amb el cas del gos que borda per demanar atenció.

Agility amb Pere Saavedra

2009-08-17T00:07:00.000-07:00

L'últim cap de setmana de juliol vaig poder assistir a un seminari organitzat pel Club Agility Vallgorguina, i impartit per Pere Saavedra, campiona del món d'Agility mini l'any 2000, 4 vegades campiona d'Espanya, i un llarg etc. d'un palmarés realment impressionant.

Aquest seminari ha estat el meu primer contacte "oficial" amb l'Agility. Per qui ho desconegui, l'Agility és un esport caní dels més populars en el nostre país. Consisteix a guiar el gos per a que realitzi una sèrie d'obstacles en un ordre i forma determinats, i amb el mínim de temps possible. Com en tots els esports (i activitats que realitzem amb els gossos) és importantíssim tenir en compte que per sobre de la competició està el benestar físic i mental del gos. Pere em va agradar per que partia d'aquesta base. Prioritza el treball "comprensiu" del gos per sobre del mecanitzat, tenint en compte l'estrès que pot causar per a un gos aquest tipus d'activitats.

Us deixo un dels vídeos tutorials d'Agility de Pere Saavedra. Podeu trobar més vídeos seus pel youtube o en el seu blog. Un 10 per compartir coneixements.

http://www.youtube.com/watch?v=gQCl2Ggg8Ug

Els veterinaris americans en contra de les tècniques de Cesar Millan

2009-07-27T03:21:00.001-07:00

(Article traduït de l'anglès)

5 de febrero de 2009
Per: Timothy Kirn

VIN (Veterinary Information Network)

El programa de televisió “Dog Whisperer” (El encantador de perros) té legions de fans, entre ells ensinistradors canins. Però un grup de veterinaris etòlegs no hi està d'acord.

L’American Veterinary Society of Animal Behaviour (Societat americana veterinària de comportament animal) ha publicat un document destinat a contrarrestar la influència d’aquest programa, emès a la cadena National Geographic Channel (Cuatro a Espanya), i els mètodes de Millan, basats en la obsoleta “teoria de la dominància”.

“La AVSAB recomana als veterinaris no referir clients a ensinistradors o etòlegs que apliquin les teories de jerarquia i dominància i el posterior ensinistrament basat en la confrontació que es deriva d’aquestes teories” diu la declaració. La declaració va ser iniciada pensant en Cesar Millan, diu la Dr. Laurie Bergman, de Norristown, membre de la junta executiva de AVSAB.

“Vam allunyar la teoria de la dominància i les tècniques d’ensinistrament amb càstig per un moment però, desafortunadament, el Cesar Millan les ha tornat”, diu ella.

Com mostra en el seu programa, Millan utilitza correccions, normes de “líder” (el gos ha de baixar en la “jerarquia” cap a una posició submisa) i inundació (el gos és exposat a un estímul que li causa ansietat sense poder escapar-ne, per tal de desensibilitzar-lo).

També es mostra en el seu programa ofegant un gos fins que aquest cau al terra, panteixant per agafar aire (vídeo en anglès).

Segons els veterinaris etòlegs, aquest és el problema de Millan. Les seves tècniques només tenen un efecte temporal i poden ser perjudicials en alguns casos.

L’Associació Americana Humana va enviar una carta a National Geographic el 2006, queixant-se que les tècniques de Millan són “cruels i perilloses”. L’associació va demanar que es retirés el programa.

La declaració de l’AVSAB diu que la idea de que els gossos actuen com a animals de “manada” que tenen una jerarquia estricta amb gossos dominants-alpha és errònia. Els gossos han viscut amb humans des de fa 15.000 anys, i s’han convertit en escombriaires, no caçadors. Per tant no és legítim comparar els gossos amb llops i manades de llops, que cacen. La pressió evolutiva dels gossos va ser que els animals menys tímids eren els que més deixalles humanes aconseguien. Els gossos salvatges actuals viuen en grups més petits i menys cohesionats que les manades, i molt sovint sols.

D’altra banda, la noció de que les manades de llops tenen un agressiu mascle alpha que domina la resta es va originar en estudis de llops en captivitat. Les noves reserques de llops lliures suggereixen que les manades no estan controlades per un únic mascle dominant, segons L. David Mech, un experimentat científic del servei Geològic dels EE.UU, que ha estudiat llops salvatges a Michigan i Nord de Minnesota des de fa més de 40 anys.

Segons Mech, la manada normalment té una parella alpha, i la major part de la resta de la manada són els descendents de la parella. Això significa que el líder mascle mai lluita per dominància, sinó que simplement és el que es reprodueix. El líder no sempre dirigeix en les caceres ni en coses per l’estil. De fet, Mech no utilitza el terme “maslce alpha”, per que el que implica no és exacte.

La teoria de la dominància porta a una relació antagònica entre els humans i les mascotes, i a uns mètodes d'ensinistrament negatiu i aversius, segons AVSAB. El càstig pot ser contraproduent.

------------------------------------------

L'artícle de Timothy Kirn continua donant altres opinions a favor i en contra de Cesar Millan. Aprofitant aquest article, he volgut fer una petita revisió de manera objectiva dels efectes adversos que poden tenir els ensinistraments basats en teories de jerarquies etc... en les quals s'utilitza el càstig físic i verbal per sotmetre als gossos. Això no vol dir que amb tot el que hi ha exposat, fins ara i a continuació, hi estigui personalment d'acord. És un recull del que promou l'American Veterinary Society of Animal Behaviour. Espero que us sigui útil.

------------------------------------------

La declaració de la qual tan s'ha parlat l'article anterior, comença així:

La posició de la declaració de l'AVSAB és que el càstig (p. ex. collars estranguladors, de punxes, i elèctrics) no haurien de ser utilitzats en primera línia o al principi del tractament de problemes de comportament. Això és degut als efectes adversos potencials que inclouen: inhibició de l'aprenentatge, augment de comportaments agressius i de pors, danys als animals i a les persones que interactuen amb els animals.

L'AVSAB recomana que l'ensinistrament s'ha de basar en reforçar comportaments desitjats, retirar el reforçament dels comportaments innapropiats, i canviar l'estat emocional i les condicions ambientals que han portat a l'animal a fer el comportament indesitjat. Aquest enfocament promou una millor comprensió del comportament de l'animal i la sensibilització de com els humans inconcientment hem contribuit al desenvolupament de les conductes indesitjables.
El càstig només s'hauria d'utilitzar quan tot lo anterior no ha funcionat malgrat un llarg període d'ensinistrament o d'un programa de modificació de conducta que incorporés reforçaments per als comportaments adequats i el canvi de la causa subjacent al problema de conducta.

EFECTES ADVERSOS DEL CÀSTIG

El càstig pot ser efectiu en casos específics, però s'ha d'utilitzar amb cautela degut a les dificultats de dur-lo a terme correctament si ho comparem amb els reforçaments positius i degut als potencials efectes adversos. Segueix una descripció de les dificultats i dels efectes adversos que hauríem d'estar al corrent a l'hora d'utilitzar càstigs (aversius).

1. És difícil castigar en el moment adequat.
Per tal que l'animal entengui què està fent malament, el càstig s'ha de fer en el moment precís: en el moment que l'animal fa el comportament o amb menys d'1 segon de retràs. O esperar a que torni a realitzar el comportament.

2. El càstig pot enfortir el comportament indesitjat.
Per tal que el càstig tingui un efecte durader, cal castigar el comportament indesitjat cada vegada que passi. Si l'animal no és castigat cada vegada, el cop que faci el comportament i no sigui castigat, en el fons, està sent premiat. A més, aquests "premis" actuen com en un programa de reforçament variable, que faran augmentar el comportament no desitjat.
Els programes de reforçament variable són molt poderosos i s'utilitzen per mantenir en el temps comportaments apresos mitjançant tècniques d'ensinistrament en positiu. Els animals saben que obtindran una recompensa però no saben quan, i continuen realitzan el comportament esperant el premi. Els animals es tornen com jugadors de màquines escurabutxaques.

3. La intensitat del càstig ha de ser suficientment elevada.
Per a que el càstig sigui efectiu, ha de ser suficientment fort la primera vegada. Si la intensitat no és suficient, l'animal s'acostumarà i aquella intensitat de càstig ja no serà útil. Llavors, el propietari ha d'augmentar la intensitat per a que el càstig sigui efectiu. Sense tenir en compte quan s'utilitza, el càstig pot causar dany físic o por per a que es produeixi en la intensitat adequada.

4. El càstig pot causar dany físic quan s'administra a alta intensitat.
Molts càstigs poden causar danys físics a l'animal. Els collars estranguladors poden malmetre la tràquea, especialment en gossos amb colapse de tràquea o tràquea hipoplàsica. També poden causar ocasionalment el síndrome de Horner (dany en la inervació de l'ull). Alguns gossos, especialment races braquiocefàliques, han desenvolupat repentinament edemes pulmonars molt perillosos, degut possiblement a l'obstrucció repentina de les vies aèries altes que comporta una ràpida oscilació de la pressió intratoràcica. Gossos propensos a patir glaucomes són més susceptibles als collars estranguladors al voltant del coll que poden fer agumentar la pressió intraocular.

5. Independentment de la intensitat, el càstig pot causar que alguns individus esdevinguin extremadament porucs, i aquesta por es pot generalitzar en d'altres contextes.
Alguns càstigs poden no causar dany físic i poden semblar no severs, però poden provocar que l'animal es torni poruc, i aquesta por es pot generalitzar a d'altres contextes. Per exemple, gossos als que se li han aplicat collars amb spray de citronela o elèctrics a baixa intensitat poden reaccionar amb por davant despertadors, detectors de fum, temporitzadors...

6. El càstig pot facilitar o fins i tot causar comportaments agresius.
S'ha observat que el càstig pot augmentar la predisposició a comportaments agressius en nombroses espècies. Els animals en que el càstig no ha suprimit immediatament un comportament poden augmentar els seus esforços per evitar el càstig fins al punt de tornar-se agressius. Els que ja mostraven comportaments agressius poden exhibir més intensitat i agressivitat.

7. El càstig pot suprimir comportaments, inclosos aquells que ens avisen que l'animal té intenció de mossegar.
Quan s'utilitza eficienment, el càstig pot suprimir els comportaments agressius, però no canvia l'associació subjacent al comportament. De fet, no resol el problema. Per exemple, si l'animal és agressiu per por, la utilització de la força per aturar la reacció de l'animal pot tornar-lo més poruc i al mateix temps pot surpimir o enmascarar les senyals que mostren que l'animal té por. A part de que l'animal no supera el seu motiu per estar espantat, es torna més agressiu i realitza menys senyals. En altres paraules, ara ataca sense avisar.

8. El càstig pot conduir cap a una mala associació.
Independentment de la força del càstig, aquest pot provocar que l'animal desenvolupi una associació negativa amb la persona que l'està aplicant o amb l'ambient en el qual s'utilitza el càstig. Per exemple, quan s'utilitza el càstig per ensinistrar als gossos a venir quan se'ls crida, els gossos solen venir trotant o caminant (o donen la volta quan ja estan a prop del propietari), mentre que els gossos que gaudeixen tornant cap al seu propietari ho fan ràpidament i corrents.
O quan el càstig és utilitzat durant competicions d'obediència o d'agility, els gossos actuaran sense entusiasme. Aquesta associació negativa és particularment clara quan s'acaba l'exercici i el gos de cop es torna enèrgic per que sap que ara li està permés jugar. Les mascotes no són les úniques que poden desenvolupar associacions negatives en aquest procés. Els propietaris també poden patir associacions negatives. Quan els propietaris utilitzen el càstig, solen estar enfadats, i demostrar la seva força castigant el gos els està autoreforçant temporalment ja que disminueix el seu enuig. També poden desenvolupar l'hàbit d'enfadar-se constantment ja que el gos continua "comportant-se malament" malgrat els càstigs. Tot això malmet la relació amb el seu gos.

9. El càstig no ensenya comportaments correctes.
Un dels problemes més importants del càstig és que no aborda el fet que el comportament indesitjat es produeix per que s'ha refoçat, ja sigui de manera intencionada o no. El propietari pot castigar el comportament incorrecte una vegada, mentre que inadvertidament es reforça el comportament dolent la resta de vegades. Des del punt de vista del gos, el propietari és incosistent i imprevisible o coercitiu. Aquestes característiques poden obstaculitzar el vincle mascota/humà.
Un enfocament més apropiat del problema es basa en reforçar més els comportaments apropiats. Els propietaris haurien de determinar què està reforçant el comportament indesitjat, retirar el reforçament, i premiar un comportament alternatiu. Aquest procés aporta una major comprenció de per què els animals es comporten d'una determinada manera i ajuda a crear una relació millor amb el nostre animal.

Seminari "Nens i Gossos"

2009-07-20T02:07:00.000-07:00

Aquest cap de setmana he assistit al seminari "Nens i Gossos", impartit per Jaime Vidal (Santi), de BlueNitDogs.

El Santi va començar la seva explicació donant una sèrie de dades estadístiques:

a Espanya, el 70% de les mossegades de gos han estat dirigides a nens
la mitjana d'edat era de 5 anys
el 65% dels atacs han estat en mesos de vacances
el 85% dels gossos eren de la mateixa família o molt coneguts pel nen

Però també ens va deixar una cosa claríssima: les estadístiques són fredes. Quantes vegades hem deixat que un nen jugui amb un gos com si fos una joguina? No heu vist mai nens tibant de la cua a un gos, o pujant-s'hi a sobre com si fos un cavall....? Jo si . I he vist aquests gossos suplicar que els hi treguin aquells "dimoniets" de sobre.

No heu vist mai un nen córrer directament cap al seu gos per abraçar-lo i dir-li lo molt que l'estima? Jo sí, ho he vist i ho vaig fer quan era petita. No tenia ningú que m'expliqués que davant d'un gos sempre m'he de moure a poc a poc, que mai em puc abalançar sobre seu, ni apretar-lo per abraçar-lo... que aquestes coses al gosset li fan por. Mira maca que t'ho explicaré, quan vegis un gosset, t'acostes a ell a poc a poquet i t'asseus al seu costat. Ja veuràs com així ell et buscarà per que li facis mimitus! Vinga va, prova-ho! Això no m'ho van explicar mai, i per desgràcia a la majoria de nens tampoc se'ls hi ha explicat mai.

Com diu Kendal Sheperd, els gossos fan els possibles per no mossegar. Un gos que mossega és un gos que ha intentat per tots els mitjans no fer-ho... i que com que els humans no li hem fet cas, o en molts casos, l'hem castigat per fer-ho, al final acaba veient que la única opció de la qual disposa és la de mossegar.

Molta gent que llegeixi això i tingui un gos amb problemes amb nens pot pensar que estic dient bajanades. Què li ha fet el nen al gos? Si ni tan sols deixo que se li acosti el gos al nen!

Aquí entra la segona part del tema. Quin problema té el gos? us asseguro que un gos no mossega per que estigui gelós, o per que li ve de gust... si el gos mossega, és per que té un problema. Llavors, què li passa al gos? On viu? Com se'l tracta? Com passeja?

Tiba de la corretja i va com boig pel carrer?
Val, una coseta que no va bé.
Què feu quan el gos s'acosta al nen?
Val, teniu por que el gos li faci alguna cosa al nen i l'aparteu... com l'aparteu, dient-li que "NO" i empenyant-lo? val, m'ho apunto.
Us ensenya les dents quan li voleu prendre el menjar?
Què feu llavors? Ah, el castigueu, d'acord, una altra coseta per apuntar.

Us estranya que un gos que tingui problemes constantment durant tot el dia tingui comportaments agressius? A mi no, una cosa és conseqüència de l'altre.

I tornant al tema dels nens. La relació entre un nen i un gos pot ser meravellosa, de fet, i cito el Santi per que hi estic totalment d'acord, la relació interespècie humà-gos és única en el món, increïble, i més encara quan es tracta d'un nen. Però alerta, si les coses no es fan bé el cel es pot tornar un infern.

Per això m'ha resultat tan interessant i útil aquest seminari, on hem tractat l'arribada d'un nadó a casa d'una família amb gos, i el cas invers, l'arribada d'un gos a una casa amb nens. Hem aprofundit en tots els aspectes d'aquesta relació, en com millorar-la, i en com corregir i sobretot prevenir els errors que puguin ocórrer per falta de coneixements.

Tot funcionarà si prevenim i eduquem correctament, tan al gos com a la criatura (i per suposat als pares propietaris del gos). Si deixem les coses a l'atzar, o actuem de manera equivocada, les conseqüències poden ser nefastes, i d'aquí a les esgarrifoses estadístiques. Per això, davant l'arribada d'un nadó a casa o d'un gos a una casa amb nens, us recomano que molt abans us informeu... les coses seran molt més fàcils i agradables per a tothom.

Per acabar, m'agradaria recomanar-vos dos llibres. El primer, és el "Niños, Niñas y Perros", de Kendal Sheperd. Un llibre que s'hauria de llegir tothom que tingués gos, i més si conviu o té pensat conviure amb nens.
El segon és "Colores en el viento", un llibre d'en Santi que acaba de ser publicat i que és realment interessant de llegir. Explica el seu treball amb gossos detectors d'explosius i diversos exercicis per fer amb qualsevol gos a casa. A més, és una proclamació clara d'una manera de pensar, de veure i entendre els gossos, des del respecte, l'amistat i la cooperació.
Tots dos els trobareu per internet a la web www.knsediciones.com.

I per fer algu diferent us proposo un joc! He posat varies fotos de nens i gossos al post. M'agradaria que reflexionéssiu quins dels gossos estan còmodes amb la interacció amb el nen i quins no. Ho podeu fer per vosaltres mateixos, o podeu apuntar-ho com a comentari. I si teniu algun dubte, ho comenteu i us explico la meva opinió. Que us ho passeu bé! (les imatges s'amplien al clickar-hi a sobre!)

La importància dels collars i les corretges

2009-07-06T02:25:00.000-07:00

Un bon material a l'hora de treballar un gos és molt important; ens facilita la feina tan a l'educador/propietari com al gos, i fa que l'aprenentatge sigui més ràpid i fluid.

Molts dels propietaris dels gossos que visito tenen dubtes sobre el tipus de collar i corretja que han d'utilitzar amb el seu gos, o directament utilitzen uns collars que més que solucionar els problemes els empitjoren. Per això, avui faré un petit resum del que es pot trobar actualment a les botigues, del material que recomano i del que recomano no utilitzar.

Collars de càstig: estrangulador, amb punxes, d'estímuls elèctrics, etc...

La característica d'aquests collars és que infligeixen dolor a l'animal. Els dos primers, el dolor es provoca donant un tibada seca amb la corretja quan el gos fa alguna cosa que no volem que faci, com tibar, ensumar alguna cosa, acostar-se a un gos, etc... també s'han utilitzat directament com el seu nom indica, aixecant l'animal sobre les seves potes posteriors i ofegant-lo o clavant-li les punxes...

Òbviament, aquests collars NO els recomano. El motiu per no utilitzar aquests collars, a part de l'ètic que és indiscutible, és el següent: els gossos aprenen per associacions. Per exemple, aprenen que el soroll d'obrir la nevera és bo, sense que ningú li hagi ensenyat precisament això.
Imaginem que anem passejant pel carrer amb el nostre gosset, que porta un collar estrangulador. Passem per davant una persona que no coneix i vol acostar-se per saludar-la; en aquell moment nosaltres fem una tibada amb la corretja per que no volem que molesti a aquella persona o per que no volem que s'aparti del nostre costat. El gos és incapaç de fer la reflexió que jo acabo de fer. El que el gos aprèn és que una persona se li ha acostat i que immediatament ha rebut un estímul dolorós. És a dir, li estem "ensenyant" que "persona=dolor". Com pot acabar això? Depèn de moltes coses, pot ser que els nivells d'estrès del gos durant el passeig augmentin i acabin desencadenant conductes agressives, o pors, o actes impulsius, o mil coses.... el que si és segur, és que el gos no entendrà què està passant, i cada cop confiarà menys amb el seu propietari.

Un apunt, en el Regne Unit està totalment prohibit l'ús dels collars de punxes, ja que el seu ús es considera maltractament animal.

Collar de cuir, nylon, etc...
El típic collar que porten la majoria de gossos. Hem de procurar que sigui còmode pel gos, i adequat a la raça (cenyit en llebrers, ample i reforçat en races grans i fortes...). Amb el collar podem tenir en un inici més control del gos que per exemple amb un arnés, però compte: gossos que han portat collars estranguladors o de punxes poden reaccionar malament amb un collar normal, ja que la simple pressió al coll els pot fer recordar males experiències. En aquests casos, és millor utilitzar altres tipus de material.

Arnés

Segurament és el més còmode pel gos. La corretja s'agafa per l'esquena de l'animal, i la pressió recau al pit i les espatlles i no al coll, que és una zona molt més sensible de l'animal. Jo el recomano sobretot per gossos que han patit collars de càstig o gossos molt insegurs o amb problemes determinats.
No obstant, amb l'arnès el gos té molta més potència i cal ensenyar-li a no tibar de la corretja per que això no sigui un problema.

Collar "Halti"

No l'he provat mai. Es tracta d'un collar que sembla un "ronsal" de cavalls. No és un morrió, el gos pot obrir la boca. Quan el gos vol tibar la corretja, el cap se li gira. S'ha d'acostumar al gos a aquest sistema, i a mi no em convenç. En el seminari que vaig assistir de la Monique de Roeck, ella va comentar que no recomanaria mai aquest sistema a gossos insegurs, amb pors, amb problemes d'agressivitat... bàsicament per que un gos insegur el que necessita per estar tranquil és mirar el seu entorn i veure que no passa res. Amb aquests collar, el gos no pot moure lliurament el cap per mirar i sentir-se segur i per tant pot augmentar el seu problema.

Arnés "Halti"
M'agrada molt molt i molt. La diferència entre aquest arnès i l'altre és que aquest va agafat al pit del gos. Quan l'animal fa la intenció de tibar cap a algun lloc, la inèrcia fa que, en comptes d'anar endavant, el gos es desplaci direcció a la corretja (al propietari). D'aquest manera el control del gos és molt més elevat, i facilita moltíssim treballs que necessitem l'atenció del gos.

L'he provat fa poc i realment el recomano per gossos grans amb problemes d'agressivitat i impulsivitat, i persones que necessitin una ajudeta al principi de l'ensinistrament.

Corretges

La corretja ha de ser adequada a la mida del gos, i còmode al tacte pel propietari. La llargada de la corretja no ha de ser inferior a 2m. Per gossos amb problemes d'estrès, ha de ser fins i tot més llarga.

Corretja d'ensinistrament: és la típica amb doble mosquetó, va molt bé per que pel passeig normal es pot deixar al màxim de llarga i quan volem practicar algun exercici de junt o en alguna situació concreta podem fer-la més curta.

Corda i mosquetó: és el més barato i funciona molt bé també. Comprem una corda, hi lliguem un mosquetó, i ja tenim una corretja tan llarga com vulguem. Ideal per quan volem deixar que el gos tingui un passeig "al seu aire" i que pel motiu que sigui no el puguem deixar lliure.

Corretja extensible Flexi: és una corretja que s'allarga a mesura que el gos tiba. NO la recomano per que justament el que ensenya al gos és a tibar de la corretja. Si es vol que el gos pugui tenir molt espai, amb la corda s'aconsegueix el mateix sense que el gos hagi de tibar.

Espero haver aclarit alguna coseta i no haver-vos creat més dubtes. Per acabar, dir-vos que això no deixa de ser "material per ensinistrar", que res d'això no ensenya al gos res per si sol. Però que en el moment que ens decidim a educar un gos, disposar d'un bon material ens pot fer les coses més fàcils tan a nosaltres com als gossos.

Gats i embaràs: un perill? què és la toxoplasmosis?

2009-06-18T02:24:00.001-07:00

Em perdonareu que avui escrigui sobre un tema que no té a veure directament amb els gossos, però si amb la consienciació de la gent que tingui un animal, ja sigui un gos un gat o un canari, que abans de pensar en l'abandó o el sacrifici, s'informi i mantingui la seva responsabilitat amb l'animal.

Dit això, us passo a citar la xifra següent: >3.000

MÉS DE 3.000 GATS VAN SER ABANDONATS EL 2008 PEL NAIXEMENT D'UN FILL

Esgarrifós? o ho trobeu comprensible? deixeu-me exposar els arguments següents:

La toxoplasmosis és una malaltia parasitària de les més freqüents en les persones i de les més esteses arreu del món. La seva prevalència global s'estima en un 30-40% de la població adulta del planeta. A Espanya, entre uns 10 i 12 milions d'adults estan parasitats per Toxoplasma gondii.

Com ens podem parasitar?
La via de transmissió en humans és oral, és a dir, hem d'ingerir ooquists de Toxoplasma godii.
Podem parasitar-nos si mengem carn poc feta contaminada (sobretot xai i porc), verdures poc cuinades i contaminades, bevent aigua amb ooquists, fins i tot s'han donat casos en trasplantaments d'òrgans i transfusions de sang. En els cas de contagi per un gat, la única forma és per contacte amb la boca amb femtes de gat que continguin ooquists.

Com es pot parasitar un gat?
Ha d'ingerir carn amb ooquists, de ratolins, ocells etc... que també estiguin parasitats, o ha d'estar en contacte amb femtes d'altres gats parasitats.

Quins símptomes apareixen en la toxoplasmosis?
En molts adults cap. En altres, apareix com un simple constipat. És en les persones immunodeprimides o dones embarassades que s'han parasitat per primer cop durant l'embaràs, que hi pot haver risc pel fetus.
Quines condicions es necessiten per a que un gat ens contagi la toxoplasmosis?

Que faci menys de tres setmanes que el gat s'hagi parasitat. Això és degut a que només excreten ooquists per femtes durant aquestes primeres setmanes. Després, el gat està parasitat però no ens pot contagiar de cap manera.

Que les caques del gat es deixin a la safata més de 24h. Els ooquists tenen capacitat infestant a partir de les 24h. Si els retirem abans, el risc de contagi és molt menor.

Que agafem les caques del gat amb les mans, sense guants.

Que després d'haver remenat les femtes ens posem les mans a la boca sense haver-les rentat.

Que la persona que tingui el gat no s'hagi parasitat prèviament amb Toxoplasma gondii. Una dona que es vol quedar embarassada pot demanar un test per saber si ha passat o no aquesta malaltia. Si la passat ja, pot quedar-se embarassada tranquil·lament. Si no l'ha passat mai, haurà de prendre una sèrie de precaucions bàsiques com no menjar carn crua, no deixar que el gat surti de casa, no netejar la safata del gat ella, i si ho ha de fer, utilitzar guants i rentar-se les mans després, i no deixar les caques més d'un dia sense recollir.

Si voleu més informació, podeu consultar Manual de Parasitología. I si voleu, també teniu un article molt interessant i ràpid de llegir de la Fundació Altarriba. Permeteu-me que en citi un fragment, que fa referència a una imatge on es veu un nen acariciant el seu gat:

En la imatge Tuwsky y Alex. Un especialista en enfermedades infecciosas consultado por la madre de Alex durante el embarazo, le confirmó que Tuwsky no era un peligro. Su ginecólogo le había recomendado deshacerse del gato, pero ella quiso informarse bien.

Comença la massacre...

2009-06-11T06:54:00.000-07:00

Ahir a la tarda em va trucar al mòbil el meu xicot, el David, quan tornava de la feina a casa. Estava passant per un carrer molt transitat del seu poble, on a més hi passa la via del tren. Anava amb la moto quan va veure una gosseta Cocker anant d'una banda a l'altra del carrer. Es va aturar un moment per observar-la i ja es va imaginar que anava perduda. El carrer estava ple de gent, esperant el tren o passant per allà. Li va preguntar a una senyora que hi havia a la vora "perdoni, és seva aquesta gossa?" -"no no, fa estona que està per aquí perduda, l'atropellarà algun cotxe pobreta..".

El David, va baixar de la moto i va cridar la gosseta. Ella va respondre a la seva crida i va anar cap a ell, potser conscient de que amb l'estona que duia perduda era la única persona que la volia ajudar. En aquest moment va ser quan em va sonar el mòbil, i un David nerviós em demanava què podia i havia de fer per aquella pobra gosseta. M'explicava que estava molt ben cuidada, li lluïa el pèl, i duia un collar bonic. I semblava que estigués en zel. Vam coincidir que no podia fer massa que estava allà.
El David va agafar un cable que duia a la moto (coses d'aquelles que no saps mai per què les tens fins que et fan servei) i va lligar la gossa pel collar. Va deixar la moto allà mateix, i se'n va anar caminant cap al veterinari, per veure si la gosseta estava de sort i duia el microxip.

Al cap d'una estona, em torna a trucar. Va arribar al veterinari, i bingo! duia microxip. No va acabar aquí el cop de sort, sinó que el veterinari va comprovar els seus clients, i Jackpot! La Lala, així es diu la gosseta, era clienta d'aquest veterinari. De seguida van trucar a la seva propietària que ni s'havia adonat que la gossa s'havia escapat de casa seva, i quan li van dir per telèfon el que passava es va quedar petrificada. El David va deixar la Lala al veterinari i va marxar a recollir la moto on l'havia deixat. Quan va arribar a casa, el va trucar la mestressa de la Lala, donant-li les gràcies, agraint-li el que havia fet per les dues.

Aquesta història té final feliç, però regust agredolç. Què hagués passat si el David hagués plegat de treballar mitja hora més tard? Hagués trobat la Lala esclafada per les rodes d'un cotxe o d'un tren, mentre la gent ho observava indiferent? O potser hagués estat de sort, i una altra persona l'hagués recollit? No ho sabrem mai, però el fet és que és depriment pensar que qualsevol dia la Lala podria ser el nostre gos, i que podria estar a les mans de persones com les que miràvem com la Lala corria d'una banda a l'altre esperant que algú l'ajudés.

Amb això també obro el tema motiu del títul d'aquest post. S'acosten les vacances, i el que és la millor temporada de l'any per a moltes persones resulta en un infern per a molts gossos. Un nombre desesperadament massa gran de gossos que cada any augmenta, que són abandonats a les carreteres, als boscos, a les portes de les gosseres... gossos que el seu únic crim ha estat entregar-se a la seva família, estimar sense límits, i no ser correspostos. Quina classe de persona pot fer això? No ho dic com un tòpic, ho dic sincerament.... quina classe de persona pot abandonar un gos, el seu gos? Qui? no ho entenc, no m'entra al cap... em sento impotent quan intento respondre aquesta pregunta. El vídeo que us ensenyo tot seguit és de la fundació Altarriba, i tot i ser d'una crueltat insuportable, mostra perfectament el que sento quan penso en aquesta gent: (http://www.youtube.com/watch?v=wsPfjyqUbEo)

I després em ve la següent al cap: quina classe de persona podria veure un gos perdut i no recollir-lo? per què hi ha tantes persones, fins i tot persones a les que els hi agraden els gossos, que veuen la injustícia davant seu i aparten la mirada. Que no ho saben que un dia podria ser el seu propi gos? que no s'ho poden imaginar? que es pensen que un gos val més que un altre? Podrien aguantar la càrrega de consciència de saber que un gos ha mort atropellat, o de gana, o apedregat, sabent que es podia haver evitat? Jo no podria... no puc.

Amb la Lala ja són tres els gossos que hem trobat jo i el David, i que hem tornat als seus propietaris. La segona va ser la Kira, una gosseta que em vaig trobar al mig de la carretera C-58, en una zona de 3 carrils. Vaig estar de sort que tots els cotxes que venien al meu voltant em van ajudar posant els quatre intermitents i fent llums als que venien, i que la Kira (que anava boja al mig de la carretera) al sentir una veu que la cridava va venir corrents cap a mi, i no se ni com la vaig carregar al cotxe. Duia microxip, i aquell mateix dia la vaig poder tornar als seus propietaris.

Sí, hem estat de sort. Fins ara tots els gossos han tingut un propietari encantat de trobar-los (bé, no tots, i aquesta és una altra història). Què farem el dia que en recollim un (i espero que no passi mai) que hagi estat abandonat i no perdut? Doncs no ho se. Possiblement intentaria mantenir-lo a casa el temps necessari per a trobar-li una nova llar. Si això no fos possible, em posaria en contacte amb protectores, associacions, amics dels animals que em volguessin ajudar. Però no em quedaria de braços plegats, i segur que trobaríem una solució. No hi ha excusa per girar el cap. No n'hi ha!.

Espero de tot cor haver sabut explicar una mica, amb les històries que ens han passat, què es pot fer en aquests casos, i sobretot haver convençut, encara que sigui només a una persona, que si es troba un gos abandonat, espantat, no el deixi tirat a la seva sort... ell mai ho faria.

Shisha

2009-06-06T07:18:00.000-07:00

El Shisha és un Beagle preciós que vaig conèixer fa ja uns mesos. El primer dia que ens vam veure, tot i fer aquesta cara de sant, feia unes quantes "maldats" que no agradaven gens als seus propietaris.

Ens vam conèixer quan el Shisha tenia 6 mesos. Quan vaig arribar a casa seva, el primer que va fer es començar a mossegar-me els pantalons, la motxilla... Els seus propietaris intentaven corregir-lo sense resultat. A mida que avançava l'entrevista, em van explicar que el Shisha encara es feia les necessitats a casa, i molt poques vegades al carrer. A més, se les menjava.... i no només això, sinó que també pel carrer arreplegava el que s'anava trobant.

A casa havia fet alguna destrossa, a part de no deixar sopar a la seva família (ell també volia el menjar, i feia tots els possibles per aconseguir-ho... per això, els seus propietaris el deixaven tancat en una altra sala mentre sopaven).
Saltava sobre la taula, es posava a pessigar i molestar a algun dels propietaris quan es posaven a mirar la tele als vespres... en resum, que el Shisha estava fet un bon "bitxo".

El que no s'havia jo aquell primer dia és lo bé que anirien les coses, i el canvi tan radical que farien tan el gos com la seva família. Vam començar canviant petites cosetes del dia a dia, millorant moltíssim els passejos (el Shisha tenia vèrtic al passar per un pont amb balles... l'últim dia que el vaig veure, treia el cap com un xafarder entre les barres per veure que hi havia a sota...).
Les necessitats, ja com un gos gran, les fa fora de casa. Els vespres ja no són una guerra, sinó un moment tranquil per estar junts ell i la seva família mirant a la tele. De fet, el Shisha amb poc temps s'ha convertit realment en un gos "exemplar"; tranquil, amb ganes de fer el que els seus amos li demanen. Segurament els seus propietaris ni s'enrecordaven de tot el que em van comentar el primer dia que ens vam veure, fins que llegeixin aquest post.

M'alegro moltíssim que el treball amb el Shisha hagi funcionat tan bé. La dedicació i la constància tenen els seus fruits, i el Shisha els hi ha sabut agrair als seus propietaris la paciència que han tingut amb ell. Espero que tot els hi vagi així de bé, i que no deixin de treballar cosetes amb el Shisha. És un gos per disfrutar-lo.

La Lai

2009-05-26T01:32:00.000-07:00

M'agradaria explicar la història de la Lai. Ara fa bastants dies que no la veig (bona senyal!) i m'he recordat d'ella. La Lai és una gosseta d'aquelles que et cauen bé de seguida; és una pilla, ho enganxa tot a la primera (sobretot si hi ha menjar pel mig...). Simpatiquíssima, és la barreja perfecte entre bonassa i tremenda; un tros de pa!

Tot i així el dia que ens vam conèixer la Lai i els seus propietaris tenien un problema seriós. Com tothom, havien de marxar a treballar deixant a la Lai sola a casa bastantes hores. Quan arribaven, la Lai els venia a saludar fent-se un gran pipí a sobre. Normalment es trobaven amb alguna cosa destrossada, i el pitjor de tot a les ciutats amb veïns: es passava el dia bordant.

Per això, els propietaris desesperats van acabar posant-li un morrió cada cop que la deixaven sola, durant hores, per impedir que bordés.

Així és com vaig conèixer jo la Lai. A part, pel carrer tibava de la corretja amb totes les seves forces, que no són poques, i ho arreplegava tot amb la boca (l'ajuntament li hauria d'haver donat un sou per netejar tan bé els carrers).

Amb tot això ens vam posar a treballar. Els propietaris de la Lai van començar a seguir les pautes, i fer els exercicis que anàvem dient. No és fàcil, és un procés molt lent i s'ha de tenir molta paciència i persistència per arribar a un bon resultat. Mica en mica, vam poder anar treien a estonetes el morrió a casa. Al carrer, poc a poc tibava menys de la corretja, i començava a escollir el que agafava del carrer.

L'últim dia que ens vam veure, la Lai em va rebre fent-se un pipí. Però em vaig alegrar quan els propietaris em van dir que això ja només li passa quan rep visites dels seus amics, i no cada dia quan arriben ells.

Quan està sola, ja no porta morrió, no és necessari. Es queda tranquil·la amb els seus companys de pis, dos gats, i les seves joguines. Rarament agafa alguna cosa que no sigui lo seu.

Pel carrer va molt més relaxada. Continua fent alguna tibada si veu un gos o vol anar a ensumar alguna cosa en concret, però almenys no es pensa que surt a fer "la Pirena" com abans. Els Kleenex i papers varis ha descobert que ja no li interessen (sempre i quan no tinguin olor de menjar, jejeje...).

Encara queda feina per fer amb la Lai, però va pel bon camí. No hem fet un treball per que tingui una "obediència perfecte". Crec que el problema més greu que patia la Lai, la seva ansietat i malestar cada cop que la deixaven sola a casa, l'hem solucionat, i podria afirmar amb seguretat que ara la Lai té una vida més feliç.

Espero que els seus propietaris continuïn treballant tan bé i amb tanta constància com ho han fet fins ara, i els nous objectius que s'han marcat segur que els aconseguiran. Tenen els coneixements necessaris per fer-ho, i la Lai és perfectament capaç de fer tot allò que li demanin.

Seminari d'aprenentatge caní, per Roger Abrantes

2009-05-14T11:50:00.000-07:00

Aquest cap de setmana vaig assistir al seminari "Aprendizaje Canino", al Col·legi de Veterinaris de Barcelona, impartit per Roger Abrantes.

Roger Abrantes està doctorat en Etologia i Biologia, i ha escrit 17 llibres.

L'objectiu del seminari era tractar sobre com aprenen els gossos, provant els vells principis i teories i descobrint nous principis revolucionaris. No obstant, en els dos dies de seminari no vaig ni provar ni descobrir res de nou.

Bé, m'equivoco. Vaig descobrir que pel reconegut Roger Abrantes l'ensinistrament en positiu no existeix. Aquesta reflexió feta al principi del seminari em va sorprendre bastant tenint en compte que estava organitzat per una escola d'ensinistrament en positiu, i ja em va avançar com aniria la resta de la conferència.

El seminari es va basar en repassar la teoria de l'aprenentatge de tota la vida, basada en els reforçaments positius i negatius, i els càstigs positius i negatius, i en una forma de "llenguatge" que s'ha inventat per poder "programar els gossos" amb "senyals i comportaments" com si fossin ordinadors.

Tot això m'hagués estat més o menys indiferent si no hagués estat per què, en el seminari, una persona va exposar el cas d'un gos que es mostrava agressiu cap al seu propietari quan li volia tocar una extremitat que li provocava dolor. El doctor Roger Abrantes va contestar que, si fos el seu gos, el que faria seria agafar-lo pel coll i mostrar-li qui és el dominant mitjançant una veu forta i contundent. Després d'haver escoltat, fa poc, Kendal Sheperd i Daniel Mills, aquestes paraules sonen realment escandaloses (i molt preocupants pel benestar dels gossos...).

La veritat, no em va agradar gens la seva manera de veure els gossos, simplement com màquines de produir comportaments. Em va recordar una mica a Maquiavel, "el fi justifica els mitjans", sense tenir en compte les conseqüències nefastes que pot tenir el càstig, que en el fons no és res més que alguna cosa que provoca dolor i por en el gos, i que deteriora la relació entre el propietari i el gos.

Bastant decepcionant, sincerament....

Agressivitat entre gossos, per Monique de Roeck

2009-05-05T00:00:00.000-07:00

Aquest pont de maig he tingut l'enorme privilegi d'assistir al seminari "canine-canine aggression", per Monique de Roeck. Durant els tres dies es van tractar de manera pràctica casos d'agressivitat dirigida a d'altres gossos, donant especialment importància al llenguatge del gos: saber què ens està dient en tot moment, per què actua de la manera que ho fa, i com corregir-ho.

La Monique de Roeck és una ensinistradora professional que treballa a Bèlgica. Ensinistra tot tipus de gossos de treball, des de gossos d'assistència i pigalls, fins a policies i detectors d'estupefaents. A diferència de molts altres ensinistradors de gossos de treball, la Monique no utilitza en cap moment el càstig; ella basa el seu mètode a entendre el llenguatge dels gossos, per poder comunicar el que ella vol i que ho entenguin. A casa seva viu actualment amb 10 gossos, 5 seus i 5 que està entrenant per a persones amb discapacitats.

La veritat és que poder veure-la treballar durant aquests dies i parlar amb ella ha estat una experiència que recordaré sempre. És una persona que s'entén amb els gossos quan treballa amb ells, que veus "el feeling" que hi ha entre els dos.

A més, dilluns va oferir la possibilitat d'impartir "classes particulars", i hi vaig assistir amb el meu gos Tuti. Vam fer un treball amb un altre gos i em va fer reflexionar sobre un parell de coses que no havia tingut en compte i que crec que seran la base de nous progressos amb el meu gos.

Un 10 pel seminari, pels continguts, per lo molt que he après, pels seus ajudants (uns cracks), i per la Monique, que m'ha encantat. Aquest seminari ha estat organitzat per Blue Nit Dogs i l'Associació Catalana de Gossos d'Assistència.

Seminari "Canine aggression revisited"

2009-04-20T00:02:00.000-07:00

El cap de setmana del 18 i 19 d'abril vaig tenir el privilegi d'assistir al seminari "Canine aggression revisited", al Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona, amb dos ponents de luxe, Daniel Mills i Kendal Sheperd.

Daniel Mills és el primer especialista en Medicina Veterinària del Comportament reconegut per la Royal College of Veterinary Surgeons, i ara és un dels professors més coneguts d'aquesta disciplina. És cap del departament de Ciències Biològiques de la Universitat de Lincoln.

Kendal Sheperd és una de les més prestigioses autoritats canines en el Regne Unit i una atenta observadora de les relacions entre gossos i famílies humanes. Considera que totes les mossegades de gossos, per lleus que siguin, són una tragèdia evitable i un símptoma clar de la falta de comprensió entre aquestes espècies interdependents. Es va llicenciar a la Universitat inglesa de Bristol i va ser la primera veterinària acreditada per la Association of Animal Behaviour. Entre d'altres ha escrit un llibre per a nens anomenat "NIÑOS, NIÑAS Y PERROS", publicat per KNS ediciones.

El temari pel meu gust va estar molt ben estructurat, començant com ha de ser pel començament:

Comprendre l'origen del gos i perquè el concepte "dominància" no ens ajuda a entendre els gossos.
Estructura social canina: una perspectiva del rol de pacificació per mantenir la cohesió de grup.
Lectura del llenguatge corporal del gos.
Entendre la comunicació canina: els principis de la bona comunicació i perquè una senyal no és el mateix que un missatge. Exemples de mala comunicació que provoquen una escalada cap a comportaments agressius.
Rol de l'aprenentatge en comportaments agressius.
Com manejar les agressions a membres de la família, alterant el context i la percepció del perill.
Tractament de l'agressió.
Casos pràctics de comportament agressiu cap a membres de la família.
El camí cap a un enteniment més compassiu dels gossos.

Personalment em va encantar el contingut, els dos ponents, el professor Daniel Mills des d'un punt de vista més acadèmic i "científic" i Kendal Sheperd aplicant la part pràctica. Vaig acostar-me a parlar amb ells i em van comentar que a la universitat de Lincoln realitzen màsters molt interessants, portats pel mateix Daniel Mills, així que qui sap, potser ens tornem a veure.

Propietaris Potencialment Perillosos

2009-03-24T04:28:00.000-07:00

Avui m’agradaria parlar sobre una llei injusta que hi ha actualment al nostre país i que s’està implantant a molts d’altres. Es coneix internacionalment com la BSL (Breed-Specific Legislation), llei específica de raça.

A Espanya, aquesta llei es coneix com a PPP (perros potencialmente peligrosos), i a Catalunya:

LLEI 10/1999, de 30 de juliol, sobre la tinença de gossos considerats potencialment perillosos.

Aquesta Llei, que té per finalitat regular la tinença dels gossos considerats potencialment perillosos i, així, poder garantir la seguretat dels ciutadans i la dels altres animals, pretén complementar el marc jurídic a Catalunya en matèria de seguretat ciutadana i de protecció dels animals

Article 1
Definició
Tenen la consideració de gossos potencialment perillosos, i els és aplicable aquesta Llei, els que presentin una o més d’una de les circumstàncies següents:

a) Gossos que han tingut episodis d’agressions a persones o a altres gossos.
b) Gossos que han estat ensinistrats per a l’atac i la defensa.
c) Gossos que pertanyen a una de les races següents o a llurs encreuaments: bullmastiff, dòberman, dog argentí, dog de Bordeus, fila brasileiro, mastí napolità, pit bull, de presa canari, rottweiler, staffordshire i tosa japonès.

a) Quants yorkshires, cockers, schnauzers, foxterriers, dalmatas, beagles, caniches, pastors alemanys, pastors belgues, bulldogs, etc etc etc... hauríem d’incloure en aquest primer apartat?

b) És patètic que aquesta llei hagi estat redactada per ignorants del món del gos, i m’atreveixo a dir això i quedar-me tan ample quan a l’apartat “b” es diu que es considerarà perillós qualsevol gos ensinistrat per atac i defensa. Arreu del món es practiquen diferents proves de treball amb gossos on a més de proves d’obediència, agilitat, capacitat de seguir un rastre, etc... hi ha proves d’atac i defensa. Els gossos entrenats correctament per a aquests esports consideren les proves d’atac com UN JOC, i precisament són aquests gossos els que més difícilment poden arribar a mossegar mai a algú.

c) L’apartat c és encara més absurd, sobretot quan, sense anar massa lluny, a Madrid i Balears el dobermann no es considera un gos potencialment perillós. Déu ser qüestió dels aires, o que a Catalunya com més recaudem, millor...

Article 2
Mesures de seguretat
1. A les vies públiques, a les parts comunes dels immobles col•lectius, als transports públics i als llocs i als espais d’ús públic en general, els gossos a què fa referència l’article 1 han d’anar lligats i proveïts del corresponent morrió, i en cap cas no poden ésser conduïts per menors de setze anys.

O sigui, que un menor de setze anys pot portar pel carrer un San Bernardo, que medeix mínim uns 70cm i pesa a partir de 60kg en amunt, i no pot passejar amb un Staffordshire bull Terrier, que té una alçada de 40cm i pesa uns 17kg. Algú em pot explicar la lògica d'aquest apartat, si us plau?

Article 3
Registres
1. Quan es tracti dels gossos a què fa referència l’article 1, en el registre censal de l’ajuntament que correspongui s’han d’especificar la raça i les altres circumstàncies que siguin determinants de la possible perillositat d’aquests gossos.

4. Com a condició indispensable per a la tinença i la posterior inclusió en el registre a què fa referència l’apartat 1, els propietaris dels gossos potencialment perillosos han de contractar una assegurança de responsabilitat civil que cobreixi la indemnització dels danys que aquests animals puguin provocar a les persones i als altres animals.

A Barcelona, l'assegurança de responsabilitat civil per danys a tercers a de tenir una cobertura no inferior a 150.253€!!!

Article 5
Regulació de l’ensinistrament
1. L’ensinistrament d’atac i de defensa només es pot autoritzar en les activitats de vigilància i de guarda d’empreses de seguretat i dels diferents cossos de seguretat.

2. Les activitats relacionades amb l’ensinistrament de gossos només poden ésser realitzades en els centres o les instal·lacions legalment autoritzats i per professionals que tinguin la formació i els coneixements necessaris avalats per la titulació reconeguda oficialment.

1. Així, si només es poden ensinistrar gossos per als cossos de seguretat, com és que a Catalunya es celebren cada any proves d'RCI, un esport en el qual hi ha proves de defensa, i que òbviament els concursants són persones que no treballen en cap cos de seguretat sinó solament aficionats a aquest esport.

2. Quina és la titulació reconeguda oficialment a Catalunya? n'hi ha alguna? Els clubs d'RCI, Ring, etc... que hi ha per Catalunya, entrenen els seus gossos legalment havent vist el que esmenta aquest article?

A més, l'Ajuntament de Barcelona considera perillosos tots aquells gossos amb:

-Forta musculatura, aspecte poderós, robust, configuració atlètica, agilitat, vigor i resistència.
-Marcat caràcter i gran valor. <-- (mare meva...)
-Pel curt. <-- (els de pèl llarg embruten més a casa però no mosseguen...)

-Perímetre toràcic entre 60 i 80 cm., altura de la creu entre 50 i 70 cm., pes superior a 20 Kg.
-Cap voluminós, cuboide, robust, amb crani ample i gran, galtes musculoses i arrodonides.
-Mandíbules grans i fortes, boca robusta, ampla i profunda.
-Coll ample, musculós i curt.
-Pit massís, ample, gran, profund, costelles arquejades i llom musculat i curt.
-Extremitats anteriors paral·leles, rectes i robustes i extremitats posteriors molt musculoses, amb potes relativament llargues formant angle modet.

En aquesta descripció i inclouríem com a races perilloses els bracos, shar peis, boyero suis, Dálmata, Labrador Retriever, pastor belga Malinois, Rhodesian, Boxer, Bloodhound, Beauceron, Pointer, Weimaraner, Schnauzer gegant, Ca de bestiar, Dogo alemany (o gran danés) etc...

Quants d'aquests gossos, com el Boxer o el Labrador, estan "recomanats" per als nens? i no coincideixen amb el descrit com a gos "potencialment perillós"? no hi ha alguna cosa que falla?

Aquesta llei es va fer en una època que tots els amants dels animals recordarem com a nefasta, on cada dos per tres els mitjans de comunicació anunciaven atacs de gossos a persones i on es feien debats absurds a "moros y cristianos" sobre si s'haurien de prohibir o no aquestes races. Malauradament, el govern va fer més cas a la "telebasura" que als experts sobre el tema, i van fer aquesta llei que NO HA BENEFICIAT A NINGÚ, ja que els gossos perillosos hi continuen sent: tot gos d'una determinada envergadura sense una bona educació i socialització pot ser un gos potencialment perillós!
Garanteix la seguretat dels ciutadans i la dels altres animals aquesta llei? NO!.
En algun moment es parla de l'educació dels gossos? NO!. Només prohibeix determinades pràctiques que per a molts aficionats responsables de l'esport i l'obediència canina ens obliga a marxar a d'altres països com França on els gossos de treball es veuen com el que són, animals segurs d'ells mateixos i sociables, i no com a assassins.

Aquesta llei només discrimina determinades races, obligant-les a anar amb morrió pel carrer i amb corretges de menys de 2 metres, sense possibilitat de poder jugar lliures pels parcs, denegant-lis la socialització que com qualsevol gos necessiten! I perseguint als amos responsables i amants d'aquestes races, que són vistos i tractats com a delinqüents, i que han de suportar tràmits totalment injustos, com si tinguessin un rifle carregat a casa. Qualsevol gos, de qualsevol raça, pot ser una arma sense la corresponent educació!

La causa de totes les agressions a persones és LA POR! No existeix una raça més predisposada que una altre a ser agressiva, tot depén de l'educació i la socialització que hagi rebut cada animal, exactament igual que les persones! En aquesta llei només es parla de característiques físiques de l'animal, i en cap moment es té en compte el seu caràcter. No us sembla injust que un gos, per ser més fort que un altre, el titllin d'assassí?

Així que si us plau, no jutgeu als gossos per la raça, jutgeu als seus propietaris. Siguem conseqüents; no a la Perros Potencialmente Peligrosos, sí a la Propietarios Potencialmente Peligrosos.

A Espanya, desde l’any 1991 fins el 2005, els mitjans de comunicació ens han informat de 17 morts de persones ocasionades per atacs de gos, les quals són les següents (http://www.fiapbt.net/estadisticas.html):

5 morts provocades per Pastor Alemany

1 mort per un Cocker de 8 kg de pes

1 mort per un Dobermann

2 morts per presas Canarios.

1 mort per Dogo Argentí.

1 mort per Rottweiler

1 mort per un Staffordshire Bull Terrier (en un principi deien que era un pit bull)

1 mort per un Siberian Husky

1 mort per creuats de mastí espanyol (en principi deien que eren rottweilers).

1 mort per Dogo Alemany

1 mort per un pastor mallorquí i un creuat (en principi deien que el pastor mallorquí era un Pit Bull i el creuat un Rottweiler).

1 mort provocat per un Akita Inu.

En 14 anys hi ha hagut 17 morts a causa d'atacs de gossos. D'aquestes 17 persones, 7 van ser atacades per diferents races de gossos perillosos, mentre que 5 persones van ser mortes per pastors alemanys.

No hi ha cap Pit Bull a la llista....

El llenguatge de la pau

2009-03-18T11:37:00.000-07:00

Imaginem que estem veient una pel·lícula xinesa en versió original... els personatges es parlen entre ells, és obvi, però no som capaços d'entendre què es diuen. Imaginem que, de cop i volta, apareixen uns subtítols a la pantalla i, per fi, podem comprendre el que està passant. Així de meravellós és el treball que ha fet Turid Rugaas, ensenyant-nos el llenguatge dels gossos. Un cop entres en aquest món, te n'adones de les ànsies que tenen els nostres gossos per comunicar-se amb nosaltres i entre ells.

L'article de continuació l'entrego a gairebé tots els clients, ja que el considero indispensable. Moltes vegades el nostre millor amic s'esforça i s'esforça per expressar els seus sentiments, i nosaltres al no entendre'l l'ignorem, o a vegades fins i tot ens en riem de "les coses tan gracioses que fa". Imagineu que esteu parlant amb una persona que no us contesta, ni fa cap senyal de prendre's seriosament el que li dieu... imagineu que simplement aquesta persona fos estrangera i no us entengués, però que vosaltres no ho sabéssiu... com us sentiríeu? Nerviosos, frustrats, confosos? Així és com es senten els nostres gossos en moltes ocasions.

Us recomano que, un cop us hagueu llegit aquest article, analitzeu una mica el comportament del vostre gos amb vosaltres, i (molt recomanable) aneu a un parc a veure gossos... us enganxareu.

Señales de Calma – El arte de la supervivencia.

Traducción al castellano del artículo “Calming Signals - The Art of Survival” de Turid Rugaas. Educadora canina noruega, especialista en comportamiento canino, presidente de la Asociación de Educadores Caninos de Europa (Pet Dog Trainers Europe), por Nicolás Planterose.

Para las especies que viven en manada es importante ser capaces de comunicarse con los de su mismo tipo. Tanto sea para cooperar en la caza, traer la comida para sus cachorros, o quizás lo más significativo: para vivir en paz con los demás. Los conflictos son peligrosos, causan daños físicos y debilitan el grupo, algo a lo que ninguna manada se puede arriesgar, sin duda, una posible causa de extinción.

Los perros viven en un mundo de percepciones sensoriales, la gran mayoría visuales, olfativas y auditivas. Fácilmente perciben detalles minúsculos: una ínfima señal, cualquier pequeño cambio en nuestro comportamiento, la expresión en nuestros ojos… Los animales de manada son tan perceptivos a las señales que un caballo puede ser entrenado para responder a las contracciones en nuestras pupilas y un perro para atender a una voz susurrante.

Realmente no hay necesidad de gritar los comandos (ordenes) ni poner un tono de voz grave y rígido. Es a lo que Karen Prior (bióloga especialista en comportamiento) llama: “matar moscas con una pala”.

Los perros tienen cerca de 30 señales de calma, quizás incluso más. Algunas de estas señales son usadas por la mayoría de los perros, Y hay algunos que llegan a dominar un rico “vocabulario gestual”. Esto varía en cada perro.

EL PROBLEMA

Los Perros usan este sistema de comunicación también con los humanos. Lo hacen simplemente porque es su lenguaje y piensan que cualquiera lo puede entender.

Fallando en la interpretación de las señales de calma con las que tu perro intenta comunicarse contigo, e incluso hasta castigándolo por usarlas, corres el riesgo de causarle serios daños a tu perro. Algunos pueden simplemente dejar de hacer señales, incluso hacia otros perros. Otros como resultado pueden desesperar y frustrarse al punto de ponerse muy nerviosos, agresivos o sobre-estresados. Los cachorros y perros jóvenes pueden directamente entrar en estado de shock.

CONOCIMIENTO BÁSICO

El padre de la familia llama a “Duck” y, como ha aprendido de su adiestrador, imposta su voz para que suene estricta y dominante para que Duck sepa quién es el que manda.

Duck encuentra la voz de papá algo agresiva, e instantáneamente le da una señal de calma con el propósito de lograr que deje de mostrarse agresivo. Duck quizás se lamerá el hocico, bostezara, girara su cara, se pondrá a olisquear algo- lo que enfurecerá realmente a papá porque lo entenderá como que esta siendo cabeza dura, desobediente y que lo esta haciendo a propósito. Duck es castigado por usar sus señales de calma para calmar a papá. Este es un típico ejemplo de lo que ocurre cada día con muchos propietarios de perros.

Necesitamos aprender a interpretar el lenguaje de los perros para poder entender lo que nos están diciendo. Ese es el secreto para tener una feliz convivencia juntos.

COMO USAN LOS PERROS LAS SEÑALES DE CALMA:

BOSTEZAR

Un perro puede bostezar cuando alguien se inclina por sobre su cuerpo, cuando su dueño suena enfadado, cuando se producen gritos o hay conflictos en la familia, cuando acude al veterinario, cuando alguien mira o camina directamente hacia él, cuando se excitan demasiado por exceso de juego o porque van a salir de paseo, cuando le pides que haga algo y no se siente bien para hacerlo, cuando las sesiones de entrenamiento son muy largas y se encuentra fatigado, cuando dices por hacer algo que desapruebas, y en muchas más situaciones.

L'excés de proximitat, l'abraçada i la mirada directa fan que el gos es senti incòmode, i badalla

Toda señal de intimidación como: caminar directo hacia él, posarle una mano encima, inclinarse sobre él, mirarlo fijamente, realizar movimientos rápidos e impredecibles, etc. Causaran siempre que el perro realice una señal de calma. Como decíamos hay cerca de 30 señales, entonces en la situación que un perro bostece otro podría relamerse o usar cualquier otra.

Todos los perros conocen todas las señales. Cuando un perro bosteza y gira su cabeza ante otro perro, el perro al que le esta “hablando” probablemente se lamerá el hocico, se girará sobre su espalda y comenzará a hacer algo diferente. El primer perro quería calmar al segundo y lo ha conseguido. De esta forma los perros resuelven sus relaciones
Las señales son internacionales y universales. Un perro de Japón podría ser entendido por un Elkhound que vive en un desolado valle en Noruega. ¡No tendrían problemas de comunicación!

LAMERSE EL HOCICO. (Licking)

Lamerse es otra señal que usan frecuentemente. Especialmente por perros negros, perros con mucho pelo en la cara y otros cuyas expresiones faciales por alguna razón son mas difíciles de apreciar (bulldogs) que los perros con colores claros, ojos visibles y largos hocicos. Pero cualquiera puede usar el Licking, y todos los perros lo entienden sin importar cuan rápido lo hagan.


El Nus està incòmode a aquesta altura, i ho demostra amb una senyal de calma

El rápido y pequeño lamido en el hocico es más fácil de apreciar si observas a tu perro de frente. Lo podrás ver mejor si encuentras un sitio en la casa donde te puedas sentar con calma y quieta/o a observar. Una vez que hayas aprendido a identificar el lamido podrás verlo incluso mientras caminan en el paseo.

A veces no dura más que un brevísimo instante, en el que la punta de su lengua asoma por fuera de su boca. Pero todos los perros siempre lo ven, entienden y responden a ello. Toda señal es siempre respondida con otra señal.

Aquest gosset està molt preocupat: algú hauria d'apartar el nen immediatament

DARSE VUELTA / GIRAR LA CABEZA

El perro puede girar su cabeza lentamente hacia un lado, girarla en dirección completamente opuesta, o girar su cuerpo de modo que quede de espaldas al receptor que quiere calmar. Esta es la señal que podrás ver más frecuentemente en perros.

Cuando alguien se acerca de frente a tu perro, cuando parezcas furioso, agresivo o intimidante, cuando te inclines hacia él para regañarlo mostrará cualquiera de las variaciones de esta señal. Cuando el perro sea tomado por sorpresa rápidamente girará su cuerpo y dará la espalda. Cuando le intentes tomar una fotografía de su cara o actúes de cualquier forma de intimidación, él te ofrecerá esta señal.

En muchos casos, esta sola señal hará que el perro receptor se tranquilice. Es una herramienta fantástica para resolver conflictos y es usada frecuentemente por todos los perros, tanto adultos como cachorros, tengan el temperamento que tengan. ¡Deja que tu perro la use! Los perros son expertos en resolver y evitar conflictos. Observa y te enseñaran cómo lo hacen.

POSICIÓ DE JOC

Agachar sólo la parte delantera con los codos apoyados en el suelo puede ser una invitación al juego si el perro da pequeños saltos o movimientos de patas de modo jocoso. Sólo algunas veces el perro puede mostrar esta misma posición como señal de calma. Este tipo de posiciones corporales frecuentemente tienen varios significados y pueden ser utilizadas en diferentes situaciones- de hecho la invitación al juego suele ser una señal de calma en sí, porque el perro transforma una situación potencialmente peligrosa (el encuentro con un perro en el paseo) mermando la tensión y divirtiéndose con una sesión de juego seguro.

Hace un tiempo, en una clase de cachorros, uno de ellos tenia miedo de los demás al principio. Ellos respetaron su temor y lo dejaron solo, le dieron la oportunidad de observar desde fuera lo que acontecía. Al final de la clase, el cachorro se atrevió a acercarse al resto. Cuando lo hizo se inclino hacia la posición de juego tan pronto los otros cachorros lo vieron. Fue una evidente combinación de temor por los cachorros y ganas de tomar parte de su juego.
Cuando dos perros se acercan entre sí muy abruptamente, con frecuencia veras que muestran la señal de juego. Esta es una de las señales más fáciles de ver, especialmente porque suelen mantenerse en esta posición algunos segundos, lo cual nos deja tiempo suficiente para observar esta maravillosa señal.

OLISQUEAR EL SUELO
Olisquear el suelo es una señal usada periódicamente. En grupos de cachorros se pueden ver muchas veces. También cuando sales con tu perro de paseo y alguien viene a saludarte directo a ti, en sitios donde muchas cosas están pasando (tráfico, mucha gente, muchos ruidos), sitios con muchos olores o cuando ven objetos que no están seguros de qué son y los encuentran intimidantes.

La señal de olisquear el suelo (o paredes, papeleras, árboles, en definitiva el entorno) abarca un rango amplio, desde mover la nariz suavemente hacia abajo y volverla nuevamente, hasta pegar la nariz al suelo y olfatear persistentemente durante unos minutos.

¿Alguien se acerca a ti por la calle? Observa a tu perro. ¿Dirige la nariz hacia el suelo aunque sea mínimamente? ¿Gira su cuerpo dando un lado a quien se aproxima y olisquea ese trozo de acera?

Por supuesto que los perros olisquean y olfatean mucho, también con el propósito de “leer el periódico” y como disfrute propio. Los perros están pre-programados para usar su olfato y, de hecho, es su actividad favorita. Sin embargo, en ocasiones lo hacen a modo de señal de calma, dependerá de la situación. Entonces ¡presta atención a cuando y en que situaciones ocurre el olisqueo!

CAMINAR LENTAMENTE

La alta velocidad de movimientos es vista como amenazante para muchos perros, y probablemente su reacción sea intentar detener a quien esta corriendo. Esto es, en parte, un comportamiento de caza y se dispara al avistar un perro, un gato o una persona corriendo o realizando movimientos bruscos. Si quien está corriendo se dirige directamente hacia el perro, esto representa una amenaza directa y los mecanismos de defensa se ponen en marcha.
Un perro que se siente inseguro se moverá lentamente. Si deseas hacer que un perro se sienta a salvo, puedes moverte lentamente para conseguirlo. Cuando veo a un perro reaccionando ante mi con una señal de calma, inmediatamente respondo moviéndome lentamente.

¿Tu perro se acerca muy lentamente cuando le llamas? Si esto ocurre, verifica tu tono de voz ¿suenas enojado o estricto? Eso puede ser suficiente para querer calmarte un poco caminando despacio ¿alguna vez te haz enfadado con él cuando vino hacia ti? Entonces puede ser por eso que tu perro no confía del todo en ti. Otra razón se daría si siempre que obedeciese a tu llamada tú le pusieras la correa. Mira atentamente a tu perro la próxima vez que lo llames. ¿Hace alguna señal de calma cuando está viniendo? Si camina despacio, deberías cambiar algo en tu forma de actuar.

MANTENERSE INMÓVIL "FREEZING"

“Freezing” es como llamamos al comportamiento del perro de quedarse completamente inmóvil parado, sentado o echado y mantenerse en esa posición. Este comportamiento tiene su base también en la conducta de caza –cuando la presa corre, su predador ataca, cuando se frena, el predador también lo hace- lo podemos ver claramente cuando un perro persigue a un gato. Este comportamiento es además usado en varias situaciones diferentes.

Cuando te enfadas, te pones agresivo y pareces amenazante, el perro generalmente se quedará inmóvil y no se moverá hasta que vuelvas a comportarte bien con él. En otras situaciones el perro se moverá muy despacio, luego se quedará inmóvil y luego volverá a moverse despacio.

Muchos propietarios piensan que tienen un perro muy obediente que permanece sentado o echado, luego de una orden, completamente quieto… ¿puede estar haciendo señales de calma? Muy frecuentemente veremos a un perro detenerse y mantenerse calmo cuando alguien se le acerca. Si tu perro quiere detenerse y caminar despacio en una situación como esa, déjalo. Puede que se encuentre en una situación conflictiva con la persona o perro que está acercándose y mantenerse quieto sea su forma de calmar la situación.

SENTARSE/DAR LA PATA

Sólo en raras ocasiones los perros dan la pata como una señal de calma, pero hay momentos en que claramente lo hacen con ese fin, sobretodo hacia otros perros.

Sentarse, o una señal más fuerte aún, sentarse dando la espalda –por ejemplo a su propietario o a otro perro- tiene un efecto realmente calmante. Es bastante común ver a un perro, que quiere calmar a otro que se aproxima muy rápido, elegir esta señal. Los perros pueden también sentarse y relamerse frente a su amo, cuando éste suena muy estricto e irritado.

CAMINAR EN CURVA

Esta acción es frecuentemente utilizada como señal de calma, y es la principal razón por la que muchos perros reaccionan fuertemente hacia otros perros (con ladridos explosivos y tirones de la correa) cuando son forzados a caminar directamente hacia uno de ellos. Sus instintos le dicen que es un error acercarse a alguien de ese modo –su propietario no piensa lo mismo-. El perro se vuelve ansioso y defensivo. Y nosotros conseguimos un perro que ladra, pega tirones delante de otros perros, y eventualmente, conseguimos un perro agresivo.

Los perros, cuando se les da la oportunidad, se acercan entre si dibujando una curva (sobretodo si no se conocen). Esto es también lo que hacen cuando están sin correa y se les deja hacer las cosas a su manera. Permite a tu perro hacer lo mismo cuando está contigo. Mejorarás mucho la relación y confianza con él.

Algunos perros necesitan realizar curvas largas para acercarse, donde otros apenas se desvían. Permite a tu perro decidir cuál es la forma adecuada y segura para él de sortear cada situación. Si ha recibido una buena socialización, sólo realizara curvas cuando el perro que va a conocer lo necesite, para no asustarlo y ser educado con él. ¡Mantén siempre la correa floja y deja que él decida! Del mismo modo cuando te acerques a conocer –sin tu perro- a otro perro, realiza una curva para aproximarte y, cuanto más ansioso, miedoso o agresivo se encuentre el perro, más profunda y lenta deberás realizar la curva.

OTRAS SEÑALES DE CALMA

Hasta ahora hemos revisado las señales más comunes que realizan cada día. Pero hay muchas más, mencionaremos algunas para que puedas observarlas:
“Smiling” (sonreir), llevando las comisuras de los labios hacia atrás y arriba, o mostrando los dientes como una sonrisa de “oreja a oreja”.
Chasquear los labios y la lengua.
Mover la cola. En ocasiones el movimiento de la cola, si es nervioso y rígido puede representar una señal de calma.
Orinarse. Un perro que se orina encima, agachando y curvando su cuerpo y arrastrándose hacia su amo moviendo nerviosamente su cola, esta mostrando tres claras señales de calma y también de miedo. Probablemente tirará lametones al aire y si su amo se acerca le lamerá las comisuras de su boca (“se amable conmigo, por favor”).
Agachar ligeramente la cabeza y las orejas y alzar los ojos para mirarte como un cachorro desvalido es una señal que utilizan también algunos perros. Nadie haría daño a un perro que te mira así.
Echarse al suelo con la barriga hacia abajo es una poderosa señal de calma (y no tiene nada que ver con sumisión)
…y hay muchas mas señales que se usan, generalmente, en combinación con otras ya mencionadas. Por ejemplo, un perro puede marcar con orina un árbol, dando la espalda a quien va dirigida su señal. Esta es una clara señal para calmar, por ejemplo, a un molesto perro adolescente.

SITUACIONES DE ENCUENTRO
(subrayaremos las señales del texto a continuación)

Un encuentro entre dos perros que no se conocen entre sí difícilmente mostrará signos de sumisión importantes, o de lo que la gente llama “comportamientos dominantes”. Generalmente el encuentro será algo así: King y Prince se ven a 150 metros de distancia y mantienen su cabeza apuntando en la dirección del otro perro. Allí mismo empiezan a darse señales. Prince se queda quieto (Freezing) un momento y luego empieza a caminar un poco más lento, King camina lento y agacha levemente la cabeza (olisquear) mientras sigue lo que hace Prince de reojo. Cuando King está más cerca (50 metros), Prince empieza a lamerse el hocico intensamente y se gira dando un lado a King mientras empieza a olisquear el suelo. Ahora King está tan cerca (20 metros) que necesita mostrarse aún más calmo y empieza a dibujar una curva alejándose un poco de Prince –camina muy lento y empieza a lamerse el hocico también-. Prince se sienta y gira la cabeza mirando hacia la dirección opuesta a King. Ahora, los perros han leído el comportamiento del otro tan bien, que saben perfectamente que desean terminar de acercarse y saludarse desde cerca o, quizás, que el acercamiento ha sido tan intenso que prefieren dejarlo para otra ocasión y cada uno sigue su camino.

Nunca fuerces a dos perros a conocerse.
Permite que los perros usen su lenguaje para encontrarse y conocerse, esto hará que se sientan más seguros en este tipo de situaciones. A veces caminarán bastante directamente hasta encontrarse (pueden hasta correr si se sienten con la confianza de hacerlo, aunque difícilmente corran los dos al mismo tiempo). Pueden también acercarse hasta un punto que los dos encuentren seguro y luego continuar camino –ellos ya han leído muchos metros atrás las señales del otro perro y parece no estar tan claro que acercarse más sea una buena idea- no hay necesidad de llegar siempre a estar cara a cara.

En Canadá, los educadores caninos que atendieron a mis lecturas, me propusieron otro nombre para las “señales de calma”: las llamaron el “lenguaje de la Paz”. Y eso es exactamente lo que es. Un lenguaje que les da la seguridad de evitar o resolver conflictos y vivir juntos de una manera pacífica. Y los perros son expertos en ello.
Empieza a observar y lo verás con tus propios ojos. Mejor aún, encontrarás una manera de mejorar tus relaciones con tu perro y otros perros, simplemente porque empezarás a entender qué te están intentando comunicar. Comprenderás situaciones que antes te resultaban raras o a las que dabas otras explicaciones. Es increíblemente emocionante, a la vez que educativo. ¡Bienvenido al mundo de los perros, y al aprendizaje de todo un nuevo lenguaje!

Per cert, us recomano el llibre "El lenguaje de los perros: las señales de calma", que és la versió ampliada d'aquest article, i que podeu trobar a la web www.knsediciones.com.

Vídeo demostratiu:

Comportementaliste Canin Suisse: Le langage du chien
Carregat per Cynopsis1. - Mira vídeos de mascotes per riure.

Trobada de dos gossos mascles

2009-03-17T02:48:00.000-07:00

http://www.youtube.com/watch?v=NjXXG_zYQCI

M’agradaria explicar en aquest post la història del meu gos Tuti, per a que es pugui entendre millor el valor de les imatges del vídeo que he penjat.

El Tuti va ser un cadell completament normal, li encantava jugar amb gossos i durant aquella època posseïa la tranquil•litat de poder anar pel carrer i, quan s’acostava un altre gos, poder dir al seu propietari “tranquil tranquil, que el meu no fa res!”.

A l’any i mig, dos pastors belgues d’una finca van mossegar al Tuti mentre passejàvem, arrancant-li un tros d’orella (la seva orelleta esquerra des de llavors és més curta que l’altre...). Al cap d’unes setmanes d’aquest fet, ens vam trobar amb un Setter irlandès que el Tuti ja coneixia i, desprès d’ensumar-se, el Tuti se li va tirar a sobre.

Des de llavors, vaig començar a agafar por que el Tuti es trobés amb altres gossos. Mostrava comportaments agressius cap a d'altres mascles en qualsevol situació, i vaig actuar. Amb el collar de càstig estrangulador, intentava “controlar” el Tuti, pensant que si cada cop que s’acostés a un altre gos el castigués severament, amb el temps deixaria de fer-ho.

Aquesta salvatjada va durar 3 anys, i durant aquest temps jo estava convençuda que actuava correctament. El Tuti havia deixat d’apropar-se a altres gossos (havia après a evitar el càstig, però el que jo no s’havia és que interiorment li estava cultivant una ràbia immesurable envers els seus congèneres).

Un dia, jo i la meva parella vam decidir fer una excursió amb els nostres dos gossos (ell té el Nus, un mascle creuat de 3 anys). Fins llavors encara no m’havia atrevit a ajuntar-los. Abans de començar l’excursió, vaig fer una sessió de càstigs a tort i a dret per “recordar” al meu gos que “s’havia de portar bé”. El Tuti, com havia fet durant aquells anys, no mostrava el mínim interès cap al Nus (aparentment). Va ser en el moment d’iniciar la marxa quan, confiada, vaig deixar anar el Tuti pensant que “el tenia controlat” i, quan es va veure lliure de la corretja (i per tant del càstig), immediatament va clavar la mirada en el Nus. Ho vaig veure en la seva mirada un segon abans que s’abalancés contra ell; estava fora de sí, no sentia els meus crits, no sentia res, només l’ansietat per anar a defensar-se d’allò que durant tants anys li havia fet tant de mal.
Quan els vam aconseguir separar, el Tuti estava abatut, absent. El Nus, “al•lucinant” pel comportament del Tuti, va continuar l’excursió procurant no acostar-s’hi, però amb tota naturalitat. Va ser precisament aquest dia quan se’m va activar una alarma que no parava de repetir-me: “en què m’he equivocat?”

I per sort, vaig saber rectificar. Vaig començar a moure’m en altres entorns de l’educació canina, coneixent gent nova i sobretot opinions diferents. Em vaig adonar de com m’havia estat equivocant fins llavors, i del mal que havia fet al meu gos. El Tuti havia tingut una experiència desagradable amb altres gossos, i el que jo vaig fer durant molt de temps va ser potenciar-li l’associació negativa amb aquest estímul. El que li estava inculcant sense saber-ho en el seu cervell era la fórmula de gos = càstig, gos = dolor, gos = dolent. Que clara és ara per mi aquella frase que diu “una corretja tibant és la via més ràpida per crear un gos agressiu”.

En aquest vídeo fa 8 mesos que he suprimit qualsevol tipus de càstig físic o verbal de la vida del Tuti . Fa 8 mesos que treballo amb ell, tot i que per estudis i feina no el temps que jo voldria. Però aquestes imatges, fa 8 mesos, haguessin estat impensables. Aquest temps m’ha servit per aprendre a confiar en el meu gos, en la seva capacitat de comunicació, d’evitar problemes, allò que caracteritza als gossos. No pretenc amb aquest vídeo il•lustrar totes les “senyals de calma” que s’observen. També és obvi que durant tot el vídeo els gossos mostren bastants símptomes d’estrès, o sigui que tampoc pretenc que el vídeo sigui la imatge d’una “trobada ideal” entre dos gossos. El que m’agradaria que demostrés és com el simple fet de confiar amb els gossos, de no castigar-los, d’entendre per què fan les coses, pot fer “miracles”. I, per sobre de tot, m'agradaria que servis per que gent amb el mateix problema que he tingut jo no cometi els meus errors. El camí correcte, us ho asseguro, no té res a veure amb la por i el dolor, per molt que us diguin i us "venguin" que és la única forma. És molt fàcil equivocar-se, fins i tot quan ets una persona amb coneixements sobre el tema com en el meu cas.

Tinc l'esperança que ajudant a gossos amb problemes i donant a conèixer a la gent la forma correcte d'educar al seu gos, pugui algun dia perdonar-me el que vaig fer durant tant de temps amb el meu. El Tuti se que m'ha perdonat... així d'increibles són els gossos.

Sortim al diari!

2009-03-12T04:27:00.000-07:00

Regió7, divendres 6 de Març del 2009, pàg. 18

El que va començar com un joc amb el meu gos Tuti (m'ajudava a provar la càmera de fotos nova fent de "model") ha acabat amb una simpàtica aparició al diari de la Catalunya central Regió7 . Us deixo aquí el retall de la foto que, al veure-la, no vaig poder resistir enviar al diari.

Certificat de Clicker CAP 2

2009-02-23T00:28:00.000-08:00

Aquest cap de setmana vaig aconseguir amb el meu gos Tuti el nivell CAP 2 (Competency Assessment Program) de Clicker amb distinció. El clicker és un mètode d'ensinistrament en positiu molt ràpid i efectiu, que permet l'ensenyament de comportaments molt precisos i de molta qualitat.

En aquest curs-exàmen (organitzat per ACGA i BlueNitDogs) i va participar com a professora i examinadora Helen Phillips. A més de perfeccionar tènciques com el targeting i el shaping, Helen ens va ensenyar que és fonamental una bona relaxació abans de començar les sessions d'ensinistrament, i la importància de reconèixer les emocions del gos abans, durant i després els exercicis. Personalment em va ser molt útil el curs per aprendre a treballar aquest tipus d'exercicis amb un gos problemàtic com el meu, que encara arrossega les conseqüències d'un ensinistrament amb mètodes aversius.

El certificat de CAP 2 està reconegut i avalat per Kay Laurence, promotora d'aquesta tecnica a Europa, i Karen Pryor, pionera d'aquest sistema d'ensinistrament positiu en animals de companyia.

L'Audrey

2009-02-04T04:02:00.000-08:00

L'Audrey és una llebrer preciosa, que no ha tingut una vida gens fàcil fins ara. Un caçador la va deixar a ella i a una companya seva tirades en una autopista. L'Audrey va tenir la sort de sobreviure, la seva amiga no...

La gent de SOS GALGOS, una associació creada l'any 2000 que lluita per la defensa dels llebrers a tot Espanya i que amb pocs anys ha aconseguit un gran ressò, va rescatar l'Audrey de l'infern on li havia tocat viure per començar el procés d'adopció. Després d'estar en varies famílies d'acollida, finalment va trobar una llar definitiva al cap d'uns mesos.

No obstant, tota la inestabilitat i inseguretat patida fins al moment li ha passat factura un cop establida a casa seva. Tot i ser una gossa encantadora, sense cap rancor cap a les persones (sembla increïble...), els seus propietaris s'havien trobat amb que no la podien deixar sola. Agafava coses seves per portar-les al seu llit, per al final destrossar-les. Algun cop feia les seves necessitats a sobre del sofà, i plorava quan marxaven els seus propietaris.

Clarament, l'Audrey necessitava un món estable, on pogués preveure que passaria demà, on pogués confiar que la seva família no la tornaria a deixar "tirada". Per sort, els seus propietaris van ser molt conscients del problema de l'Audrey i de seguida ens vam posar a treballar. Primerament, hem intentat que l'Audrey es senti tant tranquil·la i relaxada com pugui a la seva nova llar. I mitjançant una sèrie de rutines i exercicis mica en mica va superant la seva angoixa. Esperem que tot continuï millorant així de bé, i que amb el temps l'Audrey sigui una gosseta completament feliç.

Fotografia extreta de la revista ¡Hola!, on l'Audrey (esquerra) posa amb altres llebrers de SOS GALGOS, en una de les moltes campanyes que fa l'associació per promoure les qualitats dels galgos com a gossos de companyia.

No vull ser superior

2008-12-15T03:30:00.000-08:00

Aquest cap de setmana em vaig trobar una persona que em va fer el següent comentari:

“jo no vull adaptar-me al gos, soc jo l’ésser superior i és el gos qui s’ha d’adaptar a mi”.

Si partim de la base que els éssers “racionals” som les persones, aquest comentari cau pel seu propi pes. Si nosaltres som capaços de racionalitzar, i per tant, d’entendre el nostre entorn i adaptar-nos-hi, no podem demanar a un gos que faci el mateix, oi? Per que llavors estaríem suposant que és capaç de reflexionar com nosaltres, no?

M’hagués agradat que m’expliqués per que es creu un “ésser superior”, i si això li produeix la vanitat de pensar que tothom, fins i tot un gos, faran el que ell desitja. Sembla mentida que una persona capaç de dir-se això sigui alhora tant “inferior” com per no arribar a pensar que el gos no entén de religions i molt menys de sers suprems. Ells entenen de confiança, de respecte mutu, i això s’aconsegueix mitjançant una convivència, no una “creença”. En això és una de les moltes coses que els gossos ens superen.

D’altra banda, penso que és trist que una persona arribi a necessitar creure’s superior a un gos. Potser és que no ha arribat a on volia arribar a la vida, o que es sent sol, o que ningú l'escolta i es sent frustrat... No ho se, però en tot cas, em fan llàstima, sincerament, aquest tipus de persones... deuen tenir una vida bastant miserable.

Per totes aquestes coses, us dic clarament que jo no vull ser superior. Prefereixo quedar-me al “nivell” dels gossos, tractant-nos de tú a tú, sense haver d’obeir a cap führer sense enteniment. I espero no arribar a pensar mai que per caminar sobre dues potes tinc el dret de pensar que valc més que els meus companys de quatre. Cada dia em donen motius per pensar tot el contrari.

I ja que em va citar un autor que no coneixia (reconèc la meva ignorància) jo n'hi citaré un més conegut i que també parlava de "sers superiors":

Creo que los animales ven en el hombre un ser igual a ellos que ha perdido de forma extraordinariamente peligrosa el sano intelecto animal, es decir, que ven en él al animal irracional, al animal que ríe, al animal que llora, al animal infeliz. Friedrich Nietzsche.

En Comy

2008-12-09T23:39:00.000-08:00

En Comy és un jovenet Beagle que vaig conèixer fa uns mesos. Les seves aficions preferides són menjar, aconseguir menjar i buscar menjar. No és estrany que quan vam començar a practicar amb el clicker de seguida li va trobar la gràcia, i estic segura que amb el temps aconseguirà ser tot un artista.

Els passejos per a en Comy també són d'allò més divertit. Tot i que li costa encara una miqueta controlar-se i no tibar de la corretja, sap que són moments agradables per a ell i els seus propietaris. L'aspiradora de carrer que hi havia dins seu va perdent intensitat, i mica en mica comença a comportar-se com el gos adult que aviat serà. Tot i així, quan es troba amb la seva amiga Tuca ja espera amb ànsies que el deslliguin per poder fer carreres amb ella. I després d'una bona estona d'exercici, lo millor és fer juntets una mica de searching (buscar trossets de frankfurt amagats pel parc pot ser més divertit que perseguir mil pilotes, i sinó pregunteu-li a aquest parell).

A casa en Comy conviu feliç amb els seus propietaris i la Boli, tot i que durant una temporada, sobretot a les nits, hi van haver una sèrie de malentesos entre en Comy i els seus propietaris que va fer que la convivència empitjorés bastant. Però gràcies a la paciència dels seus amos, que van fer els impossibles per corregir els errors, ara les nits tornen a ser un moment agradable per compartir amb en Comy.

Seminari sobre "Nose Work" amb Anne Lill

2008-11-24T03:32:00.000-08:00

El passat cap de setmana vaig assistir al seminari sobre "Nose Work" (treball de nas) impartit per Anne Lill a Leganés, i organitzat per AEPA-Euskadi i KNS-Ediciones. Està reconegut per l'associació Pet Dog Trainers of Europe.

El seminari es va centrar en els sentits dels gossos, per entendre com ells veuen el món i utilitzar-ho a l'hora de l'ensinistrament i les teràpies. Bàsicament vem tractar sobre:

Els sentits dels gossos, com es desenvolupen i com els utilitzen, i quina influència poden tenir els sentits en el comportament.
Teoria i pràctica sobre els jocs de "treball de nas".
Jocs d'estimulació mental.
Teoria i pràctica sobre discriminació olfactiva.
Com escollir un treball de nas adequat a un gos en concret: adult, cadell, sord, cec...
Com dosificar l'activitat del gos (quan és massa, i quan massa poc...)

El contingut del seminari va ser molt interessant, però em va faltar profunditzar sobre gossos de treball, sobretot de recerca de persones. No obstant, vaig poder parlar amb Anne Lill personalment i em va comentar que esperava tornar a Espanya per poder fer un seminari més específic sobre aquests temes.

El cas de la Bruixeta

2008-11-18T06:56:00.000-08:00

Tenia moltes ganes de començar a penjar fotografies dels gossos que vaig coneixent, i volia començar amb la Bruixeta... per que vaig fer aquest blog pràcticament el mateix dia que la vaig conèixer, i per que no ha estat precisament un cas "fàcil".

La Bruixeta és una Gos d'Atura que conviu amb els seus propietaris Lluís i Virgínia. En la primera visita, em van explicar que la Bruixeta era una gossa molt nerviosa, que no parava de bordar en tot el dia, bastant irritable... durant tota l'entrevista la Bruixeta va comportar-se com em comentaven, però hi havia alguna cosa que no m'acabava de quadrar. No era excessivament nerviosa, ni per l'ho jove que era. S'apartava quan la volien agafar per algun motiu en concret i en canvi es llençava a sobre la gent de cop i volta.

La Bruixeta és una prova de que els gossos no estan preparats per viure la vida estressant de les persones. La seva irritabilitat, nerviosisme, etc... s'acentuava el dia que els seus propietaris estaven més enfeinats. En canvi, passava dies tranquils si l'ambient tenia una certa calma.

És evident que no podem canviar el nostre estil de vida estressant (ja ens agradaria!) però si que podem canviar petites coses del dia a dia que fan possar més nerviosos als gossos; i una de les més importants és entendre'ls. Ha de ser frustrant estar "parlant" constament i que ningú t'entengui o et fasi cas. I la Bruixeta no parlava, cridava! Però la feina que van fer el Lluís i la Virgínia va ser (i és) excel·lent, i la relació entre ells era millor cada dia que els anava a visitar. La veritat és que m'alegro moltíssim pels tres, i estic segura que amb tot el que han après podran fer molt feliç a la Bruixeta i disfrutar-la molt.

Felicitats als tres!

Cap a Madrid pels pèls!

2008-11-16T09:21:00.000-08:00

El proper cap de setmana torno a fer una sortideta cap a Madrid, per assistir al seminari "NoseWork" de l'Anne Lill, organitzat per AEPA-Euskadi.
L'Anne Lill Kvam va començar a treballar amb gossos l'any 1986, quan va preparar el seu gos per a tasques de recerca i rescat a Noruega. El 1995 es va formar a l'escola d'instructors de Turid Rugaas i des de 1996 treballa amb gossos a temps complet. Entre 1997 i 2000 va viure a Angola on ensinistrà gossos per detectar mines amagades sota terra i també formà ensinistradors angolenys. És una ponent molt popular i viatja per tot el món compartint la seva experiència amb humans i gossos. L'Anne Lill és membre de l'associació Pet Dog Trainer Europe, és copropietària de l'editorial Huldra Forlag i té la seva pròpia escola d'ensinistrament, Troll Hundeskole.
Segons ella mateixa diu, "La meva filosofia i experiència personal amb els animals es centra en la seva intel·ligència natural, sense utilitzar càstigs o hostilitats. Ens basem en una actitud que respecta les seves necessitats"

Us explicaré que em feia molta il·lusió anar a aquest seminari... m'encanta el treball amb gossos, i després d'estar 5 anys en el grup de rastreig i salvament amb gossos de Creu Roja, deixar passar l'oportunitat d'anar a escoltar a aquesta professional era una bogeria. I m'ha anat d'un pèl! Tot just vaig veure l'anunci d'aquest seminari al setembre em vaig inscriure, però ja estava complet. I aquesta setmana rebo un mail dient que havia quedat un lloc lliure i que si volia era meu... i bé, el pròxim post serà per explicar si el seminari a estat a l'alçada de les meves expectatives, espero que sí.